Val la pena

El senyor sadhu amb ratlles carabassa i punts vermells al front mostra orgullós els seus cabells de gairebé un parell de metres. El seu company el mira amb un esguard entre envejós i avorrit. Es diu que molts d’ells són persones que viuen sols, a les muntanyes i només baixen a les ciutats en ocasions especials com aquestes trobades. És una llàstima la barrera idiomàtica, ja que és impossible saber més de les seves vides i de per què viuen de la manera com viuen. Però el simple fet de veure’ls, intercanviar uns somriures i unes mirades, ja val la pena.

Top ten

De tant en tant, trobo alguna persona i penso: aquest és dels més curiosos que he vist fins ara! Però l’endemà torno a trobar algú a qui col•loco de nou el primer en la llista “top ten” de personatges pintorescs. D’aquest senyor m’ha cridat l’atenció les coloraines i floritures del seu vestit, la seva cara pintada, les seves mans grans, fortes i plenes d’anells, el seu bigoti orgullós apuntant enlaire, però sobretot, la seva mirada, resignada i nostàlgica.

Nens sadhus

Una de les sorpreses que m’he endut ha estat veure nens sadhus. Havia conegut infants fent de monjos budistes, ja que a partir dels vuit anys algunes famílies envien els seus fills als monestirs, però no m’hagués imaginat mai conèixer canalla fent de sadhus. El fet és que he trobat nois d’uns vuit o deu anys, amb llargs cabells i rastes, amb la cara pintada de cendres, semi despullats i portant una vida nòmada amb els seus companys adults. El més curiós és que semblen plenament feliços. I per què no? Potser seria un bon aprenentatge per a moltes criatures mimades del nostre país.

Cecs

Fins ara, havia trobat cecs acompanyats de nens fent-los de pigall. Sempre he pensat que ser cec a l’Índia és una de les pitjors sorts que pot tenir una persona. Les ciutat índies són plenes de mil obstacles diferents i el trànsit boig i anàrquic no afavoreix gaire els moviments dels cecs. Tenir un bon pigall és el millor regal que pot desitjar una persona invident. Només s’ha de preocupar de parar la mà o cantar pregàries mentre l’infant dirigeix les seves passes. Però què passa si un cec guia un altre cec? O més recargolat encara: què passa si tres cecs es guien entre sí? Alguns podríeu pensar que això és impossible. En aquesta fotografia teniu la prova de que és possible. A l’Índia gairebé tot és possible!

Nus

Penso que la nuesa és una de les grans paradoxes índies. Tot i que es tracta d’un país molt prudent amb el tabú del cos, accepta perfectament que hi hagi sadhus completament nus. La gent no aparta la mirada al veure’ls, ni posa el crit al cel, ans al contrari, tothom es relaciona amb ells amb respecte i normalitat, els veneren i els consideren com persones santes que cerquen la il•luminació. Per què ens sorprèn tant la nuesa? Potser mai ens hem parat a pensar que, a sota de la roba, tots estem nus?

Objectiu aghori

És molta la gent curiosa que es pot trobar en aquest esdeveniment de la Kumbh Mela. De fet, si ho definís com una trobada de gent estranya, penso que seria d’allò més encertat. Però hi ha uns personatges que tenia especial interès per conèixer, ja que havia llegit coses al·lucinants sobre ells. Són els anomenats sadhus aghoris, una secta de monjos hindús que viuen prop dels crematoris de cadàvers i, segons es diu, practiquen el canibalisme, menjant restes del cossos humans. A part d’això, diuen que aprofiten les restes d’ossos per fer instruments de música i bols per menjar o per guardar coses. La gent els tem i respecta d’una manera especial i busca les seves benediccions.

Passejant entre la multitud, em va cridar l’atenció veure el que semblava un crani penjant del coll d’un personatge pintoresc. Vaig veure que parlava amb una persona i, després de beneir-lo, li demanava dues-centes rúpies. El senyor les hi va pagar tot resignat i obedient. Llavors vaig anar cap a ell i li vaig dir:
M'agradaria parlar amb tu, però jo no et pagaré res.
Em va mirar amb cara de confusió i em va dir en anglès: -Dues-centes.
-No, no et pagaré res, però voldria parlar amb tu i fotografiar-te. Ets un sadhu aghori?

En sentir la paraula “aghori”, se li va il•luminar la cara i va fer que sí amb el cap. Vaig preguntar-li d’on era i com es deia, però la única resposta per part seva era “dues-centes”. Em vaig adonar que aquestes eren les úniques paraules que sabia dir en anglès. Tant és. El meu objectiu de conèixer un sadhu caníbal aghori i fotografiar-me amb ell, l’havia acomplert. Em vaig acomiadar amb una encaixada, tot desitjant-li bona sort. Ell em va dir adéu saludant-me amb l'única paraula que sabia dir: “dues-centes”.

