Confessió urgent

Avui necessito confessar-me amb urgència. Confesso que fa quatre dies vaig anar a una boda sense haver estat convidat i vaig participar del banquet de noces. Confesso que els tres dies següents vaig fer exactament el mateix, és a dir, colar-me en tres bodes més amb els seus corresponents banquets. Confesso que vaig intentar tastar tants plats diferents com vaig poder, incloent-hi fruites, dolços, sopes, gelats i sucs. Confesso que tots quatre dies vaig actuar amb nocturnitat i traïdoria. Confesso que no em penedeixo d’haver-ho fet, ans al contrari, ho tornaria a fer tan bon punt tingués una altra oportunitat. Amén.

Confession

Today I need to confess. I’m in a hurry for it. I confess I did gatecrash in a wedding reception four days ago. I confess I repeated it the next three evenings this is to gatecrash again in three different wedding receptions. I confess I tried to taste new dishes as much as possible, including soups, sweets, fruits, juices and ice-creams. I confess I enjoyed it. I confess I do not regret it at all, but on the contrary, I would do it again as soon as I have other opportunity. Amen.

Missa

Diumenge, quarts de nou del matí. Els carrers de la ciutat no estan buits i tranquils, com es podria suposar, sinó que hi ha un moviment i una agitació com les de qualsevol dia laboral. Sí que es detecta, però, alguna petita diferència. Les persones van ben vestides, la majoria d’elles de color blanc; moltes van en família i alguns homes duen un llibre a la mà: la Bíblia. És clar, es tracta dels cristians que, ben d’horeta, van a missa. Així que jo també decideixo afegir-me. Immediatament, m’adono que no serà fàcil triar. En un mateix carrer hi ha set o vuit esglésies de diferents confessions: Església adventista del setè dia, Església evangèlica dels Sants Apòstols o Església metodista, entre altres.

Ràpidament em decideixo per una. El criteri no és massa profund ni pietós: simplement és la que tenia un teclat i una bateria, així que he pensat que ja que no entendria res, com a mínim, la música seria atractiva. La celebració s’ha desenvolupat segons el ritus evangèlic, amb algunes diferències del catòlic, però sense massa estridències. M’ha semblat especialment divertida la comunió, que s’ha fet amb suc de grosella (enlloc de vi) i pa de motlle. Al final de la celebració, com es fa en moltes esglésies evangèliques, se serveix un cafè amb llet amb unes pastes per fer una estona de xerrada a la sortida de missa. Fixeu-vos, finalment, en la fotografia superior i intenteu trobar el veritable déu omnipresent dels nostres temps: el telèfon mòbil.

Jainisme

L’Índia em produeix una sensació paradoxal. Per una banda, sembla que quan un porta un temps llarg vivint en un país, no s’hauria de sorprendre per res. I en part és així. Ja no m’estranya en absolut contemplar el trànsit caòtic de les grans ciutats ni trobar gent cuinant, rentant-se o dormint al bell mig del carrer ni sentir la remor d’una rata corretejant a sota del meu llit. Però hi ha un no sé què, que em diu que aquest país és tan inabastable que, per molt temps que m’hi estigués, sempre trobaria noves situacions per sorprendre’m. Avui he tingut aquest sentiment al conèixer una comunitat jainista.

El jainisme és una de les religions minoritàries de l’Índia (hi ha al voltant de cinc milions de fidels) i la seva fe se centra en la no violència i el respecte absolut a tota forma de vida. Evidentment, la seva alimentació és absolutament vegetariana, però van molt més enllà: no mengen verdures que s’hagin d’arrencar de la terra, per evitar ferir la terra, i únicament s’alimenten d’aquells vegetals o fruites que, per si sols, es desprenent de l’arbre o de la planta. Els fidels més radicals porten una mena de mascareta que els cobreix la boca a fi de no empassar-se cap insecte, per minúscul que aquest sigui i, a més a més, alguns porten una mena de plomall amb el que van escombrant el sòl per evitar trepitjar cap petita criatura quan caminen. A la fotografia podeu veure un grup de nens en el que sembla una catequesi dominical. Podeu observar que tots ells caminen descalços, duen la mascareta a la boca i alguns porten el plomall a la mà.

