Plaers quotidians

Aquells que menys tenen són els més capaços d’apreciar i valorar els petits plaers quotidians de la vida. Una aixeta oberta d’un camió cisterna, per exemple, pot convertir-se en una esplèndida dutxa al bell mig del carrer. El somriure i la cara de plaer dels protagonistes de la fotografia ho diuen tot. Però, paradoxalment, quantes més comoditats tenim més alt col•loquem el llistó de la pròpia felicitat. Els pobres m’ensenyen que és possible gaudir de la vida sense tenir massa.

Llàgrimes de cocodril

Diuen que els cocodrils segreguen una mena de llàgrimes abans d'empassar-se les seves preses. Per això, quan algú plora d’una manera fingida es diu que fa “llàgrimes de cocodril”. Al policia de la fotografia sembla que li passi això mateix. A punt de posar una multa, s’eixuga les “llàgrimes de cocodril” amb el mocador. Per altra banda, la víctima, un motorista “caçat” sense dur posat el casc i parlant pel mòbil, encara no ha acabat la trucada. I és que una conversa interessant és quelcom que no té preu!

Pobresa extrema

En molts casos, la pobresa extrema va associada a addiccions o a malalties mentals severes. Els països que disposen d’una bona xarxa de Salut Mental o d’uns Serveis socials adequats, segurament, poden ajudar aquestes persones tot oferint-los uns serveis residencials on poder ser atesos amb dignitat. Però a l’Índia, un país amb mil dos-cents milions d’habitants, els desposseïts de tot queden absolutament al marge de la societat. Simplement, malviuen com poden als marges de les carreteres.

Darrer viatge (I)

Si vaig poder conèixer com són les bodes índies i participar-hi d’elles, per què no saber també com se celebren els funerals? Però abans de relatar el que vaig veure, faig dos apunts a mode de reflexió prèvia. En primer lloc, per als indis, en general, no existeix el sentit d’intimitat o de privacitat que tenim a Occident. La vida sencera transcorre a la vista de tothom. Per tant, crec que no els sorprèn o no els molesta tenir un intrús en un moment que, per a nosaltres, seria d’absoluta intimitat. Per altra banda, els funerals indis no estan revestits del dolor i del dramatisme amb que se solen viure als països occidentals o, fins i tot, musulmans. Simplement, es tracta d’una etapa més del llarg pelegrinatge de l’ànima per les diferents reencarnacions. Sé que al nostre país afegir-se a una família desconeguda i fotografiar l’enterrament d’un familiar seria èticament inadmissible, però aquí és acceptat amb normalitat, simpatia i bon humor.

Dit això, us explico que el lloc de les cremacions sol estar al costat d’un riu, on es llencen les cendres i les restes de fusta un cop acabat el ritual. Les pires crematòries de la ciutat d’Agra, per exemple, estan a la vora del riu Yamuna, a menys de cent metres del mundialment famós Taj Mahal. Els familiars solen portar la llenya i el cadàver en una furgoneta o un camió destinat al transport del bestiar, però també n’he vist alguns que arribaven en taxi, amb el cadàver lligat a portaequipatges superior del vehicle. Amb la llenya i amb excrements de vaca secs preparen un llit on col•locaran el cadàver, embolicat només amb un prim llençol blanc.

Tot seguit, fan una sèrie de rituals i gestos simbòlics que difereixen una mica depenent de l’origen de la família o de la tradició. En alguns casos, per exemple, mullen el cadàver amb aigua sagrada i introdueixen aliments i monedes a la boca del difunt, abans d’acomiadar-se amb un gest de salutació. I és que tots, quan emprenem un viatge, ens acomiadem de les persones estimades, i portem alguns diners i una mica de menjar per al camí. Per què no, doncs, fer el mateix en l’important viatge cap a la següent reencarnació?

Darrer viatge (II)

Els rituals funeraris que vaig veure a Agra van consistir en posar cera i mantega a la boca, ulls i oïdes del cadàver i també deixar alguns bitllets a la seva mà. Seguidament van col•locar algunes peces de fusta de sàndal per sobre del cos i, finalment, van tirar-hi una mica de terra. Quan es tracta d’una dona, el marit o el fill gran ha de trencar tots els anells, collars i polseres que la dona porti posades, això és, per a permetre que ànima pugui abandonar el cos més fàcilment.

