Destí Mumbai

L’onze de juliol de 2006 al voltant de les set de la tarda van esclatar una sèrie de bombes en cadena a diferents trens locals de Mumbai, amb uns deu minuts de diferència entre cada explosió. Van morir més de dues-centes persones. Per la brutalitat de les deflagracions, no va ser possible recuperar ni identificar tots els cadàvers. Va ser una atemptat terrorista molt semblant al de l’onze de març a Madrid, tant pel nombre de víctimes, com pel modus operandi com per l’autoria de barbàrie. Aquell mateix dia, uns vint minuts abans de la tragèdia, Imma i jo viatjàvem en un d’aquells trens que es dirigia a l’ infern. Vam baixar a l’estació d’Andheri, al nord-oest de la ciutat, i quan vam arribar a la casa on ens allotjàvem, una mitja hora després, la televisió ja donava a conèixer la desgràcia.

Avui, quatre anys després, he tornat a pujar en un comboi d’aquella mateixa línia. M’ha fet pensat en allò que s’anomena de tantes maneres diferents, depenent de la fe o la superstició de cadascú: destí, voluntat de Déu, casualitat, causalitat, predestinació o, simplement, sort, loteria o atzar. Alguns creuen que tot el que ens ha de passar està escrit i altres pensen que ho anem construint amb les nostres infinites tries quotidianes. Jo, la veritat, no sé què creure, però m’agrada pensar que som lliures per a dissenyar les nostres pròpies vides, tenint en compte, òbviament, que hi ha multitud de factors desconeguts i riscs que no podem ni podrem mai controlar. Però em vénen al cap mil preguntes. A mi no em tocava morir aquell onze de juliol de 2006 a les set de la tarda? Els tocava als que van agafar el tren vint minuts més tard? I si m’hagués entretingut fent algunes fotografies o prenent un cafè i hagués agafat el tren vint minuts més tard, llavors m’hagués tocat morir? Vaig tenir sort o va ser una casualitat? Cal acceptar que el futur és i sempre serà un misteri. Cal fer-se plans però tenint en compte que el destí, la fatalitat, la sort, Déu, l’atzar o l’absolut (diguem-li com més ens agradi) és qui té la darrera i definitiva paraula. Això és part de la grandesa i de la misèria de la condició humana. De moment, sé que el meu darrer destí ha estat Mumbai. El següent, ja es veurà.

Sigui benèvol

Fa poc, he tornat a veure una pel•lícula que m’ha captivat totes les vegades que la he vist. Es tracta d’”Àngels i dimonis”, de la novel•la homònima de Dan Brown. Aquest cop, m’ha cridat l’atenció la darrera escena, en la que un cardenal del Vaticà demana al protagonista: “Professor, quan escrigui sobre nosaltres, si us plau, sigui benèvol”. I em fa preguntar-me si jo també hauré estat prou benèvol en escriure sobre l’Índia. En realitat, em pregunto, més aviat, si no hauré estat massa benèvol al ressaltar exclusivament la part positiva del país: els somriures, les postes de sol, l’amistat, les extravagàncies i la bondat de la gent. On he deixat les pudors, la misèria, la brutícia i la mesquinesa? El positiu i el negatiu és l’Índia és part d’un complex trencaclosques de llums i d’ombres, i d’aquest mateix clarobscur de misèries i grandeses estan formats tots els països del món i estem formades totes les persones de la terra. En tot cas, m’agradaria haver estat benèvol, però en la seva justa mesura.

Pare indi

Trobar de nou en Narinderjit ha estat un regal per a mi. És una gran persona amb un gran cor. En una ocasió em va dir: ara ets com un fill per a mi, així que pots tornar aquí sempre que ho vulguis. Potser aquesta és una de les frases més boniques que m’han dit mai. Així que li he fet cas i he tornat a visitar-lo. M’ha agradat tornar a caminar pels carrers d'Amritsar que, durant dos mesos, vaig caminar a diari. M’ha agradat tornar a comprar fruita i verdura al mercat del carrer. M’ha agradat tornar al Temple de l’Or, que per a mi és un dels llocs més fascinants del món. Però m’ha agradat, especialment, abraçar de nou el meu pare indi.

