Quatre gotes de màgia (I)

La ciutat de Hariward, al nord-oest de l’Índia, té aquests dies un aspecte ben estrany. Sembla una curiosa barreja entre un camp de refugiats i la Fira d’Abril de Sevilla. Per una banda, per tot arreu hi ha barraques i tendes de campanya. Qualsevol parc o qualsevol descampat (en un radi d'uns vint kilòmetres!) està actualment ple d’aquests refugis provisionals. N’hi ha a milers. La majoria d’ells són austers, fets amb pals, plàstics i roba, però n’hi ha alguns que tenen, fins i tot, electricitat i televisió. Per altra banda, arreu s’hi poden veure llums de colors llampeguejant, venedors ambulants i una multitud de pidolaires. L’ambient que es respira és agitat i festiu, com si es tractés d’una multicolor fira.

Però el més curiós de tot plegat són els personatges que habiten aquestes tendes i refugis. Són els sadhus, aquests homes sants ermitans que tant em fascinen, i que han vingut aquí de tots els racons dels país. I és que aquests dies se celebra aquí l’anomenada Kumbh Mela, un dels festivals religiosos més importants de l’Índia.

Conta la llegenda que, fa molts anys, els déus i els dimonis es van posar d’acord per fabricar un licor que els proporcionés la immortalitat. Quan el van tenir fet, un dels déus va distreure els dimonis i va escapar-se amb la marmita. Mentre volava pel cel amb el licor màgic, quatre gotes van caure sobre quatre ciutats índies. En record d’aquestes gotes màgiques, un gran festival té lloc, cada tres anys, en una d’aquestes quatre ciutats. Per tant, la trobada es repeteix a una mateixa ciutat cada dotze anys. Es diu que el festival de l’any 2001 va ser la concentració humana més gran del món, amb més de setanta milions de participants!

Quatre gotes de màgia (II)

Una de les activitats centrals del festival és el bany a les gèlides aigües del riu Ganges. Aquest riu, que és el més sagrat de l’Índia, neix a l’Himàlaia, no lluny d’aquí. Després de travessar el nord del país, el Ganges mor a prop de la ciutat de Kolkata (Calcuta). Però no qualsevol dia és apte per a bany ritual sinó que també això està determinat per l’astrologia. En aquest cas, els astres han determinat que el proper dia idoni per al bany purificador serà el quinze de març.

A l’espera d’aquesta jornada, el més entretingut és passejar entre les tendes dels sadhus i veure de quin peu calcen aquests curiosos personatges. Bé, això és un dir perquè ja veieu que molts d’ells ni calcen ni vesteixen absolutament res. I és que molts d’ells van completament nus, amb l’únic abric dels seus llarguíssims cabells i de les cendres amb les que es cobreixen el cos. Dediquen el temps a jeure, a fer rituals, a fumar haixix o a xerrar amb els visitants i curiosos que se’ls hi apropen.

“Puc seure aquí?”, pregunto a un dels que veig amb l’aspecte més extravagant. Em fa que sí amb el cap i deixa un lloc al seu costat. El fet de seure al cantó d’un home nu i cobert de cendres em produeix una certa incomoditat ja que, òbviament, és quelcom al que no estic habituat. Als pocs segons, però, treu un sobre de sota el coixí i comença a mostrar-me fotografies. En una d’elles apareix ell amb una corda lligada al penis i arrossegant un cotxe. I és que molts d’ells fan exercicis de mortificació amb els genitals per tal d’apaivagar els desigs. “Aquest ets tu realment?”, li pregunto amb sorpresa. Llavors s’aixeca parsimoniosament, pren el seu penis entre les mans i el comença a enroscar amb el seu trident. Quan la pell ja no es pot estirar més, mira la meva cara d’estupefacció i em diu amb orgull: “Veus el que sóc capaç de fer? Doncs fes-me una foto”.

Miro al meu voltant i em sento com si estigués a dins d’un documental de la televisió. Em produeix vertigen pensar en la xifra de pelegrins de l’any 2001. Setanta-cinc milions de persones és gairebé el doble dels habitants d’Espanya. Em fascina pensar el que han donat de sí quatre gotes de màgia.

