Brigada municipal

Aquesta tarda, mentre estava en una parada del carrer menjant el meu plat diari de noodles (una mena de fideus amb verdures) m'he adonat que alguna cosa estranya estava passant. Tots els comerços, d'una manera precipitada, començaven a recollir els tendals, les taules, les cadires i els taulells que tenien al carrer. Els he preguntat: "com és que ja tanqueu avui?". M'han contestat "yes, sir". " Que potser passa res especial avui?" i per resposta "yes, sir". "Va tot bé o hi ha cap problema?" i de nou "yes, sir". Veient la poca fluïdesa comunicativa m'he decidit a treure el cap i explorar la situació per mi mateix. Llavors he vist tres policies que s'anaven apropant lentament, acompanyats d'un nombrós grup de persones i seguits de prop per tres grans camions. Els policies anaven passant per cada botiga i assenyalaven als seus acompanyants una sèrie d'objectes que, a cops de bastó, destruïen amb violència i carregaven als camions. M'he imaginat que devia tractar-se d'alguna mena de brigada municipal encarregada de fer complir alguna ordenança relacionada amb la ocupació de la via pública. D'aquesta manera, i malgrat les súpliques dels comerciants afectats, anaven trencant els tendals, les taules i cadires de tots aquells que no aconseguien recollir-les a temps. De tant en tant, algun dels policies amenaçava amb garrotades als curiosos que ens aplegàvem al seu voltant, sense aconseguir el seu objectiu de dispersar-nos. Així, a cops de bastó, és com sovint treballa la policia al país de la no-violència! Només m'he quedat amb un dubte. Deurien pertànyer a la Regidoria d'Ordenació urbanística o a la de Consum i comerç?

Preus (II)

Durant aquesta darrera setmana, gairebé cada dia he anat al mercat per comprar algunes fruites o verdures. Us puc dir els preus d'algunes de les coses que acostumo a comprar, així us podeu seguir fent una idea de com és la vida aquí. Un kilo de tomàquets val 30 rúpies (45 cèntims d'euro), un kilo de pastanagues, 15 rúpies (22 cèntims); la col-i-flor, a 10 rúpies (15 cèntims) el kilo; 1 litre de llet, 25 rúpies (37 cèntims); 1 ampolla de cervesa, 70 rúpies (1 euro); mitja dotzena d'ous, 30 rúpies (45 cèntims); un quart de pollastre a la brasa, 50 rúpies (75 cèntims). Com veieu, tots els productes de fabricació nacional o cultivats al país són realment econòmics. Això contrasta enormement amb els articles d'importació, els quals valen exactament el mateix que a qualsevol altre país. Us poso algun exemple: una càmara de fotos Sony, com la que jo tinc, 10000 rúpies (150 euros); un ordinador portàtil, com el que jo tinc, 20000 rúpies (300 euros); un cotxe tot-terreny Toyota, com el que jo no tinc, 1200000 rúpies (18000 euros). Així que treieu-vos del cap la idea de venir a l'Índia i tornar amb cotxe nou per quatre xavos!

Son profunda (I)

Per a mi, una de les imatges més inquietants de l'Índia i a la que no m'acabo d'acostumar és veure alguna persona estesa al terra, immòbil durant un llarg temps. I no em refereixo a aquelles escenes divertides d'homes que són capaços fer una migdiada en els llocs més increïbles, com en una finestra o a sobre d'una bicicleta sinó a persones que durant hores i hores romanen tirades al mig del carrer, totalment immòbils, sovint envoltades de mosques i davant l'absoluta indiferència dels vianants que passen. Fixeu-vos, per exemple, en la persona de la part dreta de la fotografia. Ha estat tota la tarda en la mateixa postura. Em pregunto en quin estat del nivell de consciència es deu trobar: son profunda, coma o mort.

Sincretisme religiós

Índia és un dels millors exemples que conec de sincretisme religiós. Aquí totes les religions conviuen d'una manera, en principi, pacífica. De vegades segueixen camins paral·lels o de vegades se solapen en una divertida mescla d'estils i creences. No és estrany, per exemple, trobar en una casa, en una escola o en un comerç les imatges d'alguns déus hindús juntament amb la de Jesucrist, del Gurú Nanak (el fundador del sijisme) o de Buda. A la fotografia, al costat de Jesucrist hi ha tres dels principals déus hindús: Shiva, de color blau, amb el tercer ull al front i amb una serp al voltant del coll. Al seu costat, Parvati, la seva dona i Ganesh, un déu simpàtic i rabassut, amb cap d'elefant. És molt estimat pels hindús ja que és considerat el déu de la bona sort.

Penso que aquesta convivència pacífica és la manera més intel·ligent d'entendre les religions perquè estic segur que tots aquests déus, sigui on sigui que estiguin, deuen ser bons amics entre ells.

Cristians

La religió cristiana té una presència molt minoritària a la Índia: tan sols un 2% de la població és cristiana. D'ells, dues terceres parts són catòlics i l'altre terç són protestants. La major part dels nuclis cristians estan situats al sud del país, especialment als estats de Kerala, Goa i Tamil Nadu. Al nord, en canvi, n'hi ha molt pocs. Alguns diuen que el cristianisme el van portar el missioners portuguesos al s. XV. Però hi ha una llegenda diu que St. Tomàs, un dels deixebles de Jesucrist, ja va viatjar a la Índia al s. I i va fundar comunitats. Sigui com sigui, els cristians indis acostumen a tenir una educació molt superior a la mitja del país, ja que els missioners van obrir moltes escoles i van oferir un ensenyament en anglès de molt bona qualitat. Els fills de les famílies riques índies normalment s'eduquen en aquestes escoles. Fins i tot, als anuncis matrimonials del diari, aquells que serveixen per trobar parella, entre les qualitats de la noia sovint diu "convented-educadet", és a dir educada en una escola de monges, cosa que dóna molts punts a la candidata! Darrera meu, a la fotografia, una les poques esglésies que hi ha a Amritsar.

Companyes de classe

És molt divertit assistir a classes d'anglès i veure'm rodejat d'un grupet de noies enfundades en els seus saris. La majoria d'elles van a classes d'anglès amb la intenció d'acabar els seus estudis a l'estranger però també hi ha altres casos força curiosos, com el d'una noia promesa amb un noi indi (que encara no coneix) però que viu a Anglaterra. Aquesta xiqueta, per tant, s'haurà de traslladar allà després de casar-se! No és gens fàcil d'entendre'm amb elles, ja que com elles diuen, parlen una barreja d'hindi-punjabí-anglès. Però com que la curiositat dels indis és més gran que les dificultats idiomàtiques, avui han demanat al professor si podien fer-me preguntes a l'acabar la classe. Així que, sense ni tenir temps de reaccionar, m'he trobat al mig d'un interrogatori semblant a aquests programes-escombraria de Telecinco, on asseuen una víctima al mig d'un grup de periodistes-voltors.