Als funerals hindús només participen els homes. En alguns casos, però, es permet a les dones de la família més properes (esposa, filles i germanes) veure el cadàver un darrer cop, durant uns segons, abans de ser cobert totalment per la llenya. En aquest cas, ho fan acompanyades per un familiar mascle, entre plors histèrics i crits que semblen sobre actuats. Finalment, el cos es cobreix totalment amb més fusta, excrements de vaca secs i palla. L’encarregat de prendre foc és el fill gran, que vesteix de blanc i porta el cabell rasurat en senyal de dol.

En un moment central de la cerimònia, alguns familiars se’m van acostar i em van senyalar la càmera. Vaig entendre immediatament que desitjaven que deixes de fer fotografies, tot i que les feia amb una discreció absoluta i col•locat sempre en un segon terme. Vaig amagar la càmera però ells van continuar insistint, tot imitant el gest de prendre una fotografia. Finalment, vaig comprendre que el que volien era que els fotografiés a ells, així que vaig haver de fer una sessió fotogràfica en el que semblaria una alegre vetllada de la nit de Sant Joan.

-“Ara véns amb nosaltres a beure”, em van dir un cop acabada la cremació.
-“A beure què?”, els vaig preguntar ingènuament.
-“A beure whisky, és clar.”
Així que, feta la feina, la quarantena de familiars i jo mateix vam pujar al camió de bestiar en el que havien vingut amb la llenya i el cadàver, i després de comprar dues ampolles de whisky i alguns fruits secs, les vam anar a beure vora el riu. A la salut de l'ànima del padrí que, a hores d’ara, estarà viatjant qui sap on. I és que els indis tenen molt clar que la vida i la mort formen part del mateix viatge.

Porta de darrere

Aquesta és, sense cap dubte, la cara menys fotografiada del Taj Mahal. Les quatre cares del monument són exactament iguals i el recinte té tres entrades (les portes est, oest i sud) per on entren els turistes. La cara nord dóna al riu Yamuna (un riu abocador, per cert) i, per tant, no té accés possible. Però s’hi pot arribar a través d’alguns estrets caminets que rodegen el perímetre exterior del mausoleu i travessen barris ruïnosos on la gent malviu en decrèpites barraques fetes amb fustes i plàstics.

Els centenars de visitants que, diàriament, paguen la desorbitada quantitat de 750 rúpies no podran gaudir mai d’aquesta vista de la cara nord del Taj Mahal banyada per riu Yamuna ni d’aquesta posta de sol al capvespre. I tot plegat pel mòdic preu de zero rúpies! Val la pena, de vegades, transgredir les idees preestablertes i buscar noves perspectives des d’on veure la vida.

Esquirols

A molts pobles i ciutats índies es poden veure esquirols com aquest. Acostumen a ser de color marró, amb ratlles a l’esquena, més aviat prims i veloços com el vent. Pugen als arbres, corren pels cables de la llum i les teulades, i es desplacen fent uns saltirons àgils i divertits. Habitualment fugen quan noten que algú pretén acostar-se a ells i, per això, és increïblement difícil fotografiar-los. Però aquest personatge estava tan entretingut assaborint el seu menjar preferit que m’ha permès acostar-me fins arribar gairebé a tocar-lo.

Backstage

This is doubtless the less photographed side of the Taj Mahal. Its four façades are identical so it means it looks the same from its four sides. The enclosure has three gates (East, West and South gates) which are the main entries for tourists. The North side is almost touched by the Yamuna River (by the way, it is like a dump) therefore it hasn’t any access to enter in. But you can reach this side surrounding the wall and walking on some narrow paths across an astonishing shanty town where people live in shacks.

The hundreds of visitors who daily pay the exaggerate amount of 750 rupees never can enjoy neither this beautiful panorama of the North side nor the sunset in the Yamuna River. It’s worth it, sometimes, to search new views from where to enjoy life. And usually it’s for free!

