Astrologia (II)

Aquest matí m’he dutxat, m’he afaitat i m’he posat la poca roba neta que em quedava. Anar a veure l’astròleg, encara que sigui com a acompanyant, no passa cada dia i cal donar una bona impressió, no fos cas que, de reüll, endevinés que porto els mateixos mitjons des de fa una setmana.

Arribem puntuals a l’hora que ens havien citat. Tot i que Olina va insistir en voler enregistrar la visita, l’astròleg li va dir que era impossible i, tot seguit, començà a explicar el procediment de la sessió. A partir de la seva empremta digital han trobat algunes fulles compatibles amb la seva persona però ara caldrà verificar que alguna sigui la que correspon a la seva vida concreta. Això es fa a través d’algunes preguntes personals, del tipus: t’has casat dues vegades?, la teva mare es diu Bàrbara?, vas marxar als cinc anys de la ciutat on vas néixer?. Si la persona contesta afirmativament a totes les preguntes i, per tant, coincideix amb la informació que apareix en alguna de les fulles, vol dir que és la fulla exacta on està escrita la seva vida i ella també es pot llegir el futur. Pot passar, però, que no hi hagi cap fulla on tota la informació coincideixi. Això significaria que la fulla en qüestió no està en aquella biblioteca sinó en alguna de les altres sis o set d’arreu del país. I això és el que va passar amb Olina. Cap de les fulles coincidia amb la seva història. Però ella segueix decidida a recórrer les altres biblioteques fins que aparegui la seva fulla. Potser estava escrit en els astres que no l’havia de trobar a Delhi. A més a més, si l’hagués trobar a la primera, el seu documental hagués quedat massa curt!

Companya d'habitació (II)

Us presento la meva nova companya d’habitació: una simpàtica granoteta que ha aparegut avui al meu lavabo. L’anterior, la veritat, no em va agradar gens des del primer moment i vaig el possible per fer-la fora. Però com que diuen que la soledat no és bona companyia m’he trobat una altra. Penso que amb aquesta nova no arribarem mai a ser amics íntims però com a mínim no em fa tant de fàstic com l’anterior.

I introduce you my new roommate: a nice little frog that has appeared today in my bathroom. The former one, the truth, since the first time we meet I didn’t like her at all and I did the possible to put her out. But loneliness is not a good company and I searched another new roommate and I just found this one. I think we never will become very close friends but at least she doesn't make me as much disgust as the former one.

Astrology (I)

One of the advantages of traveling alone is that you are more open to meet other travelers who, sometimes, are really interesting people. This is what happened to me the last days in Delhi. Two days ago, while I was having breakfast in a cafe of the city, a woman approached to me and, smiling, asked me if we could share table. In this way we started a conversation and we knew each other. She was Olina Lorencova, a Czech woman, now living in Germany but for fifteen years lived in Spain. She’s working for the German television channel editing and producing documentaries of different topics, but her favorite ones are travels and more concrete the Asian subcontinent. She has traveled many times in India, the first one in 1969, in full hippy effervescence and making a length journey by car from Spain. The goal of this current journey is to create a new documentary for the television, but focusing on a specific topic: the Indian astrology.

The astrology is a very important thing for the Indians, thereby many people consult the stars for taking the most important decisions of their lives, such as finding the couple suitable, fixing the day of the wedding or making the right choices in the businesses. People say, even, the politicians and the president also consult the astrologers for deciding the direction of the country. There is a very concrete and interesting type in the immense world of the Indian astrology. It’s the Naadi Astrology and it’s based on the predictions that some wise and enlighten men of the Indian region of Tamil Nadu made, two thousands of years ago. These men, called Rishis, wrote on palm tree leaves about the future lives of thousands of people. And these same leaves are kept in seven libraries from all over the country. If someone wants to know his future he has to go to one of these libraries and they attempt to find the leaf palm tree in which his life (past and future) is written on. My new friend wanted to visit one of these places for finding her palm tree leave, and from this, to create a documentary about the subject. She told me that she was searching somebody who wanted to accompany and to help her with the filming. So I did not doubt on to offer to acting as assistant of direction and camera.