Lliçó d’anatomia

Aquesta fotografia és un tresoret que mereix una explicació a part. Recordeu que, si voleu, podeu veure les imatges ampliades fent clic a sobre. L’home que està d’esquenes prenent un te és un d’aquests personatges nus i coberts de cendres. El senyor que hi ha al davant sembla que és un pare compromès amb educació sexual de la seva filla. Així que, aprofitant l’avinentesa de la trobada, ha degut creure que era el moment adequat per explicar a la seva criatura els misteris de la morfologia humana. El senyor sadhu sembla que s’ha pres amb simpatia el fet de fer de model d’anatomia i saluda la petita amb la mà. La nena, però, sap que no és dia d’escola i es pren la lliçó a broma.

Mestre

Si un sap mirar amb els ulls del cor, a l’Índia es poden trobar molts mestres dels que aprendre coses importants. Aquest noiet, per exemple, ha estat un mestre per a mi durant uns minuts. I què és el que m’ha ensenyat? En primer lloc, que la felicitat és possible malgrat tot. Tot i tenir les cames mutilades, l’he vist jugar i riure amb el cadell durant una bona estona, sota l’atenta mirada de la mare gossa. En segon lloc, m’ha transmès dignitat i acceptació de la pròpia realitat. Quan m’ha vist prenent una fotografia, no ha amagat amb vergonya la desgràcia de no tenir cames sinó que ha posat el seu millor somriure. En mostrar-li la fotografia, l’ha mirat amb orgull i satisfacció, fent que sí amb el cap. I aquestes dues o tres coses me les ha ensenyat sense paraules. Tan sols amb l’exemple. Com només ho saben fer els bons mestres.

Sadhus

“Viatjant per l’Índia, un els pot veure tot sovint. Alguns duen els cabells llargs i barba, i altres duen el cap afaitat. Normalment vesteixen de color carabassa o safrà però alguns van completament nus. Viuen en comunitat o en soledat. Se’ls troba especialment als llocs sagrats o de pelegrinatge. Molts recorren el país contínuament per anar als festivals. Alguns tenen la norma de no romandre més de tres dies en un mateix indret. La majoria viuen de forma senzilla, fins i tot, molts fan pràctiques d’austeritat i d’auto tortura. Alguns són grans savis. Altres, simplement, són bojos (...)”.

Traduït del llibre “La Índia por dentro” d’Álvaro Enterría.

A fairer world

Look at this advertisement, which I think it’s a clever and witty idea. It’s the “Matrimonials” section in one of week-end Indian papers, where families write messages to search suitors for their sons or daughters. The advertisement says that if you write in your message that religion is not a bar or dowry is not required, then you can get a 15 per cent discount on the price of publication. I’m not sure if discounts can be accumulated but anyway I think it’s a nice and witty symbol of making a fairer world.

Un món més just

Fixeu-vos en aquesta publicitat, que m’ha semblat d’allò més enginyosa i interessant. Es tracta de la secció de “Matrimonials”, que apareix cada cap de setmana a la majoria de diaris indis i on les famílies publiquen anuncis per a cercar pretendents per als seus fills o filles. En aquesta publicitat diu que si, a l’anunci, s’inclou el missatge de que no importa la religió o que no es demana dot, s’obté un 15 per cent de descompte en el preu de publicació. No em queda clar si els descomptes són acumulables però, sigui com sigui, són petits gestos simpàtics per intentar fer un món més just.

Eco armari

A les grans ciutats d’Índia hi ha molta gent que viu i dorm al carrer. No es tracta només de persones aïllades, com els sense sostre que trobem de vegades pernoctant als caixers de les nostres ciutats, sinó de centenars (potser milers) de famílies senceres que viuen d’una manera permanent al carrer. A la intempèrie, doncs, fan la seva vida quotidiana. Això significa que allà mateix cuinen, renten la roba, encenen foc, es renten i, al capvespre, estenen un llençol al terra i es posen a dormir. Avui m’he fixat on guarden les seves pertinences. Algú podria imaginar un armari més ecològic que aquest?

Festa dels colors (I)

Qui, per casualitat, arribi avui a l’Índia creurà que està somiant un estrany somni. Però quan s’adoni que no està somiant, pensarà que ha anat a parar a un país de bojos. I és que avui tot el país juga a pintar-se de colors. Petits i grans surten al carrer i es llancen, els uns als altres, pols de colors a la cara, al cos i a la roba. Des dels balcons i les finestres, la gent tira aigua de colors i, quan menys t’ho esperes, un globus d’aigua et pot esclatar en plena esquena, amb la immediata rialla entusiasmada dels infants.

