L’Índia em produeix una sensació paradoxal. Per una banda, sembla que quan un porta un temps llarg vivint en un país, no s’hauria de sorprendre per res. I en part és així. Ja no m’estranya en absolut contemplar el trànsit caòtic de les grans ciutats ni trobar gent cuinant, rentant-se o dormint al bell mig del carrer ni sentir la remor d’una rata corretejant a sota del meu llit. Però hi ha un no sé què, que em diu que aquest país és tan inabastable que, per molt temps que m’hi estigués, sempre trobaria noves situacions per sorprendre’m. Avui he tingut aquest sentiment al conèixer una comunitat jainista.
El jainisme és una de les religions minoritàries de l’Índia (hi ha al voltant de cinc milions de fidels) i la seva fe se centra en la no violència i el respecte absolut a tota forma de vida. Evidentment, la seva alimentació és absolutament vegetariana, però van molt més enllà: no mengen verdures que s’hagin d’arrencar de la terra, per evitar ferir la terra, i únicament s’alimenten d’aquells vegetals o fruites que, per si sols, es desprenent de l’arbre o de la planta. Els fidels més radicals porten una mena de mascareta que els cobreix la boca a fi de no empassar-se cap insecte, per minúscul que aquest sigui i, a més a més, alguns porten una mena de plomall amb el que van escombrant el sòl per evitar trepitjar cap petita criatura quan caminen. A la fotografia podeu veure un grup de nens en el que sembla una catequesi dominical. Podeu observar que tots ells caminen descalços, duen la mascareta a la boca i alguns porten el plomall a la mà.
L’Índia em produeix una sensació paradoxal. Per una banda, sembla que quan un porta un temps llarg vivint en un país, no s’hauria de sorprendre per res. I en part és així. Ja no m’estranya en absolut contemplar el trànsit caòtic de les grans ciutats ni trobar gent cuinant, rentant-se o dormint al bell mig del carrer ni sentir la remor d’una rata corretejant a sota del meu llit. Però hi ha un no sé què, que em diu que aquest país és tan inabastable que, per molt temps que m’hi estigués, sempre trobaria noves situacions per sorprendre’m. Avui he tingut aquest sentiment al conèixer una comunitat jainista.
El jainisme és una de les religions minoritàries de l’Índia (hi ha al voltant de cinc milions de fidels) i la seva fe se centra en la no violència i el respecte absolut a tota forma de vida. Evidentment, la seva alimentació és absolutament vegetariana, però van molt més enllà: no mengen verdures que s’hagin d’arrencar de la terra, per evitar ferir la terra, i únicament s’alimenten d’aquells vegetals o fruites que, per si sols, es desprenent de l’arbre o de la planta. Els fidels més radicals porten una mena de mascareta que els cobreix la boca a fi de no empassar-se cap insecte, per minúscul que aquest sigui i, a més a més, alguns porten una mena de plomall amb el que van escombrant el sòl per evitar trepitjar cap petita criatura quan caminen. A la fotografia podeu veure un grup de nens en el que sembla una catequesi dominical. Podeu observar que tots ells caminen descalços, duen la mascareta a la boca i alguns porten el plomall a la mà.
Una amiga ingrata, que te recuerda siempre con cariño y se pregunta qué estarás haciendo ahora en India, ha decidido hoy, dejar por un momento su trabajo (ya te contaré en un mail... o algún día, pero he retomado la tesis)
ResponderEliminarMe ha resultado mucho más fascinante fugarme un momento contigo, a tu India, a la que tus ojos curiosos y ávidos siempre de crecer con esa sencillez y pureza que te caracteriza, a esa India que desde tu mirada nos regalas para nuestra mirada, mucho más maravilloso este viaje de tu mano un ratito que seguir pensando en sexos, géneros, malestares y placeres.
Gracias por el paseo.
Prometido que vendré a pasear contigo más seguido, aunque sea, como ahora, un viajecito corto para retomar el mío al interior de otras vidas.
Un abrazo
Flavia