Migdiada

Algun cop he expressat la meva sorpresa al trobar gent dormint al carrer, en llocs o postures veritablement increïbles. Us podríeu imaginar, per exemple, veure algú dormint a sobre d’una bicicleta, al petit mur que separa els dos carrils d’una carretera o a les escales d’una transitada estació de trens? Avui us comparteixo aquesta perla que he trobat i que m’ha fet somriure. El doctor Estivill tindria poca feina en aquest país.

Boda de gorra

Avui he tingut la oportunitat de fer una cosa que feia temps que tenia ganes de fer: colar-me en una boda! Us explico tota la seqüència dels fets per si teniu curiositat de saber com és un casament indi. A mitja tarda he sentit una música de banda, fet que no és gens estrany en aquest país, on sempre hi ha alguna festa que celebrar. He tret el nas al carrer i he vist la típica comparsa que acompanya els nuvis en el recorregut fins al lloc on se celebra la cerimònia. En primer lloc van els músics, això és, set o vuit personatges vestits amb uniforme de domador de lleons, fent sonar trompetes i tambors amb més o menys encert. Al seu darrera van les dames d’honor i els nens portant flors i algunes ofrenes, com fruites o dolços. I a la cua del grup, els amics i familiars. El nuvi i la núvia sovint van muntats a cavall o en carrossa, però en aquest cas anaven en cotxe. Com que no tenia res millor que fer m’he afegit a la comitiva festiva.

La celebració s’ha fet en una església metodista. La comunitat cristiana a l’Índia està fragmentada en multitud de confessions diferents i sectes vàries, algunes d’elles amb noms tan curiosos com “l’Església de la Trinitat feliç” o “Els guerrers de Crist”. Acabada la missa, la comitiva s’ha dirigit a una escola propera on la festa ha continuat. Ens han fet passar a una mena de teatre i ens hem assegut en cadires de plàstic. Pels nuvis havia preparada una mena de trona a dalt d’un escenari. I allà s’ha fet quelcom semblant a un “foc de camp”: alguns familiars i amics han anat pujant a l’escenari, de manera bastant desendreçada, per cert, i han fet parlaments, recitat poemes i cantat cançons. Acabada aquesta part, els nuvis s’han quedat a l’escenari per rebre els regals i les felicitacions dels assistents, així com per fer-se les fotos de rigor amb cadascú. Mentrestant, a la sala contigua, s’ha començat a servir l’àpat: arròs amb carn, a l’estil tradicional, és a dir, menjat amb els dits i a sobre de fulles de plàtan.

Si algú s’ha fixat en mi, possiblement haurà quedat una mica desconcertat pel meus múltiples rols, ja que al mateix temps he fet de públic, de fotògraf, he ajudat a col•locar i treure cadires, i m’he assegut a taula tan bon punt he vist que quedava un lloc lliure. He comptat amb l’avantatge que els indis quan mengen no parlen sinó que van per feina i tan bon punt acaben, s’aixequen de taula, sense entretenir-se amb romanços ni sobretaules. Per tant, no he hagut de patir amb preguntes de què fas aquí o si ets convidat per part del nuvi o de la núvia. El menjar ha estat deliciós: m’he acabat fins a l’últim grà d’arròs i he gaudit cada bocí de carn de xai. I per postres, macedònia de fruites i gelat. Tot un luxe! Però vet aquí que al sortir de la sala, m’adono que a la sala del costat estan celebrant un altre banquet de casament! Ja no em quedava gana ni gosadia per afegir-me a un altre tiberi, però no he pogut evitar fer una breu incursió, tot just per repetir de postres a la salut d’aquests altres nuvis. Pensava marxar demà d’aquesta ciutat, però potser em quedo un dia més, no fos cas que demà hi hagi un altre casament.