We found the place in a residential area in the outskirts of Delhi. They made us wait until the Gurú Ravichandran was prepared for receiving us. When finally he opened the door of his office and it made us to enter. Then we realized that he was not an elder with long beards and face painted, as we had imagined him, but he was a relatively young and correctly dressed man. He explained to us the procedure: through the digital imprint they search the leaf of corresponding palm tree, which is in the antique Tamil language written. The Guru is who translates and interprets this leaf, being able to find out different aspects of the life of the person, it means past and future, such as the name of the parents, of the brothers, dates of birth of the sons, had ones and to have ones, important illnesses, and even, the date and the place of the own death. Olina left her imprint and they make an appointment for the next day. I just make my work of camera and helping of realization. I prefer to continue believing that I am free to take the right decisions in my life and I also like having some nice surprises without knowing them in advance.

Astrologia (I)

Un dels avantatges de viatjar sol és que estàs més obert a conèixer altres viatgers que, de vegades, poden resultar persones interessants amb les que viure moments enriquidors. Això és el que em va passar darrerament a Delhi. Fa un parell de dies, mentre prenia un te a una cafeteria de la ciutat, una senyora gran se’m va apropar i, amb un gran somriure, em va demanar si podíem compartir taula. D’aquesta manera vam iniciar una conversa i ens vam conèixer. Va resultar ser una dona d’origen txec, de nom Olina Lorencova, resident a Alemanya però durant quinze anys va viure a Espanya. Actualment treballa per a la televisió alemanya editant i produint documentals de diferent temàtica, però amb una especial predilecció pels viatges i concretament pel subcontinent asiàtic. Ha viatjat molts cops per Índia, la primera de les quals va ser l’any 1969, en plena efervescència hippy i fent un llarg recorregut en cotxe des d’Espanya. L’objectiu d’aquest viatge actual és crear un nou documental per a la televisió, però centrant-se en una realitat molt concreta: l’astrologia índia.

L’astrologia és un tema molt important entre els indis, ja que molts consulten els astres per prendre les decisions més importants de les seves vides, tals com trobar la parella adequada, fixar el dia del casament o fer les tries encertades en els negocis. Hi ha qui diu, fins i tot, que els polítics i el president també els consulten per decidir el rumb del país. Hi ha, però, un tipus molt concret i interessant dins de l’immens món de l’astrologia índia. És l’anomenada Astrologia Naadi i està basada en les prediccions que van fer, fa milers d’anys, uns savis il·luminats de la regió índia de Tamil Nadu. Aquests homes, anomenats Rishis, van escriure sobre fulles de palmera les vides futures de milers de persones. I aquestes mateixes fulles es conserven en set biblioteques d’arreu del país. Quan una persona vol conèixer el seu futur ha d’anar a una d’aquestes biblioteques on intenten trobar la fulla de palmera en la qual està escrita la seva història personal, passada i futura. La meva nova amiga volia visitar un d’aquests llocs per conèixer el seu futur escrit a la fulla, i a partir d’això, crear un documental sobre el tema. Em va dir que buscava algú que la volgués acompanyar i ajudar-la amb les filmacions. Així que no vaig dubtar ni un segon en oferir-me a fer d’ajudant de realització i càmera.

Vam trobar el lloc en una zona residencial als afores de Delhi. Ens van fer esperar fins que el Gurú Ravichandran estigués preparat per rebre’ns. Quan finalment va obrir la porta del seu despatx i ens va fer passar vam veure que no era cap ancià amb barbes llargues i cara pintada, tal com ens l’havíem imaginat, sinó que era un senyor relativament jove i vestit molt correctament. Ens va explicar el procediment: a través de l’empremta digital busquen la fulla de palmera corresponent, que està escrita en l’antiga llengua tamil. El Gurú és qui tradueix i interpreta aquesta fulla, podent esbrinar diferents aspectes de la vida de la persona, passats i futurs, tal com el nom dels pares, dels germans, dates de naixement dels fills, tinguts i per tenir, malalties importants, passades i futures, i fins i tot, la data i el lloc de la pròpia mort. Olina va deixar la seva empremta i la van citar per l’endemà. Jo em vaig limitar a fer el meu treball de càmera i d’ajudant de realització. M’estimo més seguir creient que sóc lliure per prendre les decisions que consideri més encertades i deixar que la vida em sorprengui amb allò que ella vulgui.

