Una de les activitats centrals del festival és el bany a les gèlides aigües del riu Ganges. Aquest riu, que és el més sagrat de l’Índia, neix a l’Himàlaia, no lluny d’aquí. Després de travessar el nord del país, el Ganges mor a prop de la ciutat de Kolkata (Calcuta). Però no qualsevol dia és apte per a bany ritual sinó que també això està determinat per l’astrologia. En aquest cas, els astres han determinat que el proper dia idoni per al bany purificador serà el quinze de març.
A l’espera d’aquesta jornada, el més entretingut és passejar entre les tendes dels sadhus i veure de quin peu calcen aquests curiosos personatges. Bé, això és un dir perquè ja veieu que molts d’ells ni calcen ni vesteixen absolutament res. I és que molts d’ells van completament nus, amb l’únic abric dels seus llarguíssims cabells i de les cendres amb les que es cobreixen el cos. Dediquen el temps a jeure, a fer rituals, a fumar haixix o a xerrar amb els visitants i curiosos que se’ls hi apropen.
“Puc seure aquí?”, pregunto a un dels que veig amb l’aspecte més extravagant. Em fa que sí amb el cap i deixa un lloc al seu costat. El fet de seure al cantó d’un home nu i cobert de cendres em produeix una certa incomoditat ja que, òbviament, és quelcom al que no estic habituat. Als pocs segons, però, treu un sobre de sota el coixí i comença a mostrar-me fotografies. En una d’elles apareix ell amb una corda lligada al penis i arrossegant un cotxe. I és que molts d’ells fan exercicis de mortificació amb els genitals per tal d’apaivagar els desigs. “Aquest ets tu realment?”, li pregunto
amb sorpresa. Llavors s’aixeca parsimoniosament, pren el seu penis entre les mans i el comença a enroscar amb el seu trident. Quan la pell ja no es pot estirar més, mira la meva cara d’estupefacció i em diu amb orgull: “Veus el que sóc capaç de fer? Doncs fes-me una foto”.
Miro al meu voltant i em sento com si estigués a dins d’un documental de la televisió. Em produeix vertigen pensar en la xifra de pelegrins de l’any 2001. Setanta-cinc milions de persones és gairebé el doble dels habitants d’Espanya. Em fascina pensar el que han donat de sí quatre gotes de màgia.
Una de les activitats centrals del festival és el bany a les gèlides aigües del riu Ganges. Aquest riu, que és el més sagrat de l’Índia, neix a l’Himàlaia, no lluny d’aquí. Després de travessar el nord del país, el Ganges mor a prop de la ciutat de Kolkata (Calcuta). Però no qualsevol dia és apte per a bany ritual sinó que també això està determinat per l’astrologia. En aquest cas, els astres han determinat que el proper dia idoni per al bany purificador serà el quinze de març.
A l’espera d’aquesta jornada, el més entretingut és passejar entre les tendes dels sadhus i veure de quin peu calcen aquests curiosos personatges. Bé, això és un dir perquè ja veieu que molts d’ells ni calcen ni vesteixen absolutament res. I és que molts d’ells van completament nus, amb l’únic abric dels seus llarguíssims cabells i de les cendres amb les que es cobreixen el cos. Dediquen el temps a jeure, a fer rituals, a fumar haixix o a xerrar amb els visitants i curiosos que se’ls hi apropen.
“Puc seure aquí?”, pregunto a un dels que veig amb l’aspecte més extravagant. Em fa que sí amb el cap i deixa un lloc al seu costat. El fet de seure al cantó d’un home nu i cobert de cendres em produeix una certa incomoditat ja que, òbviament, és quelcom al que no estic habituat. Als pocs segons, però, treu un sobre de sota el coixí i comença a mostrar-me fotografies. En una d’elles apareix ell amb una corda lligada al penis i arrossegant un cotxe. I és que molts d’ells fan exercicis de mortificació amb els genitals per tal d’apaivagar els desigs. “Aquest ets tu realment?”, li pregunto
amb sorpresa. Llavors s’aixeca parsimoniosament, pren el seu penis entre les mans i el comença a enroscar amb el seu trident. Quan la pell ja no es pot estirar més, mira la meva cara d’estupefacció i em diu amb orgull: “Veus el que sóc capaç de fer? Doncs fes-me una foto”.
Miro al meu voltant i em sento com si estigués a dins d’un documental de la televisió. Em produeix vertigen pensar en la xifra de pelegrins de l’any 2001. Setanta-cinc milions de persones és gairebé el doble dels habitants d’Espanya. Em fascina pensar el que han donat de sí quatre gotes de màgia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario