Els explico que moltes coses són diferents. El menjar, la manera de vestir, el clima, el caràcter de la gent i, sense anar més lluny, la manera de conduir. Em diuen que ja s’havien adonat d’això últim ja que tots els estrangers se sorprenen de com es condueix a l’Índia.-Estic segur que cap estranger seria capaç d’agafar un cotxe a l’Índia, em diu un d’ells.
-Doncs a mi m’encantaria provar-ho si tingués l’oportunitat, els contesto.
El conductor es gira i em pregunta: -Ho dius de veritat?
-Totalment, responc.
-Doncs ara és l’oportunitat, em diu mentre baixa del cotxe i em deixa lliure el seient del conductor.
Sense dubtar-ho ni un segon, arrenco el cotxe i començo a circular per la ciutat. No és pas fàcil conduir a l’Índia per diferents motius: en primer lloc, la conducció és una herència britànica, per tant, el conductor seu a la dreta i el canvi de marxes es fa amb la mà esquerra. Per altra banda, els carrers acostumen a estar plens de gent, animals i bicicletes que no s’aparten quan veuen venir els cotxes, ans al contrari, travessen en qualsevol moment i amb una parsimònia increïble. Així doncs, la conducció és com una mena de vídeo joc en el que cal anar esquivant constantment una variada gamma d’obstacles.
Quan encara no portava ni cent metres, el meu copilot em diu: -No, no ho has de fer així!-Què és el que no faig bé, doncs?, li pregunto amb sorpresa.
-Has de fer sonar més el clàxon!
Malgrat tot, durant els meu deu minuts de glòria, tot circulant per la ciutat, no vaig provocar cap desgràcia, així que em puc considerar aprovat en conducció índia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario