L’onze de juliol de 2006 al voltant de les set de la tarda van esclatar una sèrie de bombes en cadena a diferents trens locals de Mumbai, amb uns deu minuts de diferència entre cada explosió. Van morir més de dues-centes persones. Per la brutalitat de les deflagracions, no va ser possible recuperar ni identificar tots els cadàvers. Va ser una atemptat terrorista molt semblant al de l’onze de març a Madrid, tant pel nombre de víctimes, com pel modus operandi com per l’autoria de barbàrie. Aquell mateix dia, uns vint minuts abans de la tragèdia, Imma i jo viatjàvem en un d’aquells trens que es dirigia a l’ infern. Vam baixar a l’estació d’Andheri, al nord-oest de la ciutat, i quan vam arribar a la casa on ens allotjàvem, una mitja hora després, la televisió ja donava a conèixer la desgràcia.
Avui, quatre anys després, he tornat a pujar en un comboi d’aquella mateixa línia. M’ha fet pensat en allò que s’anomena de tantes maneres diferents, depenent de la fe o la superstició de cadascú: destí, voluntat de Déu, casualitat, causalitat, predestinació o, simplement, sort, loteria o atzar. Alguns creuen que tot el que ens ha de passar està escrit i altres pensen que ho anem construint amb les nostres infinites tries quotidianes. Jo, la veritat, no sé què creure, però m’agrada pensar que som lliures per a dissenyar les nostres pròpies vides, tenint en compte, òbviament, que hi ha multitud de factors desconeguts i riscs que no podem ni podrem mai controlar. Però em vénen al cap mil preguntes. A mi no em tocava morir aquell onze de juliol de 2006 a les set de la tarda? Els tocava als que van agafar el tren vint minuts més tard? I si m’hagués entretingut fent algunes fotografies o prenent un cafè i hagués agafat el tren vint minuts més tard, llavors m’hagués tocat morir? Vaig tenir sort o va ser una casualitat? Cal acceptar que el futur és i sempre serà un misteri. Cal fer-se plans però tenint en compte que el destí, la fatalitat, la sort, Déu, l’atzar o l’absolut (diguem-li com més ens agradi) és qui té la darrera i definitiva paraula. Això és part de la grandesa i de la misèria de la condició humana. De moment, sé que el meu darrer destí ha estat Mumbai. El següent, ja es veurà.
L’onze de juliol de 2006 al voltant de les set de la tarda van esclatar una sèrie de bombes en cadena a diferents trens locals de Mumbai, amb uns deu minuts de diferència entre cada explosió. Van morir més de dues-centes persones. Per la brutalitat de les deflagracions, no va ser possible recuperar ni identificar tots els cadàvers. Va ser una atemptat terrorista molt semblant al de l’onze de març a Madrid, tant pel nombre de víctimes, com pel modus operandi com per l’autoria de barbàrie. Aquell mateix dia, uns vint minuts abans de la tragèdia, Imma i jo viatjàvem en un d’aquells trens que es dirigia a l’ infern. Vam baixar a l’estació d’Andheri, al nord-oest de la ciutat, i quan vam arribar a la casa on ens allotjàvem, una mitja hora després, la televisió ja donava a conèixer la desgràcia.
Avui, quatre anys després, he tornat a pujar en un comboi d’aquella mateixa línia. M’ha fet pensat en allò que s’anomena de tantes maneres diferents, depenent de la fe o la superstició de cadascú: destí, voluntat de Déu, casualitat, causalitat, predestinació o, simplement, sort, loteria o atzar. Alguns creuen que tot el que ens ha de passar està escrit i altres pensen que ho anem construint amb les nostres infinites tries quotidianes. Jo, la veritat, no sé què creure, però m’agrada pensar que som lliures per a dissenyar les nostres pròpies vides, tenint en compte, òbviament, que hi ha multitud de factors desconeguts i riscs que no podem ni podrem mai controlar. Però em vénen al cap mil preguntes. A mi no em tocava morir aquell onze de juliol de 2006 a les set de la tarda? Els tocava als que van agafar el tren vint minuts més tard? I si m’hagués entretingut fent algunes fotografies o prenent un cafè i hagués agafat el tren vint minuts més tard, llavors m’hagués tocat morir? Vaig tenir sort o va ser una casualitat? Cal acceptar que el futur és i sempre serà un misteri. Cal fer-se plans però tenint en compte que el destí, la fatalitat, la sort, Déu, l’atzar o l’absolut (diguem-li com més ens agradi) és qui té la darrera i definitiva paraula. Això és part de la grandesa i de la misèria de la condició humana. De moment, sé que el meu darrer destí ha estat Mumbai. El següent, ja es veurà.
No hay comentarios:
Publicar un comentario