La primera pregunta ha estat d'allò més curiosa: què fas aquí estudiant anglès? és que l'anglès d'Espanya és diferent al de l'Índia? Llavors els he hagut d'explicat que a Espanya no es parla anglès sinó espanyol. I és que molta gent pensa que a tota Europa o a tot el món es parla l'anglès! També els ha sorprès saber que molta gent a Europa s'independitza dels seus pares i que la majoria viuen en parella sense estar casats. Però el que més interessa saber a les noies indies és si als altres països els matrimonis són per amor o també els organitzen els pares!

Plaer solitari (I)

Ahir vaig tenir una agradable sorpresa: va arribar per correu un paquet amb el meu nom. A l'obrir-lo descobreixo tres articles ben simples però que en aquesta banda del món es converteixen en el més preuat dels tresors gastronòmics: una ampolla d'oli d'oliva, una llauna de sardines i alguns paquets d'embotits. Diuen que els plaers saben millor compartits però jo vaig tenir ben clar que el meu plaer d'ahir havia de ser un plaer solitari!

Indian border

Amritsar, the city where I'm living is situated in the North of the country and it's only 30 km. far from the Pakistan border. Every afternoon it happens a very interesting spectacle in the exact point of the border. What's it about? It's just the closing of the border gates. Some thousands of Indians are going every day to see it because it's a really must see spectacle. People sit down in a kind of tiers to see the guards parade. A part from the processions, the Indian and Pakistan border guards open and close the gates different times, they salute each other and they take down the flag. But they do every movement with a perfect synchronie and with a funny and exaggerate gestures, like a group of dancers. Moreover there is a cheerleader who stimulate the audience to applauding, singing and shouting the guards. You can't stop laughing! You can see some videos in Youtube, googling as key words: Attari border or Indian Pakistan border. For sure you are going to laugh watching it.

Frontera índia

Amritsar, la ciutat on visc, està al nord del país i a només 30 km. de la frontera amb el Pakistàn. Cada tarda, es produeix a Attari, el punt fronterer, un espectacle d'allò més interessant. Es tracta del tancament de les portes frontereres entre tots dos països. Milers de persones de la banda índia i uns centenars de la pakistanesa van a veure-ho diàriament, i és que l'espectacle no té pèrdua. La gent s'asseu en una mena de grades que hi ha a banda i banda d'on els guàrdies fronterers protagonitzen la seva mitja hora diària de glòria. En el fons no es tracta més que de desfilades amunt i avall, salutacions entre els guàrdies indis i els pakistanesos, baixada de les banderes i el tancament de les portes, però cada moviment dels guàrdies està fet una coreografia impecable i amb uns gestos grotescos i exagerats. A més a més hi ha amb un animador que, micròfon en mà, incita al públic a cridar i aplaudir cadascuna de les maniobres dels guàrdies. Això sí, en el moment de baixar la bandera tothom es posa en peu i saluda respectuosament el símbol del país. Si teniu curiositat, hi ha algunes gravacions al Youtube. Posant les paraules clau: Attari border o Pakistan Indian border segur que en trobeu. Segur que us divertireu. I és que els indis, de fer circ, en saben força.

Diners

A l'estació d'autobusos un altre estranger em proposa compartir un taxi fins al lloc on tots dos anem. Ell ha preguntat pel preu i un taxi cobra 200 rúpies. Em suggereix pagar 100 rúpies cadascú i anar-hi plegats. Li dic que a mi em sembla molt car pagar aquests diners per un trajecte de menys de 10 kilòmetres. No és car!, em contesta ell, 100 rúpies és només un euro i mig! Però jo li responc que no es tracta d'un euro i mig sinó de 100 rúpies, i a la Índia pagar 200 ó 100 rúpies per fer aquest trajecte sí que és car, especialment si es pot fer agafant un altre autobús que val 7 rúpies. Si a l'Índia pensés en euros ho compraria tot perquè tot em semblaria econòmic. Si a Espanya, en canvi, pensés en rúpies tot seria caríssim i no gosaria comprar res. Per tant, a cada lloc cal procurar calçar les sabates del país.

L'altre viatger finalment va agafar el taxi pensant que, tot i anant-hi sol, li sortia econòmic. Jo vaig esperar pacientment l'autobús pensant que per a mi era la millor opció. Si alguna cosa he après a l'Índia és que no hi ha una única veritat. Dues persones poden pensar diferent i tenir raó totes dues.

Mr Singh Turbant

De la mateixa manera que a Espanya es fa el concurs d'Operación Triunfo per triar el millor cantant del país, aquí existeix un concurs semblant, de tipus "reality show", que té per objectiu trobar el millor sij del món. Els sijs no només es caracteritzen per seguir una mateixa religió sinó que també tenen una identitat pròpia de la que se senten orgullosos: una història, una llengua, una estètica, etc. Així que el concurs, pel que m'han explicat, es basa en competir en tot això: en el coneixement de la història, en el domini de la llengua, però també en l'estètica i la fortalesa física. Hi participen joves sijs mascles d'arreu del món i la final se celebra el dia 28 de novembre a Amritsar. El nom del concurs és "Mr Singh Turbant International". Recordeu que "Singh" és el nom que duen tots els sijs i vol dir "lleó". El turbant, com ja sabeu, és un dels signes externs que els caracteritzen. Em pregunto si a Espanya tindria el mateix èxit un "Mr Catòlic International"!

Generositat

A l'estació d'autobusos pregunto a un senyor per l'autobús que va cap a Amritsar. Em diu que el segueixi, ja que ell també va cap al mateix lloc. Un cop a dins, quan em toca pagar, el conductor em diu que el meu bitllet ja l'ha abonat el senyor que m'ha acompanyat. Vaig cap a ell per donar-li els diners però em diu que no cal. Quan li pregunto per què ho ha fet em contesta amb un somriure i amb aquell moviment de cap tan característic dels indis, que vol dir tot i no vol dir res. A la Índia, igual que a qualsevol ciutat o país del món, et pots trobar amb les persones més generoses i també amb les més mesquines. I és que la generositat o la mesquindad no depenen d'una bandera sinó del cor de cadascú.

Pollastre a la brasa

M'havia promès no menjar carn a l'Índia. Sobretot després de veure els pollastres amuntegats en gàbies, gairebé sense espai per respirar, mig desplomats i amb aspecte malaltís. Avui, però, he passat per una parada al carrer on cuinaven pollastre. Al veure les cuixes daurades rostint-se a la brasa no he pensat pas en les gàbies ni en els animals desplomats sinó simplement en una deliciosa cuixa a la brasa. La he menjat i m'ha sentat d'allò més bé. Poc a poc es van fent realitat les meves fantasies gastronòmiques!

Generosity

In the bus stand I asked to a man for the bus to Amritsar. He told me to follow him, because he was going to take the same bus. In the bus, the conductor told me that the man has already paid my ticket. I went to him to give him the money but he told me that it's nothing. I asked him why he paid my ticket but he answered me smiling and nodding his head with that characteristic and funny Indian movement, which sometimes means everything and sometimes nothing. I realized that in India, just like in any other country in the world, you can find the most generous people and also the most mean one because the generosity has not relation with a flag but with the heart of everybody.