Barça arreu

Si hi ha alguna cosa per la que els catalans som coneguts arreu del món no és pels embotits ni pel pa amb tomàquet ni per les sardanes sinó pel Barça. Més d’un cop m’he sorprès veient a infants o adults amb una samarreta blaugrana, en els llocs més recòndits del planeta. L’últim ha estat a la platja d’un poblet de pescadors de la costa índia, on he trobat aquest noiet lluint els colors blau i grana al seu cosset menut. No m’ha degut entendre quan m’he apropat a ell i li he explicat que jo vinc de la ciutat d’on és el Barça. Però quan he tret la càmera per fotografiar-lo, ha posat la seva millor cara i després ha rigut veient-se a la pantalla. Els seus companys de joc també s’han atansat i no han acabat de comprendre per què només tenia interès en un d'ells, així que he hagut de fotografiar- los a tots. Hem passat una estona divertida, però ben segur que el protagonista de la fotografia s’ha quedat amb la curiositat de per què la seva samarreta havia despertat tanta curiositat en mi.

Temples oberts

M’agraden els temples hindús i sijs i també les mesquites. La majoria d’ells estan oberts dia i nit, i la gent pot anar a pregar, però també a xerrar, a menjar, a dormir o, simplement, a seure i descansar. En ells no hi ha bancs ni cadires sinó catifes. En canvi les nostres esglésies acostumen a ser espais freds, atapeïts de bancs de fusta, i amb un horari, com si es tractés d’un comerç. Mentre els temples sijs, hindús o musulmans són llocs vius, les nostres esglésies són edificis morts, sense vida. I els líders eclesiàstics no sembla que tinguin en ment obrir les portes, treure els bancs i posar catifes.

Mosaic de colors

M’agrada aquesta fotografia. M’agrada el mosaic de colors i els plànols superposats de les imatges. Per una banda, la venedora de pòsters que xerra amb qui deu ser un bon amic. Darrera d’ells, desenes d’imatges amb infants, déus hindús i líders religiosos donen forma a un teló d’allò més variat i pintoresc. En un primer pla, un conductor de rickshaw busca amb la mirada potencials clients a qui portar. Us dic un secret? Potser no podreu ampliar prou la imatge, però el conductor de rickshaw porta tatuada a seva la mà aquella cosa que tots necessitem per a ser feliços.

Destraler

Em pregunto per a què fan servir alguns dels instruments que duen els sadhus. No sé si són únicament elements simbòlics o si, efectivament, tenen alguna utilitat pràctica per a ells. M’ha cridat l’atenció especialment l’home de la destral. Quan m’he atansat a ell tot encuriosit i he assenyalat amb el dit la destral, ell m’ha somrigut i ha fet el gest de lluitar i tallar caps. No vull creure que aquest sadhu destraler hagi decapitat mai ningú.

Mirades que parlen

M’agrada fotografiar mirades. Però no qualsevol mirada sinó aquelles que tenen alguna cosa a dir. M’ha agradat especialment l’esguard d’aquesta persona. Als seus ulls he llegit transparència, saviesa, paciència i potser també patiment. Ha estat una mirada amb veu pròpia.

Bany alternatiu

També aquests infant gaudeixen del bany a les aigües sagrades del riu Ganges, però d’una manera, diguem-ne, més espontània. Mentre la majoria de pelegrins s’amunteguen en el mateix lloc per a banyar-se, ells han sabut trobar el lloc ideal per a jugar, saltar, nedar, riure i, per què no, rebre igualment la benedicció immortal de les aigües santes. Quin tresor la saviesa innocent dels infants!

