Avui he tingut la oportunitat de fer una cosa que feia temps que tenia ganes de fer: colar-me en una boda! Us explico tota la seqüència dels fets per si teniu curiositat de saber com és un casament indi. A mitja tarda he sentit una música de banda, fet que no és gens estrany en aquest país, on sempre hi ha alguna festa que celebrar. He tret el nas al carrer i he vist la típica comparsa que acompanya els nuvis en el recorregut fins al lloc on se celebra la cerimònia. En primer lloc van els músics, això és, set o vuit personatges vestits amb uniforme de domador de lleons, fent sonar trompetes i tambors amb més o menys encert. Al seu darrera van les dames d’honor i els nens portant flors i algunes ofrenes, com fruites o dolços. I a la cua del grup, els amics i familiars. El nuvi i la núvia sovint van muntats a cavall o en carrossa, però en aquest cas anaven en cotxe. Com que no tenia res millor que fer m’he afegit a la comitiva festiva.
La celebració s’ha fet en una església metodista. La comunitat cristiana a l’Índia està fragmentada en multitud de confessions diferents i sectes vàries, algunes d’elles amb noms tan curiosos com “l’Església de la Trinitat feliç” o “Els guerrers de Crist”. Acabada la missa, la comitiva s’ha dirigit a una escola propera on la festa ha continuat. Ens han fet passar a una mena de teatre i ens hem assegut en cadires de plàstic. Pels nuvis havia preparada una mena de trona a dalt d’un escenari. I allà s’ha fet quelcom semblant a un “foc de camp”: alguns familiars i amics han anat pujant a l’escenari, de manera bastant desendreçada, per cert, i han fet parlaments, recitat poemes i cantat cançons. Acabada aquesta part, els nuvis s’han quedat a l’escenari per rebre els regals i les felicitacions dels assistents, així com per fer-se les fotos de rigor amb cadascú. Mentrestant, a la sala contigua, s’ha començat a servir l’àpat: arròs amb carn, a l’estil tradicional, és a dir, menjat amb els dits i a sobre de fulles de plàtan.
Si algú s’ha fixat en mi, possiblement haurà quedat una mica desconcertat pel meus múltiples rols, ja que al mateix temps he fet de públic, de fotògraf, he ajudat a col•locar i treure cadires, i m’he assegut a taula tan bon punt he vist que quedava un lloc lliure. He comptat amb l’avantatge que els indis quan mengen no parlen sinó que van per feina i tan bon punt acaben, s’aixequen de taula, sense entretenir-se amb romanços ni sobretaules. Per tant, no he hagut de patir amb preguntes de què fas aquí o si ets convidat per part del nuvi o de la núvia. El menjar ha estat deliciós: m’he acabat fins a l’últim grà d’arròs i he gaudit cada bocí de carn de xai. I per postres, macedònia de fruites i gelat. Tot un luxe! Però vet aquí que al sortir de la sala, m’adono que a la sala del costat estan celebrant un altre banquet de casament! Ja no em quedava gana ni gosadia per afegir-me a un altre tiberi, però no he pogut evitar fer una breu incursió, tot just per repetir de postres a la salut d’aquests altres nuvis. Pensava marxar demà d’aquesta ciutat, però potser em quedo un dia més, no fos cas que demà hi hagi un altre casament.
Avui he tingut la oportunitat de fer una cosa que feia temps que tenia ganes de fer: colar-me en una boda! Us explico tota la seqüència dels fets per si teniu curiositat de saber com és un casament indi. A mitja tarda he sentit una música de banda, fet que no és gens estrany en aquest país, on sempre hi ha alguna festa que celebrar. He tret el nas al carrer i he vist la típica comparsa que acompanya els nuvis en el recorregut fins al lloc on se celebra la cerimònia. En primer lloc van els músics, això és, set o vuit personatges vestits amb uniforme de domador de lleons, fent sonar trompetes i tambors amb més o menys encert. Al seu darrera van les dames d’honor i els nens portant flors i algunes ofrenes, com fruites o dolços. I a la cua del grup, els amics i familiars. El nuvi i la núvia sovint van muntats a cavall o en carrossa, però en aquest cas anaven en cotxe. Com que no tenia res millor que fer m’he afegit a la comitiva festiva.
La celebració s’ha fet en una església metodista. La comunitat cristiana a l’Índia està fragmentada en multitud de confessions diferents i sectes vàries, algunes d’elles amb noms tan curiosos com “l’Església de la Trinitat feliç” o “Els guerrers de Crist”. Acabada la missa, la comitiva s’ha dirigit a una escola propera on la festa ha continuat. Ens han fet passar a una mena de teatre i ens hem assegut en cadires de plàstic. Pels nuvis havia preparada una mena de trona a dalt d’un escenari. I allà s’ha fet quelcom semblant a un “foc de camp”: alguns familiars i amics han anat pujant a l’escenari, de manera bastant desendreçada, per cert, i han fet parlaments, recitat poemes i cantat cançons. Acabada aquesta part, els nuvis s’han quedat a l’escenari per rebre els regals i les felicitacions dels assistents, així com per fer-se les fotos de rigor amb cadascú. Mentrestant, a la sala contigua, s’ha començat a servir l’àpat: arròs amb carn, a l’estil tradicional, és a dir, menjat amb els dits i a sobre de fulles de plàtan.
Si algú s’ha fixat en mi, possiblement haurà quedat una mica desconcertat pel meus múltiples rols, ja que al mateix temps he fet de públic, de fotògraf, he ajudat a col•locar i treure cadires, i m’he assegut a taula tan bon punt he vist que quedava un lloc lliure. He comptat amb l’avantatge que els indis quan mengen no parlen sinó que van per feina i tan bon punt acaben, s’aixequen de taula, sense entretenir-se amb romanços ni sobretaules. Per tant, no he hagut de patir amb preguntes de què fas aquí o si ets convidat per part del nuvi o de la núvia. El menjar ha estat deliciós: m’he acabat fins a l’últim grà d’arròs i he gaudit cada bocí de carn de xai. I per postres, macedònia de fruites i gelat. Tot un luxe! Però vet aquí que al sortir de la sala, m’adono que a la sala del costat estan celebrant un altre banquet de casament! Ja no em quedava gana ni gosadia per afegir-me a un altre tiberi, però no he pogut evitar fer una breu incursió, tot just per repetir de postres a la salut d’aquests altres nuvis. Pensava marxar demà d’aquesta ciutat, però potser em quedo un dia més, no fos cas que demà hi hagi un altre casament.
No hay comentarios:
Publicar un comentario