Grilled chicken

I promised myself to not eat meat any more in India. Specially after seeing the chickens piled up in cages, sometimes without enough space to breathe, plucked and with a really bad look. But today, while I was walking on the street, I've seen a grilled chicken shop. Seeing the chicken in the barbecue I've forgotten the cages and the bad look animals but I've just seen a delicious grilled chicken. I've eaten one piece and it tasted really good. Little by little all my gastronomic dreams are becoming true.

Avaluació

Avui fa just un mes de la meva arribada a Índia i podríem dir que tot just ara m'estic començant a acomodar al país. Ara ja em sento més segur travessant la jungla quotidiana dels carrers indis, regatejant a les botigues, agafant trens i autobusos o caminant per les ciutats. M'havia proposat dos o tres objectius per a la meva estada a l'Índia. L'experiència em diu que quant més simples siguin els objectius més fàcil és assolir-los, així és que en vaig triar tres de ben senzills. El primer, sobreviure física i psicològicament. Això vol dir intentar no emmalaltir, trobar-me còmode amb mi mateix i saber espavilar-me per fer les coses quotidianes. El segon, procurar aprendre una mica d'anglès i el tercer, fer algunes fotografies boniques. L'avaluació és la següent: primer objectiu, superat, si no, ara no estaria escrivint això. Segon objectiu, tot just avui he posat fil a l'agulla, apuntant-me a una acadèmia d'anglès i el tercer objectiu, podríem dir que més o menys també està assolit. Així que, de moment, em poso un notable.

Agafar-se de la mà

A l'Índia no està gens ben vist les mostres d'afecte entre un home i una dona. Difícilment es veurà pel carrer una parella, fins i tot una dona i un home casats, agafats de la mà, fent-se un petó o una abraçada. En canvi, és molt freqüent veure dos homes agafats de la mà, ja que es considera un signe d'amistat, sense cap tipus de connotació ni significat homosexual. Però jo no puc evitar esbossar un somriure cada cop que em trobo amb dos senyors passejant amb les mans agafades. I especialment quan es tracta d'una parella de policies!

Retrats

Per a qui li agradi fer fotografies, Índia és el millor país per a viatjar. Es poden trobar bonics paisatges, situacions divertides però sobretot molta gent interessant a qui fotografiar. Dones amb vestits llampants o enormes arracades al nas o a l'orella i homes amb llargues barbes o amb barrets d'allò més curiosos. Però a mi el que més m'agrada fotografiar són retrats, especialment les mirades i els somriures.

Portraits

If you like taking pictures India is the best place to travelling to. There are many beatiful sceneries, many funny situations but above all many interesting people to taking pictures to. You can see women dressed colourfuly or wearing big earrings and men having long beards or funny hats. But which I like the most are the portraits, specially I like taking pictures to the smiles and the looks.

Holding the hands

In India is not common to show the afect a man and a woman in public places. Hardly ever you can see a couple, even a married couple, kissing or hugging each other or holding their hands in the street. On the other hand you can see very often two men holding their hands while they are walking. It means just friendship but not at all homosexualitity like in many countries it means. But for me it´s still strange and I can´t stop smiling each time I see two men holding their hand in the street. Specially if they´re a policemen couple!

Viatgers

Si algú pensa que la gent només viatja a l'estiu i que ara és poc freqüent trobar persones, com jo, recorrent un país o vivint en un altre lloc us he de dir que esteu ben equivocats. Cada dia, a tot arreu on he estat, m'he trobat altres viatgers. La majoria són europeus o americans i, gairebé tots, estan decidits a passar un temps relativament llarg fora de casa seva. Alguns són jovenets que viatgen subvencionats pels seus pares, altres són treballadors que han decidit prendre's un any sabàtic o unes vacances llargues, altres són jubilats. De la mateixa manera que no hi ha dues persones iguals tampoc hi ha dos viatges iguals. Alguns tenen uns objectius ben definits i altres es deixen endur per la intuició del moment, alguns viatgen amb un pressupost molt ajustat i altres prefereixen gaudir de més comoditats, alguns s'estimen més desplaçar-se en tren, altres en autobús o els més valents s'aventuren amb l'autoestop, alguns volen conèixer molts països diferents i altres prefereixen explorar una mateixa zona amb més deteniment.

Aquesta simpàtica parella que apareix a la fotografia, per exemple, són Anaïs i Olivier, una parella de bombers francesos que estan viatjant durant sis mesos per més de quinze països de l'Àsia: des de l'Iran fins a Tailàndia. Però potser el cas més curiós que m'he trobat fins ara ha estat en Patrici, un jove del País Basc, viatjant tot sol des d'Espanya en una furgoneta Westfalia. De moment porta més d'un any i, al preguntar-li si encara té intenció de continuar molt més, em contesta que sí, que encara li queden molts països per descobrir i moltes aventures per viure. Beneïda aventura, aquesta que ens fa sentir-nos vius i abraçar-nos ben fort a la vida, diu Antonio Gala.

Pana

Torno de Dharamsala a Amritsar en autobús. En una de les múltiples parades que fem, em dóna la impresió que portem aturats massa estona. Ràpidament m'adono que aquesta no és una parada normal sinó que sembla que hem tingut una avaria. Aquesta és una escena que es pot veure amb força freqüència viatjant per Índia: un autobús parat al mig de la carretera amb dos o tres homes trastejant als baixos i tot un grup de curiosos envoltant-los. La resta de cotxes que passen, com us podeu imaginar, han de fer peripècies per esquivar el vehicle amb pana.

Aquest cop, però, em toca viure l'escena com a part implicada. Sembla que es tracta d'una roda que ha punxat. Un mecànic sortit del no-res ja s'afanya per treure-la amb un gat mentre l'autobús s'aguanta a sobre d'unes pedres. La reparació és d'allò més cassolana i divertida. Després de descobrir el lloc exacte de la punxada, el mecànic encén un fogonet de gas i desfà un pedaç de goma que aplica amb el dit a la part afectada del peumàtic. Tot seguit agafa un altre tros de goma que cus amb agulla i fil a sobre del pedaç anterior. Finalment, amb una mena de planxa (com que les que fem servir per cremar el sucre de la crema catalana, per entendre'ns) escalfada al foc intenta adherir i aplanar els dos pedaços anteriors, deixant en el pneumàtic unes cicatrius ben poc estètiques. Una hora i mitja després la reparació ja està finalitzada i l'autobús llest per continuar el camí. Em crida l'atenció l'actitud de la gent. Ningú s'ha queixat, ningú ha preguntat a quina hora arrivaríem, ningú ha reclamat la devolució dels diners. Tots, simplement, hem esperat pacientment. Els indis són prou savis per assumir que les avaries formen part del viatge i les esperes formen part de la vida.

