L’onze de juliol de 2006 al voltant de les set de la tarda van esclatar una sèrie de bombes en cadena a diferents trens locals de Mumbai, amb uns deu minuts de diferència entre cada explosió. Van morir més de dues-centes persones. Per la brutalitat de les deflagracions, no va ser possible recuperar ni identificar tots els cadàvers. Va ser una atemptat terrorista molt semblant al de l’onze de març a Madrid, tant pel nombre de víctimes, com pel modus operandi com per l’autoria de barbàrie. Aquell mateix dia, uns vint minuts abans de la tragèdia, Imma i jo viatjàvem en un d’aquells trens que es dirigia a l’ infern. Vam baixar a l’estació d’Andheri, al nord-oest de la ciutat, i quan vam arribar a la casa on ens allotjàvem, una mitja hora després, la televisió ja donava a conèixer la desgràcia.
Avui, quatre anys després, he tornat a pujar en un comboi d’aquella mateixa línia. M’ha fet pensat en allò que s’anomena de tantes maneres diferents, depenent de la fe o la superstició de cadascú: destí, voluntat de Déu, casualitat, causalitat, predestinació o, simplement, sort, loteria o atzar. Alguns creuen que tot el que ens ha de passar està escrit i altres pensen que ho anem construint amb les nostres infinites tries quotidianes. Jo, la veritat, no sé què creure, però m’agrada pensar que som lliures per a dissenyar les nostres pròpies vides, tenint en compte, òbviament, que hi ha multitud de factors desconeguts i riscs que no podem ni podrem mai controlar. Però em vénen al cap mil preguntes. A mi no em tocava morir aquell onze de juliol de 2006 a les set de la tarda? Els tocava als que van agafar el tren vint minuts més tard? I si m’hagués entretingut fent algunes fotografies o prenent un cafè i hagués agafat el tren vint minuts més tard, llavors m’hagués tocat morir? Vaig tenir sort o va ser una casualitat? Cal acceptar que el futur és i sempre serà un misteri. Cal fer-se plans però tenint en compte que el destí, la fatalitat, la sort, Déu, l’atzar o l’absolut (diguem-li com més ens agradi) és qui té la darrera i definitiva paraula. Això és part de la grandesa i de la misèria de la condició humana. De moment, sé que el meu darrer destí ha estat Mumbai. El següent, ja es veurà.
Fins fa unes poques setmanes tenia un coneixement molt limitat sobre Iemen. En realitat, no coneixia res sobre aquest país però sí que recordava dues notícies, de les que es van fer ressò àmpliament els mitjans de comunicació. La primera: l’atemptat de l’estiu de 2007, en el que van morir nou persones, cinc de les quals eren turistes catalans. La segona: un avió de la companyia Yemen Airways es va estavellar l’estiu passat a l’Oceà Índic. Va morir tota la tripulació i passatgers, excepte una noia, que va poder ser rescatada amb vida. Amb esdeveniments tan optimistes a la meva memòria, potser us preguntareu per què he triat aquesta companyia per volar i aquest país per fer-hi escala de camí al meu proper destí. La resposta és molt senzilla: aquest era, amb diferència, el vol més barat per sortir de l’Índia. 
Ara sé algunes coses més sobre Iemen. Per exemple, que el nom del país significa “dreta” en àrab. Sembla que es diu així perquè està situat a la dreta de La Meca, el lloc més sagrat pels musulmans. És veí, doncs, de l’Aràbia Saudita i d’Oman. Ara també sé que Iemen és un indret desèrtic i el més pobre de tots els països àrabs. Els iemenites expliquen una bonica història sobre el seu país. Diuen que un bon dia, Déu va decidir visitar el món que havia creat. En primer lloc va anar a Londres. En veure la ciutat, va exclamar: “com ha canviat des de la meva creació, ni jo mateix ho reconec”. En segon lloc va anar a Egipte. Va dir: “també està bastant diferent, costa de creure que sigui el mateix lloc”. Finalment va anar a Iemen. “Això sí que ho reconec! Està tot igual que quan jo ho vaig crear!”.
Pujar a l’avió i veure’m envoltat d’homes amb llargues barbes i turbants, i dones vestides de negre, em fa sentir pessigolles a l’estómac, aquella barreja de curiositat i vertigen que acostuma a provocar tot allò que és nou i desconegut. La veu del pilot ressona pels altaveus de l’avió. Parla en àrab, però puc entendre algunes poques paraules: La Meca, El Cairo i InshaAllah. Imagino que diu que passarem a prop de La Meca i que arribarem a El Cairo, si Al·là ho vol. A més a més de respirar l’aire de les dues ciutats més importants del Iemen, Adén i Sanà, tinc l’oportunitat de fer, al igual que Déu, un cop d’ull al país a vista d’ocell. Finalment arribem a El Cairo a l’hora prevista. Al·là ho ha volgut!
De vegades em pregunto pels kilòmetres que recorren les coses des de la seva producció fins arribar a les nostres mans. Poc ens podem imaginar, per exemple, que el calçat o la roba que portem puguin haver estat fabricades a la Xina; l’estora de casa a l’Índia o que els kiwis o els plàtans que mengem vinguin de l’altra punta del món. Posaré un exemple més concret: uns xorissos, sense anar més lluny. Han estat fets a Ponferrada, han viatjat a través d’un missatger a Sabadell, d’allà a Lleida, de Lleida han volat a Istanbul i d’Istanbul a El Cairo, on els hem pogut gaudir acompanyats d’una ampolla de vi. En total, uns cinc mil kilòmetres de viatje xorisser abans d’arribar als nostres estómacs. Així de ràpid de dir! Doncs, a tots els que heu participat en el procés de fer-los arribar fins aquí, moltes gràcies. Els hem gaudit d’allò més.