De poc els serveix la capelina que s’han col•locat algunes turistes japoneses que, amb cara de terror, intenten passar desapercebu- des entre les bombes de colors. Elles són, ara amb més motiu encara, el blanc perfecte dels atacs infantils. I és que avui, tot està permès, al crit de “happy Holi!”. El millor per aquest dia és posar-se la roba més vella i sortir al carrer sense por a que cos i vestits vagin canviant de color al llarg de la jornada, com si d’un camaleó es tractés. Al final del dia, caldrà sabó i un fregall per al cos. La roba, inevitablement, passarà a millor vida.

A la canalla se’ls dibuixa un somriure al rostre que, amb el contrast de les cares multicolors, fa que les seves dents semblin encara més blanques. Però no us penseu que es tracta únicament d’una festa infantil. Els grans disfruten tant o més que els menuts, disparant-se colors amb pistoles d’aigua i ballant al ritme frenètic dels tambors en improvisades “raves” al carrer.

Festa dels colors (II)

Holi i Diwali són dos dels festivals més importants de l’Índia. Salvant les distàncies, vindrien a ser els equivalents dels nostres Sant Joan i Nadal, per fer-nos una idea. Holi o la festa dels colors se celebra amb la lluna plena de finals de febrer o principis de març i festeja l’arribada del bon temps. Aquest any, per exemple, ha caigut en el dia 1 de març. El festival se celebra a tot el país però a cada regió es fa amb alguns trets diferencials i amb desigual intensitat (en algunes regions dura fins a setze dies!). Els factors comuns de la festa sempre són els colors i la celebració de la vinguda de la primavera.

Es diu que l’origen de la festa són les herbes medicinals que els metges tradicionals preparaven per a protegir el cos del constipats que s’associen als canvis de clima. Aquestes herbes es trituraven i formaven la pols de colors que ha donat origen a l’actual celebració. Ara, però, els colors es preparen amb productes químics que no sempre són innocus per a la pell ni pel medi ambient. Sembla que els pols que es fan servir són, en molts cassos, pols per a tenyir la roba i l’aigua de colors es fa amb la mateixa pintura que s’usa per pintar parets.

Per les fotografies pot semblar una festa emocionant i divertida. En part ho és, però al meu parer, amb mitja hora n’hi ha més que prou. Més enllà dels trenta minuts, un es pregunta constantment de quin color portarà ara la cara i només somia amb una dutxa i un bon fregall.

Onze coses que enyoro

1. La pluja

2. Parar taula

3. Patinar sobre gel

4. Sopar al sofà

5. Cuinar peix

6. Mirar les notícies

7. Tallar pernil

8. Obrir una ampolla de cava

9. Una cervesa freda en una copa de vidre

10. Obrir la bústia

11. L’olor del cafè acabat de fer

Plaers quotidians

Aquells que menys tenen són els més capaços d’apreciar i valorar els petits plaers quotidians de la vida. Una aixeta oberta d’un camió cisterna, per exemple, pot convertir-se en una esplèndida dutxa al bell mig del carrer. El somriure i la cara de plaer dels protagonistes de la fotografia ho diuen tot. Però, paradoxalment, quantes més comoditats tenim més alt col•loquem el llistó de la pròpia felicitat. Els pobres m’ensenyen que és possible gaudir de la vida sense tenir massa.

Llàgrimes de cocodril

Diuen que els cocodrils segreguen una mena de llàgrimes abans d'empassar-se les seves preses. Per això, quan algú plora d’una manera fingida es diu que fa “llàgrimes de cocodril”. Al policia de la fotografia sembla que li passi això mateix. A punt de posar una multa, s’eixuga les “llàgrimes de cocodril” amb el mocador. Per altra banda, la víctima, un motorista “caçat” sense dur posat el casc i parlant pel mòbil, encara no ha acabat la trucada. I és que una conversa interessant és quelcom que no té preu!

Pobresa extrema

En molts casos, la pobresa extrema va associada a addiccions o a malalties mentals severes. Els països que disposen d’una bona xarxa de Salut Mental o d’uns Serveis socials adequats, segurament, poden ajudar aquestes persones tot oferint-los uns serveis residencials on poder ser atesos amb dignitat. Però a l’Índia, un país amb mil dos-cents milions d’habitants, els desposseïts de tot queden absolutament al marge de la societat. Simplement, malviuen com poden als marges de les carreteres.