Motivacions primàries

Hi ha qui diu que la Índia no existeix sinó que son, simplement, vint-i-dos països agrupats. I realment és així. Us imagineu considerar tota Europa com un únic país? Quina bestiesa! Doncs no és molt diferent de la realitat de l’Índia, que és un mosaïc ben diferent de gents, de climes, de llengues, de maneres de vestir i de menjar. Dharamsala, per exemple, és un lloc absolutament diferent d’Amritsar. Aquí la majoria de la gent és d’origen tibetà. Les seves cares són més rodones, els ulls allargats, les pells morenes i curtides. Podríem dir que és gent més “de pagès”. El menjar tibetà és molt bo, poc especiat i gens picant. I sobre el clima, per a que us feu una idea, us puc dir que avui he hagut de dormir amb tota la roba que porto, posada una sobre a sobre de l’altra, i ben tapat amb una manta!

La majoria de gent que ve a Dharamsala ho fa simplement per turisme o també molts per cultivar una dimensió més espiritual, ja que aquí hi ha molts monestirs budistes, centres de meditació i de ioga. Us he de confessar que la meva motivació per venir ha estat molt més primària. Ni espiritualitat ni turisme. Jo he vingut bàsicament pel menjar. Poder menjar durant un parell o tres de dies momos (una mena de raviolis tibetans), tukpa (sopa de verdures amb pasta tibetana), te tibetà (salat i amb mantega) o pizza ha estat un regal del cel. A l’Índia, però, qualsevol indret turístic significa automàticament dues coses: per una banda, una sobre explotació de botigues de records, restaurants, cafeteries, hotels o llocs d’accés a Internet i, per altra banda, un bon grapat de pidolaires que fan l’agost amb els viatgers més “bondadosos”. Avui, per exemple, m’ha sorprès veure en un restaurant una parella de gent gran sopant amb dos infants del carrer, bruts i amb les robes fetes uns parracs. Per sort o per desgràcia, a mi encara no se m’ha desvetllat aquesta dimensió caritativa. Jo segueixo amb unes motivacions molt més primàries: acontentar el meu estòmac i aconseguir els preus més baixos a les botigues.

Mitjons a cal Dalai

Estic a Dharamsala, un petit poble de muntanya d’uns vint mil habitants. El viatge en autobús des d’Amritsar, la ciutat on visc, fins a Dharamsala triga unes vuit hores, tot i que la distància és poca més que la que hi ha entre Barcelona i Lleida. Com podeu imaginar, viatjar per l’Índia és un bona manera de practicar la paciència! Dharamsala, malgrat ser un lloc tan petit, és un indret molt turístic i visitat perquè acull la seu del gobern tibetà en l’exili i també la residència de Sa Santedat el Dalai Lama. L’any 1959, el 14è Dalai Lama, anomenat Tenzin Gyatso, va haver d’exiliar-se, després de patir durant més de 10 anys una política d’opresió brutal cap al poble tibetà per part del govern comunista xinès. El Dalai Lama, doncs, va fugir de la Xina i, després de travessar l’Himalaia a peu durant vàries setmanes, va demanar asil polític a Índia. El 1989 va rebre el Premi Nobel de la pau pel seu esforç en intentar resoldre el problema tibetà d’una manera pacífica i dialogada. Però la Xina continua negant-se a cap diàleg sobre la possibilitat de considerar el Tíbet com una província autònoma i segueix esborrant les petjades d’aquesta cultura mil·lenària.

Els mitjons, ara convertits en una útil bufanda, han viatjat fins a la mateixa porta de la residència de Sa Santedat. Al costat de l’entrada principal hi ha un petit taulell d’anuncis on s’informa de les properes activitats del Dalai. Per exemple la setmana que ve, concretament els dies 24 i 25, farà unes xerrades que són gratuïtes i obertes a tothom. Així que encara hi sou a temps per incriure-us! Qui s’anima a venir?

Pidolaires (I)

Crida l’atenció la gran quantitat de pidolaires amb diferents tipus de discapacitats físiques o psíquiques que es veuen als carrers de l’Índia, especialment a les grans ciutats. Cecs, coixos, discapacitats intel·lectuals, persones sense cames o sense braços. Alguns van arrossegant-se pel terra, altres en una mena de carretons amb rodes i molts caminen sense rumb pel carrer. Els que no hi veuen sovint van acompanyats d’algun nen que els fa de pigall. Potser la proporció d’aquestes persones és la mateixa que a Occident, però als països europeus disposen de recursos residencials i ocupacionals on viuen d’una manera digna i no estem tan acostumats a veure’ls pel carrer. Aquí, en canvi, estan per tot arreu i sovint en unes condicions infrahumanes. Hi ha qui m’ha dit que a l’Índia també existeixen residències públiques d’aquest tipus però que molts d’ells prefereixen estar al carrer demanant almoina, ja que al final del dia es poden treure uns quants calerons. Jo dubto que sigui així.

Em resulta especialment curiós els nens que acompanyen les persones cegues. Alguns no tenen més de quatre o cinc anys. La seva curta edat i potser la manca de motivació no els fa les persones més adients per fer de pigall i no paren massa compte als milers d’obstacles que es troben als carrers indis com forats al terra, excrements d’animals, vaques o clavegueres obertes. Pel pobre cec el recorregut per la ciutat es converteix en una quotidiana cursa d’obstacles en mans d’algun petit infant maldestre.

Això és Índia!

Un dels pocs llibres que porto a la motxilla, a part d’alguna guia de viatges, és l’excel·lent obra d’Alvaro Enterría titulada “La India por dentro”. És un dels millors llibres que conec sobre el subcontinent i sempre que busco alguna informació allà trobo les paraules justes. Així comença el llibre: “El viajero que aterriza en la India suele recibir de entrada una impresión muy fuerte (...). Se verá sumergido enseguida en una desbordante exuberancia que su mente no puede abarcar: demasiadas cosas para poder analizarlas. Exuberancia de población, de razas y de tipos humanos, de vestimentas, de animales e insectos, de sonidos, olores y estímulos visuales, de suciedad y basura, de telas y colores, de tiendas y tenderetes, de vehículos de todo tipo, de dioses e imágenes, y todo ello coexistiendo en medio de un aparente caos sin orden ni concierto.”

Quanta raó que té! Mireu la fotografia i imagineu-vos allà enmig, intentant travessar el carrer entre una bogeria de motos, rickshaws, camions i vaques, i envoltats d’un increïble xivarri de clàxons, crits i músiques de tot tipus. Benvinguts a l’Índia!

Supermercat

Entro en un modern supermercat de la ciutat esperant trobar alguns dels productes somiats per mi durant els darrers dies: oli d’oliva, macarrons o salsa de tomàquet. A la Índia, la majoria de gent menja i compra al carrer, en parades de mercats o a venedors ambulants. Hi ha alguns supermercats, a l’estil dels occidentals, amb carrets de la compra, caixeres i prestatges plens de productes, però no són habituals i tampoc hi ha massa gent que hi compra. Doncs bé, ni oli d’oliva, ni macarrons ni salsa de tomàquet. Només olis de coco, de soja i de mostassa, ketchups, cereals, mil tipus d’arròs, algunes llegums i algunes fruites. Així que seguiré amb les meves fantasies gastronòmiques i la meva dieta habitual a base d’arròs, pa torrat, plàtans i pomes. Curiosament, la fruita que menys m’agrada, els plàtans i les pomes, és la més popular i econòmica aquí. Així que em toca viure allò del refrany “no volies caldo?, doncs pren-ne dues tasses!”.