Squirrels

You can see squirrels like this in many Indian towns and green areas of the big cities. They are brown, striped, quite skinny and fast like the wind. They go up the trees and jump on the roofs with funny leaps. Usually they run away quickly when they note someone is approaching to them and, for this reason, it is really difficult to take photographs of them. But this one was so amused enjoying his favourite food that he allowed me to approach so close to him that I almost could touch to him.

WC amb vistes

“Si no és per veure el Taj Mahal, per què has vingut a Agra?”. Aquesta és la pregunta que més he sentit els dos darrers dies. I és que, si per alguna cosa és coneguda aquesta ciutat, és pel Taj Mahal. Segur que tots n’haureu vist fotografies o, si més no, n’haureu sentit a parlar. Alguns diuen que és la construcció més perfecta de tot el món i altres, que és el més bell monument a l’amor. Sigui com sigui, el Taj Mahal és, en realitat, un mausoleu, és a dir, una edificació funerària construïda per acollir les despulles de Mumtaz Mahal, la dona de l’emperador Shah Jahan, la qual morí al donar a llum el seu catorzè fill. L’obra es va iniciar l’any 1631 i la seva construcció va durar vint-i-dos anys.

I com és que, estant a Agra, no he anat a veure el Taj Mahal?, potser us preguntareu. Doncs, bàsicament, per aquest cartell vermell de la dreta, que indica el preu de l’entrada i la injustícia que, al meu parer, suposa. Com que sé que és una mica difícil d’interpretar, us ho resumiré en poques paraules. Diu: preu de l’entrada pels indis, 10 rúpies; preu de l’entrada pels estrangers, 750 rúpies. En realitat, la quantitat no és una fortuna, ja que 750 rúpies són al voltant de 12 euros, però em sembla indignant que els estrangers haguem de pagar 75 vegades el preu dels autòctons. Us imagineu, per exemple, que l’entrada a la Sagrada Família costés 10 euros pels catalans i 750 euros per la resta dels visitants?

Per altra banda, sempre he pensat que el més interessant de qualsevol ciutat no està a dins dels museus ni dels edificis emblemàtics, sinó a fora, en la vida quotidiana de les persones. Simplement fent un volt al perímetre exterior del Taj Mahal, es pot conèixer un món absolutament diferent al que veuran els turistes elegants i adinerats que només visitin l’interior. Tot just a uns pocs metres dels murs de l’edifici hi ha nens pasturant ramats de cabres, petits temples a la vora del riu, pires funeràries on cremen els morts o homes fent les seves necessitats (fixeu-vos a la fotografia) amb unes vistes realment espectaculars (ells poden dir amb tota la raó: em cago en el Taj Mahal!).

Riure malgrat tot

Aquest senyor és de Bhopal. Ha viscut tota la vida a la ciutat. També estava aquí la nit del 2 al 3 de desembre de 1984 i, malgrat que han passat ja més de vint-i-cinc anys, encara pot recordar perfectament com, mitja hora passada la mitjanit d'aquell dia, va haver de córrer per fugir del núvol tòxic. La seva dona morí un temps després, possiblement per les seqüeles silencioses del gas assassí. M’ha agradat descobrir la seva rialla esdentegada i m’ha recordat un missatge molt important: malgrat que ens toqui viure situacions difícils i desafortunades, sempre tenim a les nostres mans l’arma més poderosa per enfrontar-nos-hi: el sentit de l’humor.

Casta baixa

“Quan encara no sabia res, ja sabia que la meva casta era baixa.
Però encara ara no ho entenc bé.
No recordo si m’ho van explicar o ho vaig haver d'aprendre tot sol.
Però encara ara no sé què és una casta ni on està.
Si no es veu per fora, és que potser la casta habita a l’interior dels nostres cossos?
Quan encara no sabia res, ja sabia que la meva casta era baixa.”

D’un poema de l’escriptor indi Waman Nimbalkar.

Era mitjanit a Bhopal

Potser alguns, els que tingueu bona memòria o sigueu apassionats de la lectura, recordareu el nom de Bhopal associat al gravíssim accident químic que va succeir vint-i-cinc anys enrere. Els fets van ser realment tràgics i penso que val la pena de conèixer-los. Els que vulgueu saber més, trobareu un munt d’informació a Internet: hi ha interessants articles, documentals i fotografies, i també us recomano el magnífic llibre “Era mitjanit a Bhopal”, escrit per Dominique Lapierre juntament amb el periodista Javier Moro. Però permeteu-me que us faci cinc cèntims de la història.

Als anys 70, la tercera major empresa química dels Estats Units, la Union Carbide, va decidir construir una gran fàbrica de pesticides al cor de l’Índia. En aquells anys, la demanda d’aquests productes per a l’agricultura era molt important en tot el país. Així van començar a produir l’anomenat “Sevin”, un pesticida de gran èxit, ja que no era gens nociu per a la salut dels humans ni dels animals. Però paradoxalment, la seva fabricació es feia a partir d’alguns dels elements més tòxics, com l’Isocianat de metil (MIC). Aquest químic reacciona d’una manera especialment virulenta amb el contacte amb l’aigua i aquesta reacció provoca gasos mortalment tòxics com el cianur. Per a que us feu una idea de la perillositat d’aquest producte, us diré que a molts països està prohibit el seu emmagatzematge i només es pot transportar en quantitats no superiors als 200 litres. Però a la fàbrica Union Carbide de Bhopal van construir tres cisternes per emmagatzemar fins a 120 tones de MIC!

Després d’un gran èxit inicial amb la comercialització del pesticida, als anys 80, l’Índia va patir uns anys de greus sequeres. Això vol dir que les collites van minvar considerablement i, per tant, també la venda de pesticides. La fàbrica, doncs, va experimentar un significatiu descens en els guanys i es va veure obligada a fer el que avui en dirien un pla de viabilitat, és a dir, reduir despeses, tot acomiadant treballadors i congelant-los els sous (atenció aquí a la separació de paraules). Una de les decisions menys intel•ligents que es van prendre en aquell moment va ser la de desactivar les mesures de seguretat de la fàbrica, diuen que per estalviar la ridícula quantitat de 40 dòlars diaris.

La tragèdia es va desencadenat la mitjanit del 2 al 3 de desembre de 1984, quan uns treballadors es disposaven a netejar amb aigua a pressió el que pensaven que eren cisternes buides. Però, en realitat, una d’aquestes cisternes contenia 42 tones de MIC. Podeu imaginar el que va passar. La reacció va produir un mortífer gas que es va escampar per tota la ciutat i va matar 25000 persones. Diuen que aquest gas és 500 vegades més tòxic que el que van fer servir els nazis als camps d’extermini. Més de mig milió de persones van patir seqüeles i, des de llavors, s’ha incrementat en un 10% les malformacions i problemàtiques greus que pateixen els nadons.

Vaig voler veure el que queda de la fàbrica, abandonada des de que succeí l’accident. A la porta principal hi havia dos guàrdies de seguretat per impedir el pas a l’interior del recinte, ja que representa que està “precintat” fins que se celebri el judici i està “absolutament prohibit” entrar-hi sense una sèrie de permisos oficials. Però caminant al voltant del mur exterior, vaig descobrir alguns forats per on la gent entrava i sortia, així que vaig decidir fer-hi una ullada. Un cop a dins, em vaig quedar veritablement sorprès al descobrir l’activitat humana que hi havia allà: canalla corrents, joves jugant a criquet, dones estenent roba, homes recollint llenya, persones fent les seves necessitats i, fins i tot, ramats de cabres i vaques pasturant amb tota tranquil•litat.

