Conducció índia

Faig autoestop per anar dels afores al centre de la ciutat i em para un cotxe en el que viatgen dos joves. Òbviament, em fan les preguntes típiques que tots els indis fan a qualsevol estranger que troben: de quin país ets, quin és el teu nom i què penses de l'Índia i de la nostra ciutat. Aquests nois, però, semblen un pèl més espavilats i afegeixen dos o tres qüestions més al llistat. Em pregunten, per exemple, per les diferències entre el meu país i l’Índia.

Els explico que moltes coses són diferents. El menjar, la manera de vestir, el clima, el caràcter de la gent i, sense anar més lluny, la manera de conduir. Em diuen que ja s’havien adonat d’això últim ja que tots els estrangers se sorprenen de com es condueix a l’Índia.
-Estic segur que cap estranger seria capaç d’agafar un cotxe a l’Índia, em diu un d’ells.
-Doncs a mi m’encantaria provar-ho si tingués l’oportunitat, els contesto.
El conductor es gira i em pregunta: -Ho dius de veritat?
-Totalment, responc.
-Doncs ara és l’oportunitat, em diu mentre baixa del cotxe i em deixa lliure el seient del conductor.

Sense dubtar-ho ni un segon, arrenco el cotxe i començo a circular per la ciutat. No és pas fàcil conduir a l’Índia per diferents motius: en primer lloc, la conducció és una herència britànica, per tant, el conductor seu a la dreta i el canvi de marxes es fa amb la mà esquerra. Per altra banda, els carrers acostumen a estar plens de gent, animals i bicicletes que no s’aparten quan veuen venir els cotxes, ans al contrari, travessen en qualsevol moment i amb una parsimònia increïble. Així doncs, la conducció és com una mena de vídeo joc en el que cal anar esquivant constantment una variada gamma d’obstacles.

Quan encara no portava ni cent metres, el meu copilot em diu: -No, no ho has de fer així!
-Què és el que no faig bé, doncs?, li pregunto amb sorpresa.
-Has de fer sonar més el clàxon!
Malgrat tot, durant els meu deu minuts de glòria, tot circulant per la ciutat, no vaig provocar cap desgràcia, així que em puc considerar aprovat en conducció índia.

Immortal

Els pelegrins que vénen a banyar-se al Ganges busquen l’alliberació del cicle de les reencarnacions i la immortalitat de l’ànima. El riu Ganges és una deesa vivent i els dies propicis regala aquest do als creients que ho busquen. A part dels sadhus, milers de persones viatgen aquests dies a Hariward per a aconseguir el tresor immortal. També jo vaig voler unir-me als pelegrins en el bany ritual.

Amb peus de plom i expressió de terror, vaig entrar a les gèlides aigües, davant les cares de sorpresa dels indis que gaudien del bany sagrat. Després d’uns segons d’immersió em vaig donar per beneït i vaig sortir a assecar-me al sol. Em va quedar un dubte. La gent que renta roba al Ganges, esperarà que li duri per sempre?

Festival de rareses

Us comparteixo una altra de les imatges més curioses dels últims dies. Es tracta, òbviament, d'un sadhu participant en aquest festival de rareses. Aquest home té la característica d'un braç discapacitat, una mà immòbil i unes ungles llarguíssimes i recargolades. Amplieu la imatge per veure-ho amb detalls. Potser per la seva discapacitat té un especial èxit i la gent fa cua per a rebre la seva benedicció.

Escoltes

Els que venim del món de l’escoltisme, hem sentit molts cops això de que es tracta d’un moviment universal, és a dir, amb presència arreu del món. Aquí, a la Índia, m’he adonat d’aquesta realitat al trobar nois uniformats amb el fulard a ratlles, la camisa grisa, la flor de llis i altres insígnies. Em vaig apropar a aquest noi i li vaig dir que jo també havia estat escolta al meu país i que estava content de trobar-lo. Per la cara de confusió que va posar, suposo que no em va entendre en absolut. Però quan em vaig fer una foto amb ell i em vaig acomiadar amb una abraçada, se li va dibuixar un somriure al rostre que, ben segur, li va durar tot el dia.

Florista

Entre totes les persones d’estètica divertida i curiosa, no sabria amb quina quedar-me. Seria una tria molt difícil. Però si hagués de quedar-me amb una, potser seria aquesta: l’home de les flors. La veritat és que aquest personatge podria ser un primer premi dels Carnavals de Rio o de qualsevol festa de disfresses. A la imatge potser no s’aprecia en el seu conjunt, però us puc dir que el pom de flors li sobresurt uns dos o tres pams per sobre del cap. No es pot negar que és una manera ben alegre d’anar per la vida!