Supermarket

I go in a modern supermarket in the city expecting to find some food that the last days I was looking for such as olive oil, some pasta or tomato sauce. In India, most of the people eat and buy in the street markets, not in supermarkets. There are some ones in the European style, with trolleys, cashiers and shelves with many products but nor olive oil nor pasta nor tomato sauce. There are coconut, mustard and soya oils, ketchups, cereals, all kind of rice, some different pulses and some fruits but not my dreamed products. Then I’ll continue with my daily diet based on rice, bread, bananas and apples. And for sure I’ll continue having the same gastronomic dreams.

Nens (II)

No em deixa de sorprendre veure els infants del carrer amb aquests grans somriures i mirades transparents. Molts d’ells són nens sense res: sense casa ni escola ni futur ni unes condicions mínimes d’una vida digna. Només tenen la roba estripada que porten a sobre i potser un estel com a únic tresor. Sí que tenen, però, una cosa molt important: la capacitat d’il·lusionar-se amb les petites coses de cada dia, amb fer volar més alt el seu estel, amb que algú els faci una foto... Quantes vegades nosaltres, tenint-ho tot, ens manca allò més important: la il·lusió.

Astrologia (II)

Aquest matí m’he dutxat, m’he afaitat i m’he posat la poca roba neta que em quedava. Anar a veure l’astròleg, encara que sigui com a acompanyant, no passa cada dia i cal donar una bona impressió, no fos cas que, de reüll, endevinés que porto els mateixos mitjons des de fa una setmana.

Arribem puntuals a l’hora que ens havien citat. Tot i que Olina va insistir en voler enregistrar la visita, l’astròleg li va dir que era impossible i, tot seguit, començà a explicar el procediment de la sessió. A partir de la seva empremta digital han trobat algunes fulles compatibles amb la seva persona però ara caldrà verificar que alguna sigui la que correspon a la seva vida concreta. Això es fa a través d’algunes preguntes personals, del tipus: t’has casat dues vegades?, la teva mare es diu Bàrbara?, vas marxar als cinc anys de la ciutat on vas néixer?. Si la persona contesta afirmativament a totes les preguntes i, per tant, coincideix amb la informació que apareix en alguna de les fulles, vol dir que és la fulla exacta on està escrita la seva vida i ella també es pot llegir el futur. Pot passar, però, que no hi hagi cap fulla on tota la informació coincideixi. Això significaria que la fulla en qüestió no està en aquella biblioteca sinó en alguna de les altres sis o set d’arreu del país. I això és el que va passar amb Olina. Cap de les fulles coincidia amb la seva història. Però ella segueix decidida a recórrer les altres biblioteques fins que aparegui la seva fulla. Potser estava escrit en els astres que no l’havia de trobar a Delhi. A més a més, si l’hagués trobar a la primera, el seu documental hagués quedat massa curt!

Companya d'habitació (II)

Us presento la meva nova companya d’habitació: una simpàtica granoteta que ha aparegut avui al meu lavabo. L’anterior, la veritat, no em va agradar gens des del primer moment i vaig el possible per fer-la fora. Però com que diuen que la soledat no és bona companyia m’he trobat una altra. Penso que amb aquesta nova no arribarem mai a ser amics íntims però com a mínim no em fa tant de fàstic com l’anterior.

I introduce you my new roommate: a nice little frog that has appeared today in my bathroom. The former one, the truth, since the first time we meet I didn’t like her at all and I did the possible to put her out. But loneliness is not a good company and I searched another new roommate and I just found this one. I think we never will become very close friends but at least she doesn't make me as much disgust as the former one.

Astrology (I)

One of the advantages of traveling alone is that you are more open to meet other travelers who, sometimes, are really interesting people. This is what happened to me the last days in Delhi. Two days ago, while I was having breakfast in a cafe of the city, a woman approached to me and, smiling, asked me if we could share table. In this way we started a conversation and we knew each other. She was Olina Lorencova, a Czech woman, now living in Germany but for fifteen years lived in Spain. She’s working for the German television channel editing and producing documentaries of different topics, but her favorite ones are travels and more concrete the Asian subcontinent. She has traveled many times in India, the first one in 1969, in full hippy effervescence and making a length journey by car from Spain. The goal of this current journey is to create a new documentary for the television, but focusing on a specific topic: the Indian astrology.

The astrology is a very important thing for the Indians, thereby many people consult the stars for taking the most important decisions of their lives, such as finding the couple suitable, fixing the day of the wedding or making the right choices in the businesses. People say, even, the politicians and the president also consult the astrologers for deciding the direction of the country. There is a very concrete and interesting type in the immense world of the Indian astrology. It’s the Naadi Astrology and it’s based on the predictions that some wise and enlighten men of the Indian region of Tamil Nadu made, two thousands of years ago. These men, called Rishis, wrote on palm tree leaves about the future lives of thousands of people. And these same leaves are kept in seven libraries from all over the country. If someone wants to know his future he has to go to one of these libraries and they attempt to find the leaf palm tree in which his life (past and future) is written on. My new friend wanted to visit one of these places for finding her palm tree leave, and from this, to create a documentary about the subject. She told me that she was searching somebody who wanted to accompany and to help her with the filming. So I did not doubt on to offer to acting as assistant of direction and camera.

We found the place in a residential area in the outskirts of Delhi. They made us wait until the Gurú Ravichandran was prepared for receiving us. When finally he opened the door of his office and it made us to enter. Then we realized that he was not an elder with long beards and face painted, as we had imagined him, but he was a relatively young and correctly dressed man. He explained to us the procedure: through the digital imprint they search the leaf of corresponding palm tree, which is in the antique Tamil language written. The Guru is who translates and interprets this leaf, being able to find out different aspects of the life of the person, it means past and future, such as the name of the parents, of the brothers, dates of birth of the sons, had ones and to have ones, important illnesses, and even, the date and the place of the own death. Olina left her imprint and they make an appointment for the next day. I just make my work of camera and helping of realization. I prefer to continue believing that I am free to take the right decisions in my life and I also like having some nice surprises without knowing them in advance.

Astrologia (I)

Un dels avantatges de viatjar sol és que estàs més obert a conèixer altres viatgers que, de vegades, poden resultar persones interessants amb les que viure moments enriquidors. Això és el que em va passar darrerament a Delhi. Fa un parell de dies, mentre prenia un te a una cafeteria de la ciutat, una senyora gran se’m va apropar i, amb un gran somriure, em va demanar si podíem compartir taula. D’aquesta manera vam iniciar una conversa i ens vam conèixer. Va resultar ser una dona d’origen txec, de nom Olina Lorencova, resident a Alemanya però durant quinze anys va viure a Espanya. Actualment treballa per a la televisió alemanya editant i produint documentals de diferent temàtica, però amb una especial predilecció pels viatges i concretament pel subcontinent asiàtic. Ha viatjat molts cops per Índia, la primera de les quals va ser l’any 1969, en plena efervescència hippy i fent un llarg recorregut en cotxe des d’Espanya. L’objectiu d’aquest viatge actual és crear un nou documental per a la televisió, però centrant-se en una realitat molt concreta: l’astrologia índia.

L’astrologia és un tema molt important entre els indis, ja que molts consulten els astres per prendre les decisions més importants de les seves vides, tals com trobar la parella adequada, fixar el dia del casament o fer les tries encertades en els negocis. Hi ha qui diu, fins i tot, que els polítics i el president també els consulten per decidir el rumb del país. Hi ha, però, un tipus molt concret i interessant dins de l’immens món de l’astrologia índia. És l’anomenada Astrologia Naadi i està basada en les prediccions que van fer, fa milers d’anys, uns savis il·luminats de la regió índia de Tamil Nadu. Aquests homes, anomenats Rishis, van escriure sobre fulles de palmera les vides futures de milers de persones. I aquestes mateixes fulles es conserven en set biblioteques d’arreu del país. Quan una persona vol conèixer el seu futur ha d’anar a una d’aquestes biblioteques on intenten trobar la fulla de palmera en la qual està escrita la seva història personal, passada i futura. La meva nova amiga volia visitar un d’aquests llocs per conèixer el seu futur escrit a la fulla, i a partir d’això, crear un documental sobre el tema. Em va dir que buscava algú que la volgués acompanyar i ajudar-la amb les filmacions. Així que no vaig dubtar ni un segon en oferir-me a fer d’ajudant de realització i càmera.

Vam trobar el lloc en una zona residencial als afores de Delhi. Ens van fer esperar fins que el Gurú Ravichandran estigués preparat per rebre’ns. Quan finalment va obrir la porta del seu despatx i ens va fer passar vam veure que no era cap ancià amb barbes llargues i cara pintada, tal com ens l’havíem imaginat, sinó que era un senyor relativament jove i vestit molt correctament. Ens va explicar el procediment: a través de l’empremta digital busquen la fulla de palmera corresponent, que està escrita en l’antiga llengua tamil. El Gurú és qui tradueix i interpreta aquesta fulla, podent esbrinar diferents aspectes de la vida de la persona, passats i futurs, tal com el nom dels pares, dels germans, dates de naixement dels fills, tinguts i per tenir, malalties importants, passades i futures, i fins i tot, la data i el lloc de la pròpia mort. Olina va deixar la seva empremta i la van citar per l’endemà. Jo em vaig limitar a fer el meu treball de càmera i d’ajudant de realització. M’estimo més seguir creient que sóc lliure per prendre les decisions que consideri més encertades i deixar que la vida em sorprengui amb allò que ella vulgui.

Preus (I)

Quan m’expliquen coses sobre un altre país tinc curiositat per conèixer el preus. Saber quan valen les coses bàsiques i quotidianes ajuda a fer-se una idea més ajustada del país, al mateix que és útil per calcular el pressupost si és que es té intenció d’anar-hi. Al parlar sobre la Índia i el seu pressupost, el primer que cal dir és que hi ha moltes maneres diferents de viatjar i, per tant, també molts pressupostos diferents. Una agència de viatges a Espanya, per exemple, pot arribar a cobrar més de 1500 euros per un viatge organitzat d’una setmana. Però una altra persona podria viure-hi molt mesos amb aquest mateix pressupost. Per qui tingui curiositat, us explico els preus del que acostumo a gastar aquí. Una habitació d’hotel de les més econòmiques val 100 rúpies (1,5 euros); trucar a un telèfon fix d’Espanya, 2 rúpies (3 cèntims d’euro) per minut; un àpat d’arròs, verdures, llenties i iogurt, 80 rúpies (1,2 euros); agafar l’autobús urbà, 10 rúpies (0,15 euros); un viatge en tren des de Delhi a Amritsar, que són 450 km, 120 rúpies (1,8 euros); prendre un te al carrer, 5 rúpies (7 cèntims d’euro); unes xancletes o una camisa, 150 rúpies (2,2 euros); un litre de llet fresca, 22 rúpies (30 cèntims d’euro) i una hora d’Internet, 30 rúpies (45 cèntims d’euro). Per cert, avui he volgut escriure sobre això perquè un venedor amb qui he parlat aquesta tarda m’ha explicat quin és el seu sou: 3000 rúpies al mes (45 euros).

L’ànima de l’Índia

Visito un cop més el lloc on va ser incinerat qui considero que fou la veritable ànima de l’Índia: en Mahatma Gandhi. Gandhi, anomenat Mahatma (que significa “gran ànima”) fou qui guià la Índia cap a la independència dels britànics l’any 1947. I ho va fer d’una manera pacífica i alternativa. Va lluitar contra les desigualtats de classes, castes i religions, i especialment afavorí els “dàlits” o sense casta, que eren els més pobres i marginats de la societat índia. Diuen que l’any 1945 el Partit britànic ja va veure que la independència índia era una realitat inevitable amb aquest petit home que animava el país a boicotejar els productes anglesos i feia vagues de fam per protestar contra les injustícies. El 1948 Mahatma Gandhi fou assassinat per extremistes hindús, que no van arribar a entendre la seva filosofia pacífica i conciliatòria.

Raj Ghat és un gran parc al cor de Delhi, vora el riu Yamuna, i allà al mig, en una plataforma de marbre negre, una llàntia crema constantment en record seu. Centenars de persones visiten diàriament el lloc. La majoria per fer-se fotografies. Alguns pocs, com el de la imatge, per recordar i venerar l’ànima del seu país. Aquesta és la que considero la meva millor fotografia fins al moment.

Indian soul

I visited again the place where Mahatma Gandhi was burnt. Gandhi, called Mahatma (that means big soul) was who led the country to the independence in 1947. And he did it in a pacific and an alternative way. He fought against injustices and specially tried to help the “dalits”, who was the poorest and most marginalized group in the Indian society. In 1945 the British Party realized that the Indian independence was a reality impossible to stop. Gandhi, that little but charismatic man, stimulated Indian people to boycott the British products and protested against injustices doing hunger strikes. In 1948 Mahatma Gandhi was killed by radical Hindu people, who never understood his pacifist philosophy.

Raj Ghat is a big park in the middle of Delhi, next to the Yamuna River, and there, in a black marble platform, a constant fire lights reminding him. Hundreds of people visit every day the place. Most of them just to take some pictures there but some people do it to remind and to revere the soul of their country.

Un miracle en equilibri

Passejar per qualsevol carrer de l’Índia és un espectacle constant. Pots veure vaques caminant entre la gent, dones vestides amb saris i homes amb turbants, micos, esquirols, i fins i tot, en algunes ciutats també camells i elefants. Pots trobar gent dormint al terra, rickshaws, motos i cotxes circulant per carrers estretíssims, venedors ambulants amb tot tipus de mercaderies: robes, joguines, animals, dolços, menjars, fruites i verdures. Hi ha, però, un altre espectacle quotidià que no deixa de sorprendre’m cada dia. A l’aixecar la mirada cap al cel, veig aquest miracle en equilibri: els cables de la llum. No sé trobar les paraules justes per explicar-ho. Mireu la imatge. Fent dos clics a sobre la podreu veure ampliada, si us cal. Us dic, però, que no és, ni molt menys, dels carrers pitjors. Simplement és un carrer, triat a l’atzar, on es poden veure clarament els cables de la llum. Miraculosament, tot funciona.