Gatecrash in a wedding

This afternoon I had the opportunity of doing something I wanted to do for a long time: to gatecrash in a wedding. I tell you what happened in case you want to know how an Indian wedding is. In the afternoon, I heard some music in the street. Then I realized that some musicians were playing drums and trumpets, while accompanying a groom and some people to the church, to celebrate a wedding. In this kind of groups, usually the bride and the groom ride a white horse but not in this case. It looked a humble wedding. I hadn’t anything more interesting to do so I decided to join them.

The celebration had held in a Methodist church. The Christian community in India is fractured into a multitude of established churches and new evangelical sects, some of them with so curious names such as “Christ warriors” or “Happy Trinity Church”. Once the wedding mass had finished, all people went towards a nearby school to continue the feast. We entered in an assembly hall and we sat down on plastic chairs but the newly-weds sat down on a throne on the stage. Then some relatives and friends started to make boring speeches and they song some poems. Once the humble spectacle was over, the newly-weds remained in their throne while receiving the gifts and congratulations of friends and relatives. In the meantime, some people were towards the next assembly hall to the wedding reception. The meal was done in the traditional style: spicy rice with meat served on banana leaves and eaten with the hands.

I was lucky because Indians usually don’t talk each other while eating, even in special celebrations such as weddings. They just eat and when they finish the meal, they leave the dining room as soon as possible. So it was the way of avoiding awkward and embarrassing questions such as “what are you doing here?” or “who invited you to the feast?” I really enjoyed the meal. The rice was delicious and for first time in India I ate mutton and ice-cream. But when I left the dining room, I realized that in the next assembly hall some different people were holding other wedding reception. Obviously, I didn’t have dinner again but I just went in to taste other different dessert. I think seriously that I should stay some more days in this city, just in case I could join to other wedding receptions.

Colors

Potser molta gent encara imagina l’Índia com un país pobre, trist i deprimit. En definitiva, com un país en blanc i negre. És evident que aquesta part existeix i és òbvia però l’Índia és molt més que això. També és un país alegre, ric en valors i divertit. És a dir, un país ple de colors. I com a mostra, aquesta casa.

Rituals

Per als hindús, la majoria de rius i mars tenen caràcter sagrat. Són llocs especialment propicis per fer les pregàries rituals i cerimònies, que ells anomenen “pujes”. La “puja” pot anar des d’una silenciosa pregària al costat de l’aigua fins a cants devocionals o elaborats rituals dirigits pels “brahamans” o sacerdots hindús. És realment entretingut trobar un grup de gent fent una “puja” i observar-los detingudament.

Per una banda, em crida l’atenció l’actitud dels fidels. Els seus rostres expressen concentració, respecte i devoció. Per altra banda, em sorprèn la variada i divertida gamma d’activitats que comprenen les “pujes”, tals com donar voltes sobre sí mateix, pintar-se la cara, lligar-se les mans amb un cordill, menjar dolços beneïts i, evidentment, banyar-se al mar. Un cop més, m’adono que per sentir el batec del país no s’ha d’anar als museus sinó sortir al carrer i saber mirar allà on la vida bull.

Worship

Worship and ritual are very important matters in Hinduism. “Puja” is the name of the Hindu worship and it ranges from a silent prayer to elaborate ceremonies which are led by Brahmans or Hindu priests. Seas and rivers have a holy significance to the Hindu faith so they’re especially proper places to celebrate the “pujas”.

It is really interesting and surprising to watch a whole “puja”. On one hand, the faithful’s faces express respect, devotion and concentration. On the other hand, the rituals they do include activities so funny such as eating blessed sweets, powdering their faces, turning round to oneself and, of course, taking a dip in the sea. Once more I realized that the beat of the Indian heart isn’t in the museums but outdoors, there where people are.