Beatles tour

Sense haver-ho pretès, m’adono que he fet un viatge paral•lel al dels Beatles. D’Anglaterra a la ciutat d’Hamburg i després a un ashram de l’Índia, a la localitat de Rishikesh, on ara mateix em trobo. A Hamburg sembla que van anar-hi buscant l’èxit que no van trobar al seu Liverpool natal. A Rishikesh, en canvi, els va portar la necessitat d’inspiració i aquella mena de corrent mística i espiritual que va dur fins aquí a milers de hippys durant la dècada dels anys seixanta. Concretament, els Beatles van passar un mes i mig a l’ashram de Maharishi Manesh Yogui l’any 68. Allò que semblen pallers a la fotografia són algunes de les cel•les de l’esmentat ashram.

Aquest personatge, Maharishi Manesh (no el de la fotografia!), va ser un religiós hindú que va crear un moviment anomenat “Meditació transcendental” (MT). La MT és una tècnica de relaxació i descans profund que serveix per a assolir la pau individual i mundial a través d’algunes tècniques de meditació i de la repetició del so “Om”. Aquesta tècnica va adquirir ràpidament una gran fama arreu del món gràcies a l’adhesió de personatges tan populars com The Beach Boys, els Beatles o el propi Clint Eastwood. Durant l’estada dels Beatles a l’ashram van compondre la majoria de cançons de l’anomenat Àlbum Blanc, un dels més coneguts de la seva discografia. Maharishi Manesh morí tot just fa un parell d’anys, després de perdre diferents judicis en els que s’acusava la MT de tractar-se d’una secta destructiva, amb la que es va enriquir d’una manera desorbitada. L’ashram va quedar abandonat fa prop de quinze anys i ara és un terreny gairebé selvàtic on, per unes poques rúpies, es pot convèncer els vigilants per a entrar i fer una ullada a l’habitació número 10, el lloc on diuen que van néixer les mítiques notes de “All you need is love”.

Lladregots

Els micos són uns lladregots d’allò més professionals. Actuen amb dissimul, fent veure que miren el paisatge quan en realitat el que fan és avaluar les seves potencials víctimes. Quan algú passa amb qualsevol cosa que sembli una bossa de menjar, allarguen la mà i, en un tres i no res, la bossa ha canviat de propietari. Hi ha gent, però, que prefereix ser subjecte actiu d’una donació a ser víctima d’un robatori, i ofereix als micos part del seu aliment. Quan els micos tenen el menjar, pugen a un arbre i, des d’allà disfruten del paisatge mentre endrapen els plàtans o les crispetes.

Assecar roba

De vegades m’admira i m’enveja la paciència d’alguns indis. Quan renten els saris, per exemple, entre dues dones els agafen per les puntes i així esperen sense pressa que el vent i el sol els acaronin fins a deixar-los ben secs. El dia té moltes hores i el que quedi per fer avui pot esperar perfectament a demà. Jo també voldria ser capaç de saber esperar sense impaciències. Jo també voldria ser capaç d’esperar les respostes sense córrer a buscar-les. Jo també voldria ser capaç de tenir prou paciència per assecar la roba tot aguantant-la entre les meves mans!

Drying clothes

Sometimes I admire and envy the patience of some Indians. When women wash sarees, for example, they dry them holding them in their hands and letting the sun and the wind to caress them very softly. The day has many hours and if you have some unfinished work, for sure you can wait to do it tomorrow. I would like to have enough patience to dry the clothes while holding them in my hands.

Roots

Sometimes I find images so beautiful like this one. There are some very old trees with huge roots embracing strongly so curious surfaces such as this wall. Today I feel myself like that tree. Me, like the tree, I try to look for some stability, the proper place where to set up roots. On the other hand, I need to stand out and value the small nice things that happen in my daily life, like the small flower among the tangled roots of the tree.

Músic

En aquesta banda de música que acompanya una desfilada de sadhus sembla que el trompetista fa, al mateix temps, d’humorista i d’animador. Quan descansa de fer sonar l’instrument, assaja equilibris amb la trompeta al cap mentre es deixa fotografiar amb cares divertides. El policia, que no està per bromes, el convida a continuar caminant.

Lloc al món

De vegades trobo imatges tan espectaculars com aquesta. Arbres centenaris amb arrels enormes que s’abracen amb força a superfícies tan curioses com aquest mur vertical. Avui em sento plenament identificat amb aquest arbre que busca amb desesper una estabilitat que sent que li manca. Per altra banda, també jo necessito fer l’exercici de ressaltar amb color aquelles petites coses bones que em passen. Sense color, la flor hagués passat totalment desapercebuda entre tantes arrels que tracten de cercar, com jo, el seu lloc al món.

Lepra

Fa anys circulaven alguns acudits de mal gust sobre leprosos. Segurament, per a molts, aquelles bromes desafortunades serà l’únic coneixement que tindran d’aquesta dolència i de les seves víctimes. La realitat és que la lepra, aquesta malaltia infecciosa produïda per una bactèria, ha estat i encara és un estigma social i religiós en molts països. Actualment se sap que la possibilitat de contagi és gairebé nul•la. Es diu que caldria fins a un període de cinc anys de contacte per a que un malalt pogués contagiar a una persona sana amb predisposició per a emmalaltir. A més a més, des de mitjans del segle passat, hi ha tractaments mèdics per a la prevenció i guarició de la lepra. Però, durant segles, l’únic tractament ha estat la reclusió dels infectats en leproseries, és a dir, guetos allunyats dels nuclis de població. A moltes ciutats índies encara es poden veure aquestes colònies de leprosos. La majoria dels que hi habiten han perdut alguns membres (especialment mans o peus) a causa de la infecció, però molts conserven intactes la dignitat, la simpatia i el bon humor.