Cinturó perpetu

Si us fixeu en els dos personatges del centre de la fotografia, veureu que duen una mena de cinturó estrany i gruixut. Es tracta d’una peça circular de fusta col•locada al voltant de la cintura i unida amb metall i claus. És com un cinturó perpetu, ja que no es pot treure de cap manera, a part de tallant la fusta. No aconsegueixo imaginar per a què ho deuen portar. Serà com un cinturó de castedat o simplement un element estètic? O potser una mena de cilici per fer penitència? I si fos una estratègia per a no engreixar-se més del compte i mantenir la línia?

Divertits

Pel que sembla, el petit de la família està d’allò més ben integrat entre els seus companys adults. Tots ells riuen i fan broma mentre miren una pel•lícula de Bollywood a la televisió. Els sadhus infants, al contrari del que podríem imaginar, semblen contents i alegres participant amb la resta de la colla. Per què ha de ser avorrit ser sadhu?

Val la pena

El senyor sadhu amb ratlles carabassa i punts vermells al front mostra orgullós els seus cabells de gairebé un parell de metres. El seu company el mira amb un esguard entre envejós i avorrit. Es diu que molts d’ells són persones que viuen sols, a les muntanyes i només baixen a les ciutats en ocasions especials com aquestes trobades. És una llàstima la barrera idiomàtica, ja que és impossible saber més de les seves vides i de per què viuen de la manera com viuen. Però el simple fet de veure’ls, intercanviar uns somriures i unes mirades, ja val la pena.

Top ten

De tant en tant, trobo alguna persona i penso: aquest és dels més curiosos que he vist fins ara! Però l’endemà torno a trobar algú a qui col•loco de nou el primer en la llista “top ten” de personatges pintorescs. D’aquest senyor m’ha cridat l’atenció les coloraines i floritures del seu vestit, la seva cara pintada, les seves mans grans, fortes i plenes d’anells, el seu bigoti orgullós apuntant enlaire, però sobretot, la seva mirada, resignada i nostàlgica.

Nens sadhus

Una de les sorpreses que m’he endut ha estat veure nens sadhus. Havia conegut infants fent de monjos budistes, ja que a partir dels vuit anys algunes famílies envien els seus fills als monestirs, però no m’hagués imaginat mai conèixer canalla fent de sadhus. El fet és que he trobat nois d’uns vuit o deu anys, amb llargs cabells i rastes, amb la cara pintada de cendres, semi despullats i portant una vida nòmada amb els seus companys adults. El més curiós és que semblen plenament feliços. I per què no? Potser seria un bon aprenentatge per a moltes criatures mimades del nostre país.

Cecs

Fins ara, havia trobat cecs acompanyats de nens fent-los de pigall. Sempre he pensat que ser cec a l’Índia és una de les pitjors sorts que pot tenir una persona. Les ciutat índies són plenes de mil obstacles diferents i el trànsit boig i anàrquic no afavoreix gaire els moviments dels cecs. Tenir un bon pigall és el millor regal que pot desitjar una persona invident. Només s’ha de preocupar de parar la mà o cantar pregàries mentre l’infant dirigeix les seves passes. Però què passa si un cec guia un altre cec? O més recargolat encara: què passa si tres cecs es guien entre sí? Alguns podríeu pensar que això és impossible. En aquesta fotografia teniu la prova de que és possible. A l’Índia gairebé tot és possible!

Nus

Penso que la nuesa és una de les grans paradoxes índies. Tot i que es tracta d’un país molt prudent amb el tabú del cos, accepta perfectament que hi hagi sadhus completament nus. La gent no aparta la mirada al veure’ls, ni posa el crit al cel, ans al contrari, tothom es relaciona amb ells amb respecte i normalitat, els veneren i els consideren com persones santes que cerquen la il•luminació. Per què ens sorprèn tant la nuesa? Potser mai ens hem parat a pensar que, a sota de la roba, tots estem nus?