Hairdressers

Yesterday I was walking in the street and I found a hairdresser’s. I liked the six hairdressers sitting down on the door. They seemed nice and funny people. They called me and offered me a good price: 35 rupees, 50 cents of euro, for cutting my hair, shaving and doing a head massage. Little time later I met myself sitting down in an old armchair, with six funny people surrounding me. One of them began to cut my hair, other brought me a cup of tea, other took my hand and other sat down in the same armchair and started me to ask the typical questions that all the Indian people usually do: what’s your name?, what’s your country’s name?, are you married?, do you have any children?, how many brothers and sisters do you have?, are your parents alive?, what is your job and how much do you earn?, etc.

The funniest part of this kind of indiscreet interviews is that you can create a new character every time. This time, for example, during one hour in the hairdresser’s, I was a famous Italian writer, married with an actress and having three little children. At the end, of course, all of the hairdressers wanted to take some pictures with me!

Holy rats

In a small town of Rajasthan called Deshnok there is one of the most incredible temples you can see in India. It’s the Karni Mata Temple or Temple of rats. When you cross the main entrance you can see the fascinating and awful spectacle of thousands of rats sleeping, eating or walking everywhere. But for the Hindu people it’s a very important place because for them they are holy animals. They visit the Temple and feed the rats with fresh milk and sugar. They also bring their children and try to touch them. Even many people bring food and do a picnic there. If a rat walks on their food or feet (barefoot of course) is a lucky sign. It means they have the blessing of the rat. Fortunately, this time I didn’t get any blessing. Anyway maybe it’s still working the former one.

Perruquers

Ahir mentre caminava pel carrer em va cridar l’atenció una perruqueria. No perquè fos especial, ja que era com qualsevol de les moltes que es poden trobar als carrers de la Índia, sinó pels sis perruquers que estaven asseguts a la porta. Semblaven simpàtics, em van cridar i em van oferir un bon preu: 35 rúpies, uns 50 cèntims d’euro, per tallar-me el cabell, afaitar-me, fer-me un massatge al cap i prendre un te. Així que, gairebé sense adonar-me’n, em vaig trobar assegut a una cadira rodejat dels sis divertits personatges. Un va començar a tallar els cabells, un altre em va portar el te, un altre em va agafar de la mà i un altre es va asseure a la meva mateixa cadira, mentre em començava a fer les preguntes de rigor: com et dius?, de quin país ets?, estàs casat?, tens fills?, quants germans tens?, són vius els teus pares?, a què et dediques?, quant guanyes?, etc.

La part divertida d’aquests interrogatoris tan freqüents a la Índia és que cada cop pots crear una nova identitat. Aquest cop, per exemple, durant una hora de perruqueria, em vaig convertir en un escriptor italià casat amb una famosa actriu i pare de tres criatures. No és estrany, doncs, que al final tots es volguessin fotografiar amb mi!

Rates sagrades

En un petit poble del Rajasthan anomenat Deshnok hi ha un dels temples més fascinants que es poden veure a la Índia. Es tracta del Karni Mata Temple, més conegut com el Temple de les rates. Un cop travesses la porta d’entrada et trobes amb l’increïble espectacle de milers de rates dormint, menjant o corretejant per tot arreu. Però el temple no és un circ per als hindús que el visiten sinó un important lloc de culte, ja que les consideren animals sagrats. Per això les alimenten amb llet i sucre, porten els seus fills i les intenten tocar. Molts, fins i tot, duen l’àpat per menjar-lo allà. Si una rata els passa per sobre del menjar o dels peus (descalços, evidentment) ho consideren senyal de bona sort, doncs significa que han rebut la benedicció de la rata. Afortunadament per a mi, aquest cop no m’ha tocat rebre cap benedicció. A més a més potser encara em dura l’anterior.

Aventura imprescindible

Gairebé cada dia em pregunto què estic fent aquí i si la decisió de viatjar a la Índia ha estat la correcta o no. Tot sovint, la soledat es fa pesada i s’enyoren moltes de les coses quotidianes, com el sofà còmode, els àpats preferits o la dutxa calenta. Avui, però, mentre viatjava per un poble proper al desert del Thar en un carro tirat per un camell, he sentit la crida del muetzí des d’una mesquita propera. Poc a poc, les altres mesquites de la zona s’han afegit al cant de pregària. Ha estat un moment realment màgic. Jo, allà, assegut en un carro que es balancejava al ritme de les passes del camell mentre pertot ressonava el sagrat nom d’Al·là.

En aquell moment he recordat les paraules d’Antonio Gala: “l’aventura és imprescindible” i m’he sentit segur d’allò que estava fent.

Puntualitat absoluta

He visitat un petit poble anomenat Khichan, proper al desert del Thar, per conèixer uns interessants habitants i els seus milers d’hostes. Els pobles d’aquesta regió segueixen majoritàriament la religió jainista. Aquesta creença, fundada a la Índia al s. V aC. es caracteritza pel respecte a tota forma de vida. Els seus seguidors més radicals tenen unes pràctiques tan curioses com escombrar el terra per on passen per no trepitjar cap petit animalet o evitar viatjar en avió per tal de no ferir l’aire. Evidentment, són estrictament vegetarians i fan tot el possible per protegir els animals desemparats. El poble de Khichan, des del mes d’octubre fins al març, rep la visita d’uns simpàtics i cridaners hostes: entre deu i dotze mil grulles, uns ocells d’uns 70 cm. d’alçada, emigren cada any des del nord d’Àsia per passar aquí els mesos d’hivern. La gent del poble els alimenta diàriament amb 800 quilos de gra que cada vespre llencen en un terreny anomenat “Centre d’alimentació d’ocells”.

A les 7 del matí, em trobava puntualment allà per veure l’espectacle. Em van dir que cap a aquella hora començaven a arribar les aus. Efectivament, bandades immenses d’ocells sobrevolaven la zona, però es col·locaven a una distància prudent del lloc on tenien l’aliment. Uns minuts després, el cel i les immediacions estaven plenes d’ocells cridaners preparats per a esmorzar, però sense gosar apropar-se al menjar. Vaig preguntar “per què no mengen?”. Em van contestar “a les set i mitja”. Increïblement, a les set i mitja en punt, una de les grulles finalment va aterrar i va començar a picar el gra. Immediatament tota la resta el va seguir i es van posar a menjar amb una cridòria eixordadora.

Veure deu mil ocells volant i menjant és un espectacle fascinant. El soroll que fan és similar a un estadi de futbol ple a vessar de seguidors durant un partit important. Però el que em va semblar més increïble de tot va ser l’absoluta puntualitat dels animals.

Essential adventure

Almost every day I ask myself about what I am doing here and if the decision of travelling to India was the right one. Often, being alone is not easy and I miss many of the daily things such as the comfortable couch, the home-cooking or the hot shower. Today I was travelling by camel cart in a town next to the Thar Desert, in the West of Rajasthan. Then, a near mosque began to sing the noon prayer. In short, all the mosques of the town added it shouting their prayers. I could hear the concert of the holy name of Allah while I was being carried by a quiet camel. It was a really magic moment.

In that moment I reminded the wise words of the Spanish writer Antonio Gala: “the adventure is essential” and I felt I was doing right.

Absolute punctuality

I visited a small village called Khichan, in the Thar Desert, to meet his interesting inhabitants and his thousands of guests. The villages of this region follow the Jainism that is a religion founded in India in the 5th C. but nowadays has not many believers. This belief has as main precept the respect for any kind of life. Even his most radical believers sweep the soil before walking on just to not crush any kind of bugs or they do not travel by plane to not hurt the air. Obviously they are strictly vegetarian and they try to help all the animals, specially the weakest ones. In Khichan, from October to March, they host thousands of nice and noisy guests: between ten and twelve thousands of cranes migrate every year from the North of Asia to stay in this town during the coldest months. People feed them with 800 kg of grain every day in the “Birds feeding centre”.

At 7 am I was in front of that place ready to see the spectacle. They told me that at that time the birds began to come there. Really, in short, big flocks of birds were flying over the place but landing far away from the feeding place. They seemed to be afraid of approaching to the food. “Why they don’t eat?” I asked. They answered me: “It isn’t the time yet. At half past seven they eat”. At exactly half past seven one of the cranes land on the grain and started to eat. Immediately hundreds of birds did the same making an incredible row.

Watching ten thousand of big birds flying and eating is an awesome spectacle. Their row is like a stadium crowded of fans. But for me the most incredible thing was the absolutely punctuality of the animals. I’m still impressed!

Nens (I)

Els nens indis semblen realment feliços. Encara conserven aquella alegria i espontaneïtat pròpies dels infants però que a molts països europeus està desapareixent. Al nostre país, els nens, tot sovint, són petits adults infeliços, preocupats pels deures, per lluir roba de marca i per tenir l’últim model de joc electrònic. A la Índia, en canvi, sobretot a les zones rurals, la canalla encara juga al carrer i s’ho passa bé amb poca cosa. Uns pals, unes pedres, una roda de bicicleta o un estel són suficients per esbossar un somriure i entretenir-se durant hores i hores.

Qualsevol novetat els desperta la curiositat i els fa obrir uns ulls enormes. Quan veuen un estranger, per exemple, el segueixen tot saludant-lo i assajant el seu limitat repertori de preguntes en anglès. Hi ha tres paraules, però, que gairebé tots coneixen a la perfecció: diners, caramels i bolígraf. De tant en tant, després de seguir a algun turista ingenu, els cau algun d’aquests regalets però si no, tant és, han tingut uns minuts d’entreteniment i diversió. A mi, aquesta part de demanar coses em sobra. Me’ls imagino com caça clients en potència, perseguint turistes per endur-se’n una comissió. De tant en tant, però, la seva espontaneïtat i imaginació superen tot allò previsible. Ahir, per exemple, vaig sentir una colleta d’infants que em seguien, parlant entre ells en veu baixa. De sobte, una nena se’m va acostar i em va preguntar: és cert que tu ets en Harry Potter?

Kids

The Indian children seem really glad. They are spontaneous and happy, like kids usually are in most of countries, but not sometimes in European countries, where children are like little adults, worried about doing homework or having the electronic game in fashion. In India, in the countryside specially, the kids still play in the streets and they are happy playing with anything they have such as sticks, stones, a wheel or a kite. Anything is a good way to have fun with and they can spend many hours playing.

They feel curiosity about any new thing they find. When they meet a foreigner, for example, they follow him, greeting him and trying him to ask some questions. Even though some of them don’t speak English, almost all know three English words perfectly: money, chocolates and pen. They’re really useful for them because sometimes they get some of those things, but it’s not a good habit because they get used to have things just asking for them. Anyway, the spontaneity and inventiveness of kids go beyond you can imagine. Yesterday, for example, I was walking while I was followed by a little group of children. Suddenly, a young girl approached me and asked me: are you really Harry Potter?

La ciutat blava de Jodhpur

Jodhpur és una bonica ciutat del Rajasthan. El casc antic de la ciutat és un veritable laberint de carrerons estrets i serpentejants, coronat per un impressionant castell. Diuen que el fort de Jodhpur és més bonic i gran de tot el Rajasthan. Moltes cases de la part antiga de la ciutat són de color blau. Això, en el seu origen, significava que hi habitava una família de bramans. Després, però, moltes altres cases també es van anar pintant de color blau. El perquè no queda clar, potser per estètica, per fer fugir els mosquits o per no diferenciar-se dels veïns bramans. El fet és que ara se la coneix com la ciutat blava del Rajasthan.

Passejar per la ciutat i visitar el mercat al capvespre ha estat el meu millor moment del dia. Quin xivarri i quina explosió de colors! Fruites, verdures, animals, espècies, robes, joguines i vaques passejant entre les parades. I a la ciutat, els saris de les dones i els turbants dels homes brillant sobre el blau de la ciutat!

Jodhpur, the blue city

Jodhpur is a beautiful city in Rajasthan. The old part of the city is a labyrinth of sloping and narrow streets with an impressive castle in the top. They say it’s the biggest and the most beautiful castle in the region. Most of the houses of the old town are blue. It meant they were occupied by a Brahman family. Later many other houses were also painted on blue maybe to frighten off the mosquitoes, maybe to not make differences with Brahman families or maybe just because it’s a beautiful colour. Nowadays Jodhpur is known as the blue city in Rajasthan.

My nicest moment today was walking around the city and to discover the open market in the evening. What a lively, colourful and racket place! You could find there all kind of fruits and vegetables, animals, species and cows walking among them. And the colourful saris and turbans were shining on the bright blue of the city.

Special blessing kiss

There is a social group in India which is really surprising. They are the transsexuals, transvestites and castrated people who are called “hijras”. All of them wear feminine clothes, this means saris, and usually they put on a lot of make-up in their faces. You can find them in couples or in small groups asking for money in the trains or next the traffic lights in the big cities. They don’t ask for charity like other people in India do, but they do it singing, dancing and demanding payment of 10, 20 or 50 rupees with nerve. In spite of considering them a marginal group, many people usually pay them whatever they ask for because most of the people are afraid of their curses and they want their blessings.

In the Pushkar Fair I met a group of some transsexuals and transvestites. They were passing in every place, singing, dancing and asking for money. Sometimes one of them sat down on someone’s lap. Then, the rest of the people started laughing except the shamed main character who felt absolutely embarrassed. Around them was a very big group of curious Indian people, looking at them with curiosity and fear.

I wanted to approach them just to take some pictures but I wasn’t sure about their reaction and if they liked someone taking pictures of them. It was surprising for me but they really appreciated someone approaching them with respect and asking to take photos. We laughed together taking pictures of ourselves and even one of them blessed me with a special blessing kiss.