Correus

Sembla difícil de creure que les cartes arribin al seu destí en aquest país. Per una banda, les oficines de Correus acostumen a ser llocs caòtics i desendreçats però és que, a més a més, hi ha molts carrers a les ciutats que no tenen nom ni número. Les adreces s’escriuen, en aquests casos, de la següent manera: “Sr. X, casa al costat del Cine X, prop de l’Església X”, per posar un exemple. Però el cert és que des de les cartes més petites fins als paquets més grans (com aquesta motocicleta!) sembla que arriben sense perdre’s pel camí.

New friend

Let me to introduce you my new friend. Well, actually I can say almost nothing about him. I only know he’s a sadhu that is a kind of Hindu lonely monk who lives in a small temple close to the seashore in Kanyakumari. He’s the most curious person I’ve ever met until now. He has his face on white and his eyes on black and he has a goddess’ picture tied to his forehead, I suppose this is to keep her in his mind forever. I sat down with him and we shared some fruits I had. I was given some white face powder to powder my forehead. In spite of such a sinister appearance we had a nice time together and I promised him to visit him again the next day.

In fraganti

Aquesta imatge és el perfecte exemple de ser enxampat in fraganti fent una fotografia. L’escena transcorre al mercat de peix del poble que, per cert, ja veieu com n’és de simple. Les dones venedores s’asseuen a terra amb el peix a dins de galledes o, simplement, al terra i les compradores van desfilant, tot mirant el gènere i preguntant els preus. Però de sobte, una d’elles s’adona que hi ha un objectiu, discretament amagat, apuntant-les. Després de la sorpresa de sentir-nos mútuament enxampats, tots vam somriure.

Nou amic

Deixeu-me que us presenti un nou amic. Bé, en realitat poca cosa us puc dir d’ell. Només sé que és un sadhu, és a dir, una mena de monjo ermità hindú, i que viu en un petit temple vora mar a Kanyakumari. És el personatge amb l’aspecte més curiós que m’he trobat fins ara. A part de portar el contorn dels ulls pintats de negre i la cara enguixada, també porta guix als forats del nas i a les dents. I lligada al front, la imatge de la deesa Parvati, imagino que per dur-la sempre al pensament, al igual que fan els jueus ortodoxos amb els seus textos sagrats. M’he assegut amb ell i hem compartit una mica de fruita que portava a sobre. Suposo que com a senyal de benvinguda o d’agraïment, m’ha donat una mica de guix i m’ha indicat com m’havia de pintar el front. Malgrat la seva aparença sinistra hem passat una estona simpàtica i li he promès de passar-lo a veure’l l’endemà. La trobada m’ha fet pensar en el mosaic tan divers i curiós que formen les diferents religions i creences!

Peix Òscar

Visitant un aquari m’he trobat amb aquest simpàtic personatge: el peix Òscar. I és que resulta que Òscar no és el nom propi d’aquest peix en qüestió sinó d’una espècie de peixos que es pot trobar en alguns països de l’Amèrica Llatina i Àsia. M’ha fet pensar en el meu amic Òscar, que desitjo que estigui bé i pugui, com el seu homònim aquàtic, anar sempre surant.

South end

Maybe you wonder where I am. It is quite easy to explain it. Look at a map of India. The South end, the land’s end of the country, where the Indian Ocean meets the Arabian Sea, is the exact point where I am. Kanyakumari is the name of the town and it means “goddess Kanya”. The place is essentially a pilgrimage town. Pilgrims come here to visit the temple and bathe in the sacred waters. In the land’s end there are the ruins of an ancient temple and a small beach where some people look for some treasures.

On a nearby rocky island, about four-hundred metres off-shore, there is another temple. This one is dedicated to Swami Vivekananda, one of India’s most important religious figures. The huge statue on the small island is not of Vivekananda but of Thiruvalluvar, an Indian poet. It’s said this monument is the Indian “Statue of Liberty”. There is a pair of traveller socks which has also seen the subcontinent end skyline.