Si vaig poder conèixer com són les bodes índies i participar-hi d’elles, per què no saber també com se celebren els funerals? Però abans de relatar el que vaig veure, faig dos apunts a mode de reflexió prèvia. En primer lloc, per als indis, en general, no existeix el sentit d’intimitat o de privacitat que tenim a Occident. La vida sencera transcorre a la vista de tothom. Per tant, crec que no els sorprèn o no els molesta tenir un intrús en un moment que, per a nosaltres, seria d’absoluta intimitat. Per altra banda, els funerals indis no estan revestits del dolor i del dramatisme amb que se solen viure als països occidentals o, fins i tot, musulmans. Simplement, es tracta d’una etapa més del llarg pelegrinatge de l’ànima per les diferents reencarnacions. Sé que al nostre país afegir-se a una família desconeguda i fotografiar l’enterrament d’un familiar seria èticament inadmissible, però aquí és acceptat amb normalitat, simpatia i bon humor.
Dit això, us explico que el lloc de les cremacions sol estar al costat d’un riu, on es llencen les cendres i les restes de fusta un cop acabat el ritual. Les pires crematòries de la ciutat d’Agra, per exemple, estan a la vora del riu Yamuna, a menys de cent metres del mundialment famós Taj Mahal. Els familiars solen portar la llenya i el cadàver en una furgoneta o un camió destinat al transport del bestiar, però també n’he vist alguns que arribaven en taxi, amb el cadàver lligat a portaequipatges superior del vehicle. Amb la llenya i amb excrements de vaca secs preparen un llit on col•locaran el cadàver, embolicat només amb un prim llençol blanc.
Tot seguit, fan una sèrie de rituals i gestos simbòlics que difereixen una mica depenent de l’origen de la família o de la tradició. En alguns casos, per exemple, mullen el cadàver amb aigua sagrada i introdueixen aliments i monedes a la boca del difunt, abans d’acomiadar-se amb un gest de salutació. I és que tots, quan emprenem un viatge, ens acomiadem de les persones estimades, i portem alguns diners i una mica de menjar per al camí. Per què no, doncs, fer el mateix en l’important viatge cap a la següent reencarnació?
Si vaig poder conèixer com són les bodes índies i participar-hi d’elles, per què no saber també com se celebren els funerals? Però abans de relatar el que vaig veure, faig dos apunts a mode de reflexió prèvia. En primer lloc, per als indis, en general, no existeix el sentit d’intimitat o de privacitat que tenim a Occident. La vida sencera transcorre a la vista de tothom. Per tant, crec que no els sorprèn o no els molesta tenir un intrús en un moment que, per a nosaltres, seria d’absoluta intimitat. Per altra banda, els funerals indis no estan revestits del dolor i del dramatisme amb que se solen viure als països occidentals o, fins i tot, musulmans. Simplement, es tracta d’una etapa més del llarg pelegrinatge de l’ànima per les diferents reencarnacions. Sé que al nostre país afegir-se a una família desconeguda i fotografiar l’enterrament d’un familiar seria èticament inadmissible, però aquí és acceptat amb normalitat, simpatia i bon humor.
Dit això, us explico que el lloc de les cremacions sol estar al costat d’un riu, on es llencen les cendres i les restes de fusta un cop acabat el ritual. Les pires crematòries de la ciutat d’Agra, per exemple, estan a la vora del riu Yamuna, a menys de cent metres del mundialment famós Taj Mahal. Els familiars solen portar la llenya i el cadàver en una furgoneta o un camió destinat al transport del bestiar, però també n’he vist alguns que arribaven en taxi, amb el cadàver lligat a portaequipatges superior del vehicle. Amb la llenya i amb excrements de vaca secs preparen un llit on col•locaran el cadàver, embolicat només amb un prim llençol blanc.
Tot seguit, fan una sèrie de rituals i gestos simbòlics que difereixen una mica depenent de l’origen de la família o de la tradició. En alguns casos, per exemple, mullen el cadàver amb aigua sagrada i introdueixen aliments i monedes a la boca del difunt, abans d’acomiadar-se amb un gest de salutació. I és que tots, quan emprenem un viatge, ens acomiadem de les persones estimades, i portem alguns diners i una mica de menjar per al camí. Per què no, doncs, fer el mateix en l’important viatge cap a la següent reencarnació?
No hay comentarios:
Publicar un comentario