Preus (I)

Quan m’expliquen coses sobre un altre país tinc curiositat per conèixer el preus. Saber quan valen les coses bàsiques i quotidianes ajuda a fer-se una idea més ajustada del país, al mateix que és útil per calcular el pressupost si és que es té intenció d’anar-hi. Al parlar sobre la Índia i el seu pressupost, el primer que cal dir és que hi ha moltes maneres diferents de viatjar i, per tant, també molts pressupostos diferents. Una agència de viatges a Espanya, per exemple, pot arribar a cobrar més de 1500 euros per un viatge organitzat d’una setmana. Però una altra persona podria viure-hi molt mesos amb aquest mateix pressupost. Per qui tingui curiositat, us explico els preus del que acostumo a gastar aquí. Una habitació d’hotel de les més econòmiques val 100 rúpies (1,5 euros); trucar a un telèfon fix d’Espanya, 2 rúpies (3 cèntims d’euro) per minut; un àpat d’arròs, verdures, llenties i iogurt, 80 rúpies (1,2 euros); agafar l’autobús urbà, 10 rúpies (0,15 euros); un viatge en tren des de Delhi a Amritsar, que són 450 km, 120 rúpies (1,8 euros); prendre un te al carrer, 5 rúpies (7 cèntims d’euro); unes xancletes o una camisa, 150 rúpies (2,2 euros); un litre de llet fresca, 22 rúpies (30 cèntims d’euro) i una hora d’Internet, 30 rúpies (45 cèntims d’euro). Per cert, avui he volgut escriure sobre això perquè un venedor amb qui he parlat aquesta tarda m’ha explicat quin és el seu sou: 3000 rúpies al mes (45 euros).

L’ànima de l’Índia

Visito un cop més el lloc on va ser incinerat qui considero que fou la veritable ànima de l’Índia: en Mahatma Gandhi. Gandhi, anomenat Mahatma (que significa “gran ànima”) fou qui guià la Índia cap a la independència dels britànics l’any 1947. I ho va fer d’una manera pacífica i alternativa. Va lluitar contra les desigualtats de classes, castes i religions, i especialment afavorí els “dàlits” o sense casta, que eren els més pobres i marginats de la societat índia. Diuen que l’any 1945 el Partit britànic ja va veure que la independència índia era una realitat inevitable amb aquest petit home que animava el país a boicotejar els productes anglesos i feia vagues de fam per protestar contra les injustícies. El 1948 Mahatma Gandhi fou assassinat per extremistes hindús, que no van arribar a entendre la seva filosofia pacífica i conciliatòria.

Raj Ghat és un gran parc al cor de Delhi, vora el riu Yamuna, i allà al mig, en una plataforma de marbre negre, una llàntia crema constantment en record seu. Centenars de persones visiten diàriament el lloc. La majoria per fer-se fotografies. Alguns pocs, com el de la imatge, per recordar i venerar l’ànima del seu país. Aquesta és la que considero la meva millor fotografia fins al moment.

Indian soul

I visited again the place where Mahatma Gandhi was burnt. Gandhi, called Mahatma (that means big soul) was who led the country to the independence in 1947. And he did it in a pacific and an alternative way. He fought against injustices and specially tried to help the “dalits”, who was the poorest and most marginalized group in the Indian society. In 1945 the British Party realized that the Indian independence was a reality impossible to stop. Gandhi, that little but charismatic man, stimulated Indian people to boycott the British products and protested against injustices doing hunger strikes. In 1948 Mahatma Gandhi was killed by radical Hindu people, who never understood his pacifist philosophy.

Raj Ghat is a big park in the middle of Delhi, next to the Yamuna River, and there, in a black marble platform, a constant fire lights reminding him. Hundreds of people visit every day the place. Most of them just to take some pictures there but some people do it to remind and to revere the soul of their country.

Un miracle en equilibri

Passejar per qualsevol carrer de l’Índia és un espectacle constant. Pots veure vaques caminant entre la gent, dones vestides amb saris i homes amb turbants, micos, esquirols, i fins i tot, en algunes ciutats també camells i elefants. Pots trobar gent dormint al terra, rickshaws, motos i cotxes circulant per carrers estretíssims, venedors ambulants amb tot tipus de mercaderies: robes, joguines, animals, dolços, menjars, fruites i verdures. Hi ha, però, un altre espectacle quotidià que no deixa de sorprendre’m cada dia. A l’aixecar la mirada cap al cel, veig aquest miracle en equilibri: els cables de la llum. No sé trobar les paraules justes per explicar-ho. Mireu la imatge. Fent dos clics a sobre la podreu veure ampliada, si us cal. Us dic, però, que no és, ni molt menys, dels carrers pitjors. Simplement és un carrer, triat a l’atzar, on es poden veure clarament els cables de la llum. Miraculosament, tot funciona.