Vaig poder passejar llargament entre cisternes i canonades oxidades, observat de prop pels ulls curiosos dels infants. Penso que el lloc seria l’escenari perfecte per a una pel•lícula de terror. Vaig sentir emoció de trobar-me allà i, al mateix temps, indignació i ràbia. Es diu que hi ha encara unes 300 tones de productes tòxics enterrades a la fàbrica i en un estudi que va fer Greenpeace l’any 1999 va concloure que l’aigua dels voltants conté 680 vegades més el màxim permès de substàncies nocives per a l’organisme. Per altra banda, Warren Anderson, qui va ser director de la fàbrica, va ser empresonat acusat d’homicidi per negligència però va ser posat en llibertat poc després sota la ridícula fiança de 25000 rúpies (uns 400 euros!). I vint-i-cinc anys després encara no s’ha celebrat el judici. Com diu Amnistia Internacional, Bhopal és una burla als Drets Humans. He volgut compartir amb vosaltres aquestes línies i aquestes fotografies per denunciar i donar a conèixer la trista història de Bhopal. Aquest és avui el meu granet de sorra en la difícil lluita pels Drets Humans.

In memoriam

Viatjant per l’Índia, molts són els curiosos que se m’apropen per preguntar-me el meu nom, de quin país vinc i si m’agrada la ciutat. Aquestes preguntes, i per aquest ordre, són les que, habitualment, se solen fer als estrangers. La veritat és que acaba sent un diàleg estúpid i avorrit i, tot sovint, ja no en faig cas i no responc. Però aquest senyor em va captivar des del primer moment. No em va preguntar quin era el meu país sinó de quin país diria que era ell, i amb un somriure d’orella a orella. Això em va desconcertar i em va fer somriure. Dos minuts després, compartíem un te asseguts al carrer. El senyor, en qüestió, és en realitat indi, però se sent orgullós de la seva pell clara i els seus cabells blancs, i la gent li diu que no sembla indi. D’aquí la seva pregunta inicial.

Em va fer pensar en el meu “Tío Colomán”. Potser per la seva loquacitat, per les seves celles poblades, pels pèls del nas, pel seus somriure, per la seva mirada transparent o per tot plegat una mica. Així que, des d’aquest racó del món, tinc un record simpàtic i emocionat pel Tío Colomán, allà on es trobi.

Bhopal. La ciutat.

Estic a Bhopal, una de les ciutats més fascinants que, fins ara, he descobert en el meu trajecte per l’Índia. I per què una de les més fascinants?, us preguntareu. Doncs, paradoxalment, perquè no té res d’especial. Pocs turistes la visiten perquè les guies li dediquen poques pàgines i no diuen massa d’ella, a part de que és una de les ciutats índies amb un percentatge més alt de població musulmana.

Si algun bhopalès llegís això m’ho retrauria i em diria que hi ha dos llacs (bruts, òbviament) i una de les mesquites més grans de tota Àsia. Cert, però a part d’això, Bhopal és una típica ciutat industrial: bruta, caòtica i atapeïda de gent. Això, per a mi, té un doble avantatge. Per una banda, significa que els preus són encara més econòmics que a altres ciutats índies. Per a que us feu una idea, he trobat allotjament, al bell mig del barri musulmà i després de lluitar-ho una mica, per 100 rúpies (un euro i mig); menjo per unes 25 rúpies (40 cèntims d’euro) i prendre un te només val 3 rúpies (menys de 5 cèntims).

Per altra banda, passejar pel carrer significa trobar desenes d’escenes amb les que quedar-se bocabadat: dones amb saris multicolors assegudes al terra esperant l’autobús, famílies senceres de pidolaires, dones musulmanes vestides de negre de cap a peus, venedors ambulants, infants vestits amb parracs jugant entre muntanyes d’escombraries i un llarg etcètera d’imatges dures i fascinants al mateix temps. Però la principal motivació que ha dirigit les meves passes cap a aquesta ciutat és conèixer el lloc on, fa vint-i-cinc anys, va tenir lloc el més mortífer accident industrial de tota la Història.

Bhopal City

I’m in Bhopal, one of the most fascinating cities I’ve discovered until the moment in my journey all over India. And why is so fascinating? Well, to tell the truth is because it has nothing special. Few pages about Bhopal are written in the guides and you can see tourists hardly ever walking around the city.