Darrer viatge (I)

Si vaig poder conèixer com són les bodes índies i participar-hi d’elles, per què no saber també com se celebren els funerals? Però abans de relatar el que vaig veure, faig dos apunts a mode de reflexió prèvia. En primer lloc, per als indis, en general, no existeix el sentit d’intimitat o de privacitat que tenim a Occident. La vida sencera transcorre a la vista de tothom. Per tant, crec que no els sorprèn o no els molesta tenir un intrús en un moment que, per a nosaltres, seria d’absoluta intimitat. Per altra banda, els funerals indis no estan revestits del dolor i del dramatisme amb que se solen viure als països occidentals o, fins i tot, musulmans. Simplement, es tracta d’una etapa més del llarg pelegrinatge de l’ànima per les diferents reencarnacions. Sé que al nostre país afegir-se a una família desconeguda i fotografiar l’enterrament d’un familiar seria èticament inadmissible, però aquí és acceptat amb normalitat, simpatia i bon humor.

Dit això, us explico que el lloc de les cremacions sol estar al costat d’un riu, on es llencen les cendres i les restes de fusta un cop acabat el ritual. Les pires crematòries de la ciutat d’Agra, per exemple, estan a la vora del riu Yamuna, a menys de cent metres del mundialment famós Taj Mahal. Els familiars solen portar la llenya i el cadàver en una furgoneta o un camió destinat al transport del bestiar, però també n’he vist alguns que arribaven en taxi, amb el cadàver lligat a portaequipatges superior del vehicle. Amb la llenya i amb excrements de vaca secs preparen un llit on col•locaran el cadàver, embolicat només amb un prim llençol blanc.

Tot seguit, fan una sèrie de rituals i gestos simbòlics que difereixen una mica depenent de l’origen de la família o de la tradició. En alguns casos, per exemple, mullen el cadàver amb aigua sagrada i introdueixen aliments i monedes a la boca del difunt, abans d’acomiadar-se amb un gest de salutació. I és que tots, quan emprenem un viatge, ens acomiadem de les persones estimades, i portem alguns diners i una mica de menjar per al camí. Per què no, doncs, fer el mateix en l’important viatge cap a la següent reencarnació?

Darrer viatge (II)

Els rituals funeraris que vaig veure a Agra van consistir en posar cera i mantega a la boca, ulls i oïdes del cadàver i també deixar alguns bitllets a la seva mà. Seguidament van col•locar algunes peces de fusta de sàndal per sobre del cos i, finalment, van tirar-hi una mica de terra. Quan es tracta d’una dona, el marit o el fill gran ha de trencar tots els anells, collars i polseres que la dona porti posades, això és, per a permetre que ànima pugui abandonar el cos més fàcilment.

Als funerals hindús només participen els homes. En alguns casos, però, es permet a les dones de la família més properes (esposa, filles i germanes) veure el cadàver un darrer cop, durant uns segons, abans de ser cobert totalment per la llenya. En aquest cas, ho fan acompanyades per un familiar mascle, entre plors histèrics i crits que semblen sobre actuats. Finalment, el cos es cobreix totalment amb més fusta, excrements de vaca secs i palla. L’encarregat de prendre foc és el fill gran, que vesteix de blanc i porta el cabell rasurat en senyal de dol.

En un moment central de la cerimònia, alguns familiars se’m van acostar i em van senyalar la càmera. Vaig entendre immediatament que desitjaven que deixes de fer fotografies, tot i que les feia amb una discreció absoluta i col•locat sempre en un segon terme. Vaig amagar la càmera però ells van continuar insistint, tot imitant el gest de prendre una fotografia. Finalment, vaig comprendre que el que volien era que els fotografiés a ells, així que vaig haver de fer una sessió fotogràfica en el que semblaria una alegre vetllada de la nit de Sant Joan.

-“Ara véns amb nosaltres a beure”, em van dir un cop acabada la cremació.
-“A beure què?”, els vaig preguntar ingènuament.
-“A beure whisky, és clar.”
Així que, feta la feina, la quarantena de familiars i jo mateix vam pujar al camió de bestiar en el que havien vingut amb la llenya i el cadàver, i després de comprar dues ampolles de whisky i alguns fruits secs, les vam anar a beure vora el riu. A la salut de l'ànima del padrí que, a hores d’ara, estarà viatjant qui sap on. I és que els indis tenen molt clar que la vida i la mort formen part del mateix viatge.