Hairdressers

Yesterday I was walking in the street and I found a hairdresser’s. I liked the six hairdressers sitting down on the door. They seemed nice and funny people. They called me and offered me a good price: 35 rupees, 50 cents of euro, for cutting my hair, shaving and doing a head massage. Little time later I met myself sitting down in an old armchair, with six funny people surrounding me. One of them began to cut my hair, other brought me a cup of tea, other took my hand and other sat down in the same armchair and started me to ask the typical questions that all the Indian people usually do: what’s your name?, what’s your country’s name?, are you married?, do you have any children?, how many brothers and sisters do you have?, are your parents alive?, what is your job and how much do you earn?, etc.

The funniest part of this kind of indiscreet interviews is that you can create a new character every time. This time, for example, during one hour in the hairdresser’s, I was a famous Italian writer, married with an actress and having three little children. At the end, of course, all of the hairdressers wanted to take some pictures with me!

Holy rats

In a small town of Rajasthan called Deshnok there is one of the most incredible temples you can see in India. It’s the Karni Mata Temple or Temple of rats. When you cross the main entrance you can see the fascinating and awful spectacle of thousands of rats sleeping, eating or walking everywhere. But for the Hindu people it’s a very important place because for them they are holy animals. They visit the Temple and feed the rats with fresh milk and sugar. They also bring their children and try to touch them. Even many people bring food and do a picnic there. If a rat walks on their food or feet (barefoot of course) is a lucky sign. It means they have the blessing of the rat. Fortunately, this time I didn’t get any blessing. Anyway maybe it’s still working the former one.

Perruquers

Ahir mentre caminava pel carrer em va cridar l’atenció una perruqueria. No perquè fos especial, ja que era com qualsevol de les moltes que es poden trobar als carrers de la Índia, sinó pels sis perruquers que estaven asseguts a la porta. Semblaven simpàtics, em van cridar i em van oferir un bon preu: 35 rúpies, uns 50 cèntims d’euro, per tallar-me el cabell, afaitar-me, fer-me un massatge al cap i prendre un te. Així que, gairebé sense adonar-me’n, em vaig trobar assegut a una cadira rodejat dels sis divertits personatges. Un va començar a tallar els cabells, un altre em va portar el te, un altre em va agafar de la mà i un altre es va asseure a la meva mateixa cadira, mentre em començava a fer les preguntes de rigor: com et dius?, de quin país ets?, estàs casat?, tens fills?, quants germans tens?, són vius els teus pares?, a què et dediques?, quant guanyes?, etc.

La part divertida d’aquests interrogatoris tan freqüents a la Índia és que cada cop pots crear una nova identitat. Aquest cop, per exemple, durant una hora de perruqueria, em vaig convertir en un escriptor italià casat amb una famosa actriu i pare de tres criatures. No és estrany, doncs, que al final tots es volguessin fotografiar amb mi!

Rates sagrades

En un petit poble del Rajasthan anomenat Deshnok hi ha un dels temples més fascinants que es poden veure a la Índia. Es tracta del Karni Mata Temple, més conegut com el Temple de les rates. Un cop travesses la porta d’entrada et trobes amb l’increïble espectacle de milers de rates dormint, menjant o corretejant per tot arreu. Però el temple no és un circ per als hindús que el visiten sinó un important lloc de culte, ja que les consideren animals sagrats. Per això les alimenten amb llet i sucre, porten els seus fills i les intenten tocar. Molts, fins i tot, duen l’àpat per menjar-lo allà. Si una rata els passa per sobre del menjar o dels peus (descalços, evidentment) ho consideren senyal de bona sort, doncs significa que han rebut la benedicció de la rata. Afortunadament per a mi, aquest cop no m’ha tocat rebre cap benedicció. A més a més potser encara em dura l’anterior.

Aventura imprescindible

Gairebé cada dia em pregunto què estic fent aquí i si la decisió de viatjar a la Índia ha estat la correcta o no. Tot sovint, la soledat es fa pesada i s’enyoren moltes de les coses quotidianes, com el sofà còmode, els àpats preferits o la dutxa calenta. Avui, però, mentre viatjava per un poble proper al desert del Thar en un carro tirat per un camell, he sentit la crida del muetzí des d’una mesquita propera. Poc a poc, les altres mesquites de la zona s’han afegit al cant de pregària. Ha estat un moment realment màgic. Jo, allà, assegut en un carro que es balancejava al ritme de les passes del camell mentre pertot ressonava el sagrat nom d’Al·là.