For sure, the inhabitants of Bhopal feel proud of their city. They boast of having a city with two lakes (with dirty water, of course) and also with one of the biggest mosques in all Asia. This is true but Bhopal is a typical industrial Indian city: dirty, chaotic, overcrowded and overhyped. But this is quite advantageous for me. On one hand, it means that the prices are even cheaper than in other Indian cities. For instance, I got lodging for 100 rupees (1,5 euros), I can eat for 25 rupees (40 cents) and a cup of tea costs just 3 rupees (5 cents).

On the other hand, having a walk around the city you can watch a lot of fascinating scenes such as colourful dressed women waiting the bus, baggers, Muslim women totally covered and dressed on black and wretched children with broken clothes playing in the dump. There are lots of incredible beautiful and really hard images at every corner of the city. But my main interest to come to Bhopal is to visit the place where, 25 years ago, the world’s worst industrial disaster happened.

Embús

En aquesta espectacular imatge podreu comprovar que els embussos de trànsit de Lleida o, fins i tot, de Barcelona, no són res en comparació als que es poden formar en aquest país. Escenes com aquesta no són estranyes en determinats carrers de les grans ciutats. Qui s’atreveix a embolicar més aquesta troca circulatòria?

Trenta padrins cantaires

Sembla difícil de creure que, al final d’aquest camí polsegós de menys d’un metre i mig d’amplada, s’arribi a algun indret habitat. Però després de recórrer-lo durant alguns kilòmetres, trobem una pedra amb un nom escrit: Dampetla. Es tracta del nom del poblat on anem, en el que viuen unes trenta famílies. Els nens corren descalços pels carrers i les vaques i búfales jeuen gandules sota l’ombra dels arbres. El paisatge és gairebé desèrtic i un sol de justícia fa que el termòmetre s’enlairi prop dels 40 graus.

El vehicle ens deixa just al davant de la casa de la família, on els pares i altres familiars esperen impacients la visita. Al baixar del cotxe, no veig cap nena que corri a saludar-me ni a donar-me la benvinguda, tal com fan altres infants apadrinats amb els seus espònsors. Però de sobte descobreixo uns ulls enormes que em miren des de darrera de la falda de la mare, amb una barreja de curiositat i temor. És la Lakshmi que s’amaga dels nouvinguts. M’apropo a ella i la saludo mentre l’abraço tendrament. Immediatament, la seva cara es transforma en un rictus de temor i arrenca a plorar a llàgrima viva, tot corrents a amagar-se de nou darrera la mare.

Ens fan passar a dins de casa seva. “Sobretot has d’entrar posant primer el peu dret!”, em recorda el meu acompanyant. I és que això és senyal de bona sort a l’Índia. L’habitatge té una única estança, d’uns tres metres quadrats, i en aquest petit espai, la família menja, dorm i guarda totes les seves pertinences. Seiem al terra, on tot just cabem les set persones protagonistes del dia: la Lakshmi i els seus pares, el mestre del poblat, les dues persones que m’acompanyen i jo mateix. Els explico que formo part d’un gran grup d’amics cantaires vinculats a una escola de Catalunya. Li dic a la nena: “Lakshmi, tu no tens un o dos padrins com els altres nens, sinó més de trenta! Ets l’única nena del món amb tants padrins!”. Els seu pare, en sentir-ho, somriu amb satisfacció.

Demano permís per jugar amb els nens que s’amunteguen curiosos a la porta de la casa. Com que la Lakshmi ara està amagada al darrera de la cortina, penso que potser serà la manera d’aconseguir que se li passi una mica la por. A la canalla se’ls il•lumina la cara quan trec una barra de color i els començo a pintar la cara i també a inflar alguns globus. Els adults es miren entre ells, estranyats de que hagi trencat el “protocol”, tot asseient-me al terra entre els infants. Demano als nens que m’ajudin a dibuixar i pintar un cartell per saludar els amics d’Espanya. Tots s’engresquen ràpidament i llavors ella apareix amb timidesa, empesa pel mestre. Encara a contracor, participa pintant el dibuix i escrivint el seu nom i també una salutació en telugu, la seva llengua.