Mercat per mil

En un festival de proporcions tan grans com el que se celebra a Hariward la gentada que s’aplega és immensa. A part dels pelegrins i sadhus, vénen persones de tot arreu del país, turistes indis i estrangers, a més a més d'equips de televisió i periodistes. Cada carrer de la ciutat és una riuada humana. No trobo les paraules encertades per explicar-ho.

Imagineu un dissabte de mercat i multipliqueu-lo per mil. Potser és l’exemple gràfic més just que em ve al cap. També hi ha multitud de policies que intenten posar ordre i controlar, d’una manera més aviat maldestre, el trànsit humà. De vegades, els agents perden la paciència, i per evitar que la gent provoqui embussos, fan servir les primitives tècniques dels crits i les garrotades.

Conducció índia

Faig autoestop per anar dels afores al centre de la ciutat i em para un cotxe en el que viatgen dos joves. Òbviament, em fan les preguntes típiques que tots els indis fan a qualsevol estranger que troben: de quin país ets, quin és el teu nom i què penses de l'Índia i de la nostra ciutat. Aquests nois, però, semblen un pèl més espavilats i afegeixen dos o tres qüestions més al llistat. Em pregunten, per exemple, per les diferències entre el meu país i l’Índia.

Els explico que moltes coses són diferents. El menjar, la manera de vestir, el clima, el caràcter de la gent i, sense anar més lluny, la manera de conduir. Em diuen que ja s’havien adonat d’això últim ja que tots els estrangers se sorprenen de com es condueix a l’Índia.
-Estic segur que cap estranger seria capaç d’agafar un cotxe a l’Índia, em diu un d’ells.
-Doncs a mi m’encantaria provar-ho si tingués l’oportunitat, els contesto.
El conductor es gira i em pregunta: -Ho dius de veritat?
-Totalment, responc.
-Doncs ara és l’oportunitat, em diu mentre baixa del cotxe i em deixa lliure el seient del conductor.

Sense dubtar-ho ni un segon, arrenco el cotxe i començo a circular per la ciutat. No és pas fàcil conduir a l’Índia per diferents motius: en primer lloc, la conducció és una herència britànica, per tant, el conductor seu a la dreta i el canvi de marxes es fa amb la mà esquerra. Per altra banda, els carrers acostumen a estar plens de gent, animals i bicicletes que no s’aparten quan veuen venir els cotxes, ans al contrari, travessen en qualsevol moment i amb una parsimònia increïble. Així doncs, la conducció és com una mena de vídeo joc en el que cal anar esquivant constantment una variada gamma d’obstacles.

Quan encara no portava ni cent metres, el meu copilot em diu: -No, no ho has de fer així!
-Què és el que no faig bé, doncs?, li pregunto amb sorpresa.
-Has de fer sonar més el clàxon!
Malgrat tot, durant els meu deu minuts de glòria, tot circulant per la ciutat, no vaig provocar cap desgràcia, així que em puc considerar aprovat en conducció índia.

Immortal

Els pelegrins que vénen a banyar-se al Ganges busquen l’alliberació del cicle de les reencarnacions i la immortalitat de l’ànima. El riu Ganges és una deesa vivent i els dies propicis regala aquest do als creients que ho busquen. A part dels sadhus, milers de persones viatgen aquests dies a Hariward per a aconseguir el tresor immortal. També jo vaig voler unir-me als pelegrins en el bany ritual.

Amb peus de plom i expressió de terror, vaig entrar a les gèlides aigües, davant les cares de sorpresa dels indis que gaudien del bany sagrat. Després d’uns segons d’immersió em vaig donar per beneït i vaig sortir a assecar-me al sol. Em va quedar un dubte. La gent que renta roba al Ganges, esperarà que li duri per sempre?

Festival de rareses

Us comparteixo una altra de les imatges més curioses dels últims dies. Es tracta, òbviament, d'un sadhu participant en aquest festival de rareses. Aquest home té la característica d'un braç discapacitat, una mà immòbil i unes ungles llarguíssimes i recargolades. Amplieu la imatge per veure-ho amb detalls. Potser per la seva discapacitat té un especial èxit i la gent fa cua per a rebre la seva benedicció.