Si fos vaca

Els bous i les vaques estan tan ben integrades en aquest país que passegen tranquil•lament per carrers i carreteres, són alimentades per la gent, jeuen a descansar a qualsevol lloc sense ser molestades i, fins i tot, beuen de les fonts quan estan assedegades. Aquest país és el paradís per a les vaques! Jo, si fos vaca, sense dubte, em quedaria aquí.

Quatre gotes de màgia (I)

La ciutat de Hariward, al nord-oest de l’Índia, té aquests dies un aspecte ben estrany. Sembla una curiosa barreja entre un camp de refugiats i la Fira d’Abril de Sevilla. Per una banda, per tot arreu hi ha barraques i tendes de campanya. Qualsevol parc o qualsevol descampat (en un radi d'uns vint kilòmetres!) està actualment ple d’aquests refugis provisionals. N’hi ha a milers. La majoria d’ells són austers, fets amb pals, plàstics i roba, però n’hi ha alguns que tenen, fins i tot, electricitat i televisió. Per altra banda, arreu s’hi poden veure llums de colors llampeguejant, venedors ambulants i una multitud de pidolaires. L’ambient que es respira és agitat i festiu, com si es tractés d’una multicolor fira.

Però el més curiós de tot plegat són els personatges que habiten aquestes tendes i refugis. Són els sadhus, aquests homes sants ermitans que tant em fascinen, i que han vingut aquí de tots els racons dels país. I és que aquests dies se celebra aquí l’anomenada Kumbh Mela, un dels festivals religiosos més importants de l’Índia.

Conta la llegenda que, fa molts anys, els déus i els dimonis es van posar d’acord per fabricar un licor que els proporcionés la immortalitat. Quan el van tenir fet, un dels déus va distreure els dimonis i va escapar-se amb la marmita. Mentre volava pel cel amb el licor màgic, quatre gotes van caure sobre quatre ciutats índies. En record d’aquestes gotes màgiques, un gran festival té lloc, cada tres anys, en una d’aquestes quatre ciutats. Per tant, la trobada es repeteix a una mateixa ciutat cada dotze anys. Es diu que el festival de l’any 2001 va ser la concentració humana més gran del món, amb més de setanta milions de participants!

Quatre gotes de màgia (II)

Una de les activitats centrals del festival és el bany a les gèlides aigües del riu Ganges. Aquest riu, que és el més sagrat de l’Índia, neix a l’Himàlaia, no lluny d’aquí. Després de travessar el nord del país, el Ganges mor a prop de la ciutat de Kolkata (Calcuta). Però no qualsevol dia és apte per a bany ritual sinó que també això està determinat per l’astrologia. En aquest cas, els astres han determinat que el proper dia idoni per al bany purificador serà el quinze de març.

A l’espera d’aquesta jornada, el més entretingut és passejar entre les tendes dels sadhus i veure de quin peu calcen aquests curiosos personatges. Bé, això és un dir perquè ja veieu que molts d’ells ni calcen ni vesteixen absolutament res. I és que molts d’ells van completament nus, amb l’únic abric dels seus llarguíssims cabells i de les cendres amb les que es cobreixen el cos. Dediquen el temps a jeure, a fer rituals, a fumar haixix o a xerrar amb els visitants i curiosos que se’ls hi apropen.

“Puc seure aquí?”, pregunto a un dels que veig amb l’aspecte més extravagant. Em fa que sí amb el cap i deixa un lloc al seu costat. El fet de seure al cantó d’un home nu i cobert de cendres em produeix una certa incomoditat ja que, òbviament, és quelcom al que no estic habituat. Als pocs segons, però, treu un sobre de sota el coixí i comença a mostrar-me fotografies. En una d’elles apareix ell amb una corda lligada al penis i arrossegant un cotxe. I és que molts d’ells fan exercicis de mortificació amb els genitals per tal d’apaivagar els desigs. “Aquest ets tu realment?”, li pregunto amb sorpresa. Llavors s’aixeca parsimoniosament, pren el seu penis entre les mans i el comença a enroscar amb el seu trident. Quan la pell ja no es pot estirar més, mira la meva cara d’estupefacció i em diu amb orgull: “Veus el que sóc capaç de fer? Doncs fes-me una foto”.

Miro al meu voltant i em sento com si estigués a dins d’un documental de la televisió. Em produeix vertigen pensar en la xifra de pelegrins de l’any 2001. Setanta-cinc milions de persones és gairebé el doble dels habitants d’Espanya. Em fascina pensar el que han donat de sí quatre gotes de màgia.