Tot seguit visitem l’escola. Al poblat n’hi ha dues, una de pública i una altra de la FVF. Tots els nens van a l’escola pública, en horari de matí, però també assisteixen a la de la Fundació, pel matí de 6 a 8, i per la tarda de 4 a 6. Tenen dues classes i també dos professors, tot un luxe per la quarantena d’alumnes que són, sobretot tenint en compte que en algunes escoles índies la ràtio pot arribar als setanta o vuitanta infants. A l’aula, la canalla seu a terra i les úniques eines pedagògiques de què disposen són quaderns, llapis i una pissarra. La Lakshmi, ara un pèl més relaxada i segura, juntament amb les seves companyes, ens canta una cançó.

Abans de marxar, el pare de la nena em ve a buscar, m’agafa la mà i, mirant-me als ulls, em diu: “saluda i dóna les gràcies de part meva a cadascú dels trenta companys teus”. M’emocionen aquestes paraules i m’emociona també que hagi recordat el detall del número de padrins cantaires que abans li havia dit a la nena. Així que, gràcies a la màgia d’Internet, us faig arribar, embolicades entre aquestes línies i aquestes fotografies, l’abraçada tendra i el record agraït de la família. Ben segur que la imatge abstracta de trenta padrins cantaires quedarà, a partir d’ara, dins dels quatre metres quadrats de casa seva.

Paradís Ferrer

Després de viatjar durant cinc mesos per l’Índia, arribar a la Fundació Vicenç Ferrer (FVF) és el més semblant a assolir el paradís. Aquí acullen a qualsevol visitant que s’apropi a la Fundació, sigui o no col•laborador, durant uns quatre o cinc dies. Ningú diria que això sigui Índia, ja que tots els treballadors indis parlen un castellà més que correcte. Per altra banda, n’hi ha més de vint-i-cinc voluntaris catalans, i la cantina, gratuïta i oberta tot el dia, està assortida amb una gran varietat de fruites, begudes fresques i menjars indis i occidentals. Si, a més a més, us dic que hi ha torradora per poder fer pa amb tomàquet i que tot es pot amanir amb un bon raig d’oli d’oliva, us podreu imaginar que això també és el paradís gastronòmic. Penso que si algú viatja a l’Índia i només visita la FVF, la imatge que s’endurà del país serà tan distorsionada (positivament) com algú que viatgi a Espanya i només visiti Port Aventura.

Per totes les persones visitants que s’apropen la FVF, s’organitza un programa que inclou recorreguts per diferents projectes, una entrevista o xerrada amb l’Anna Ferrer, que és la vídua d’en Vicenç Ferrer i l’actual directora, i també una visita a la sepultura del “Father” Ferrer. Les xifres escrites en els fulletons i les memòries sempre són números abstractes però, en aquestes visites, un s’adona de l’abast real dels projectes. Tres hospitals generals, 14 clíniques rurals, 27.000 cases construïdes, 136.000 infants apadrinats i un llarguíssim etcètera de projectes, que signifiquen un canvi radical en la fesomia d’aquesta empobrida regió índia. Però, a més a més de cobrir les necessitats bàsiques, penso que hi ha algunes iniciatives amb una gran sensibilitat humana i innovació pedagògica, com escoles inclusives i internats on la meitat són infants invidents que comparteixen vida i classes amb infants sense discapacitat.

Una de les imatges més sorprenents i tendres és el bany dels nadons de pocs dies. Són les àvies les encarregades de fer el ritual de col•locar el nadó a sobre de les seves cames i fregar-lo enèrgicament amb aigua i sabó. Curiosament, els plors aguts i penetrants dels petits desapareixen als pocs segons de començar a rebre el massatge. Dóna ganes de provar-ho!

Índia rural

He tingut l’oportunitat de passar uns pocs dies a Auroville, una zona rural del sud-est de l’Índia. Als poblats, la vida és molt diferent de la vida a les ciutats. La majoria de la gent viu en cases fetes de fang, troncs i palla, tot i que algunes també es construeixen amb maons. (Sembla el conte dels tres porquets!). Les famílies acostumen a aixecar-se força d’hora, a les 5 o les 6 del matí. Es renten, fan la pregària als seus déus i esmorzen. Habitualment, mengen arròs o una mena de pa fet amb farina d’arròs o de blat, barrejat amb diferents salses picants i verdures. Tot seguit, la família se’n va a treballar i els nens a l’escola. Normalment, l’home treballa al camp i la dona es queda a casa, cuidant dels animals i dels fills més petits.