En aquell moment he recordat les paraules d’Antonio Gala: “l’aventura és imprescindible” i m’he sentit segur d’allò que estava fent.

Puntualitat absoluta

He visitat un petit poble anomenat Khichan, proper al desert del Thar, per conèixer uns interessants habitants i els seus milers d’hostes. Els pobles d’aquesta regió segueixen majoritàriament la religió jainista. Aquesta creença, fundada a la Índia al s. V aC. es caracteritza pel respecte a tota forma de vida. Els seus seguidors més radicals tenen unes pràctiques tan curioses com escombrar el terra per on passen per no trepitjar cap petit animalet o evitar viatjar en avió per tal de no ferir l’aire. Evidentment, són estrictament vegetarians i fan tot el possible per protegir els animals desemparats. El poble de Khichan, des del mes d’octubre fins al març, rep la visita d’uns simpàtics i cridaners hostes: entre deu i dotze mil grulles, uns ocells d’uns 70 cm. d’alçada, emigren cada any des del nord d’Àsia per passar aquí els mesos d’hivern. La gent del poble els alimenta diàriament amb 800 quilos de gra que cada vespre llencen en un terreny anomenat “Centre d’alimentació d’ocells”.

A les 7 del matí, em trobava puntualment allà per veure l’espectacle. Em van dir que cap a aquella hora començaven a arribar les aus. Efectivament, bandades immenses d’ocells sobrevolaven la zona, però es col·locaven a una distància prudent del lloc on tenien l’aliment. Uns minuts després, el cel i les immediacions estaven plenes d’ocells cridaners preparats per a esmorzar, però sense gosar apropar-se al menjar. Vaig preguntar “per què no mengen?”. Em van contestar “a les set i mitja”. Increïblement, a les set i mitja en punt, una de les grulles finalment va aterrar i va començar a picar el gra. Immediatament tota la resta el va seguir i es van posar a menjar amb una cridòria eixordadora.

Veure deu mil ocells volant i menjant és un espectacle fascinant. El soroll que fan és similar a un estadi de futbol ple a vessar de seguidors durant un partit important. Però el que em va semblar més increïble de tot va ser l’absoluta puntualitat dels animals.

Essential adventure

Almost every day I ask myself about what I am doing here and if the decision of travelling to India was the right one. Often, being alone is not easy and I miss many of the daily things such as the comfortable couch, the home-cooking or the hot shower. Today I was travelling by camel cart in a town next to the Thar Desert, in the West of Rajasthan. Then, a near mosque began to sing the noon prayer. In short, all the mosques of the town added it shouting their prayers. I could hear the concert of the holy name of Allah while I was being carried by a quiet camel. It was a really magic moment.

In that moment I reminded the wise words of the Spanish writer Antonio Gala: “the adventure is essential” and I felt I was doing right.

Absolute punctuality

I visited a small village called Khichan, in the Thar Desert, to meet his interesting inhabitants and his thousands of guests. The villages of this region follow the Jainism that is a religion founded in India in the 5th C. but nowadays has not many believers. This belief has as main precept the respect for any kind of life. Even his most radical believers sweep the soil before walking on just to not crush any kind of bugs or they do not travel by plane to not hurt the air. Obviously they are strictly vegetarian and they try to help all the animals, specially the weakest ones. In Khichan, from October to March, they host thousands of nice and noisy guests: between ten and twelve thousands of cranes migrate every year from the North of Asia to stay in this town during the coldest months. People feed them with 800 kg of grain every day in the “Birds feeding centre”.

At 7 am I was in front of that place ready to see the spectacle. They told me that at that time the birds began to come there. Really, in short, big flocks of birds were flying over the place but landing far away from the feeding place. They seemed to be afraid of approaching to the food. “Why they don’t eat?” I asked. They answered me: “It isn’t the time yet. At half past seven they eat”. At exactly half past seven one of the cranes land on the grain and started to eat. Immediately hundreds of birds did the same making an incredible row.

Watching ten thousand of big birds flying and eating is an awesome spectacle. Their row is like a stadium crowded of fans. But for me the most incredible thing was the absolutely punctuality of the animals. I’m still impressed!