Escoltes

Els que venim del món de l’escoltisme, hem sentit molts cops això de que es tracta d’un moviment universal, és a dir, amb presència arreu del món. Aquí, a la Índia, m’he adonat d’aquesta realitat al trobar nois uniformats amb el fulard a ratlles, la camisa grisa, la flor de llis i altres insígnies. Em vaig apropar a aquest noi i li vaig dir que jo també havia estat escolta al meu país i que estava content de trobar-lo. Per la cara de confusió que va posar, suposo que no em va entendre en absolut. Però quan em vaig fer una foto amb ell i em vaig acomiadar amb una abraçada, se li va dibuixar un somriure al rostre que, ben segur, li va durar tot el dia.

Florista

Entre totes les persones d’estètica divertida i curiosa, no sabria amb quina quedar-me. Seria una tria molt difícil. Però si hagués de quedar-me amb una, potser seria aquesta: l’home de les flors. La veritat és que aquest personatge podria ser un primer premi dels Carnavals de Rio o de qualsevol festa de disfresses. A la imatge potser no s’aprecia en el seu conjunt, però us puc dir que el pom de flors li sobresurt uns dos o tres pams per sobre del cap. No es pot negar que és una manera ben alegre d’anar per la vida!

Beatles tour

Sense haver-ho pretès, m’adono que he fet un viatge paral•lel al dels Beatles. D’Anglaterra a la ciutat d’Hamburg i després a un ashram de l’Índia, a la localitat de Rishikesh, on ara mateix em trobo. A Hamburg sembla que van anar-hi buscant l’èxit que no van trobar al seu Liverpool natal. A Rishikesh, en canvi, els va portar la necessitat d’inspiració i aquella mena de corrent mística i espiritual que va dur fins aquí a milers de hippys durant la dècada dels anys seixanta. Concretament, els Beatles van passar un mes i mig a l’ashram de Maharishi Manesh Yogui l’any 68. Allò que semblen pallers a la fotografia són algunes de les cel•les de l’esmentat ashram.

Aquest personatge, Maharishi Manesh (no el de la fotografia!), va ser un religiós hindú que va crear un moviment anomenat “Meditació transcendental” (MT). La MT és una tècnica de relaxació i descans profund que serveix per a assolir la pau individual i mundial a través d’algunes tècniques de meditació i de la repetició del so “Om”. Aquesta tècnica va adquirir ràpidament una gran fama arreu del món gràcies a l’adhesió de personatges tan populars com The Beach Boys, els Beatles o el propi Clint Eastwood. Durant l’estada dels Beatles a l’ashram van compondre la majoria de cançons de l’anomenat Àlbum Blanc, un dels més coneguts de la seva discografia. Maharishi Manesh morí tot just fa un parell d’anys, després de perdre diferents judicis en els que s’acusava la MT de tractar-se d’una secta destructiva, amb la que es va enriquir d’una manera desorbitada. L’ashram va quedar abandonat fa prop de quinze anys i ara és un terreny gairebé selvàtic on, per unes poques rúpies, es pot convèncer els vigilants per a entrar i fer una ullada a l’habitació número 10, el lloc on diuen que van néixer les mítiques notes de “All you need is love”.

Lladregots

Els micos són uns lladregots d’allò més professionals. Actuen amb dissimul, fent veure que miren el paisatge quan en realitat el que fan és avaluar les seves potencials víctimes. Quan algú passa amb qualsevol cosa que sembli una bossa de menjar, allarguen la mà i, en un tres i no res, la bossa ha canviat de propietari. Hi ha gent, però, que prefereix ser subjecte actiu d’una donació a ser víctima d’un robatori, i ofereix als micos part del seu aliment. Quan els micos tenen el menjar, pugen a un arbre i, des d’allà disfruten del paisatge mentre endrapen els plàtans o les crispetes.

Assecar roba

De vegades m’admira i m’enveja la paciència d’alguns indis. Quan renten els saris, per exemple, entre dues dones els agafen per les puntes i així esperen sense pressa que el vent i el sol els acaronin fins a deixar-los ben secs. El dia té moltes hores i el que quedi per fer avui pot esperar perfectament a demà. Jo també voldria ser capaç de saber esperar sense impaciències. Jo també voldria ser capaç d’esperar les respostes sense córrer a buscar-les. Jo també voldria ser capaç de tenir prou paciència per assecar la roba tot aguantant-la entre les meves mans!

Drying clothes

Sometimes I admire and envy the patience of some Indians. When women wash sarees, for example, they dry them holding them in their hands and letting the sun and the wind to caress them very softly. The day has many hours and if you have some unfinished work, for sure you can wait to do it tomorrow. I would like to have enough patience to dry the clothes while holding them in my hands.