Després d’escombrar la porta de casa, les dones fan uns dibuixos geomètrics amb pols de guix. Això és un costum que, a part de ser estètic, és un signe de benvinguda i de bona sort. No cal evitar trepitjar-lo: tot sovint, al cap d’unes hores, ja gairebé no es distingeix, perquè s’ha esborrat amb les petjades, però cada dia pel matí es torna a dibuixar. Bona lliçó de constància i de reinventar cada nou dia!

Hospital

Fa pocs dies vaig visitar un hospital. Sortosament, no per cap qüestió personal, sinó per la pura curiositat que em caracteritza. A la porta estava anunciat en un cartell ben gran: “Aquí es troba l’únic Museu d’Oftalmologia del país”, així que no podia deixar passar l’oportunitat de conèixer-lo. Esperava trobar una col•lecció d’ulls envasats en pots de formol o quelcom per l’estil, però el cas és que ningú va ser capaç de dir-me concretament on es trobava aquest museu. Amb l’excusa d’intentar cercar-lo, em vaig passejar per les diferents plantes i, d’aquesta manera, em vaig poder fer una idea de quin ambient es respira a un hospital indi.

La impressió general que em va provocar va ser de tristesa i deixadesa. Imagino que els hospitals públics del nostre país als anys cinquanta o seixanta no devien ser gaire diferents. Llargs passadissos en penombra, sòrdides habitacions amb desenes de llits alineats l’un al costat de l’altre, portes i finestres enreixades, infermeres amb còfia i una fortor a desinfectant per tot arreu. Com que es tractava d’un hospital oftalmològic, la majoria de pacients duien un ull tapat amb un pedaç de roba lligat al cap amb un cordill, cosa que feia l’escena encara més patètica i anacrònica. En una de les sales vaig poder captar aquesta perla fotogràfica. Fixeu-vos en cada detall: la infermera concentrada posant la injecció, les aprenents observant l’escena a un costat i, a l’altre, la resta de pacients mirant encuriosits. Però, sobretot, no us perdeu la cara del pobre pacient, que és tot un poema al patiment!

Mon Dieu, la France!

Què vol dir que els carrers siguin “Rues” enlloc de “Streets”? Què fa aquí la gent parlant francès? És que potser m’he passat de país sense adonar-me’n? Ah! És que estic a Pondicherry, una ciutat que va ser colònia francesa durant més de dos-cents anys. I aquest passat colonial roman encara viu en Liceus francesos i sumptuoses vil•les en les que onegen banderes tricolors. No he tingut temps ni pressupost per provar-ne cap, però també hi ha restaurants que anuncien menús francesos amb noms tan suggerents com “La Terrasse” o “La Bouillabaisse” (que és una sopa de marisc típica de la costa sud de França). Però el que més em sorprèn és, un cop més, la diversitat religiosa: blanquíssimes esglésies conviuen aquí, paret per paret, amb temples hindús de mil colors.

Benediccions especials

Potser alguns recordareu que, fa temps, us vaig parlar del “hijras”, aquest curiós grup que formen els transvestits, transsexuals i eunucs a l’Índia. Els hindús consideren que tots ells pertanyen a una mena de “tercer sexe”, ja que no són ni homes ni dones i, per això, són temuts i respectats. La seva presència és especialment apreciada en casaments i l’equivalent hindú dels batejos. Creuen que la seva benedicció dóna bona sort i augura fertilitat. Pel sol fet d’aparèixer en una d’aquestes celebracions, són convidats a una beguda i se’ls dóna una molt bona propina. Potser duen una vida dura i infeliç, però el cert és que la seva és la manera més fàcil i ràpida de guanyar diners que he vist fins ara!