Schedule

4 am. My day usually starts at 4 am, when the loudspeakers of a nearby Sikh temple are switched on and they chant prayers loudly until 8 am.

9 am. Fortunately I can sleep again and I wake up about 9 am. I get up, I take a shower (only if there is hot water) and I have some breakfast.

11 am. Before midday I go to the city. It means that I have to walk about 3 km. to the main road and then take a rickshaw to the city which is 10 km. far from the village. All the way takes me about 1 hour.

1 pm. I go to the English course. It's Indian style, it means it doesn't matter at what time I arrive. I just join the group and I attend the class.

3 pm. I eat some noddles. Noddles are a Chinese dish, tasty and cheap. I really like them and I eat it almost every day in the same street shop. When the cook looks at me smiles and, without say nothing, he begins to prepare it.

4 pm. I walk around the city, sometimes I check Internet or I buy some food in the market.

5 pm. I go to Golden Temple. I go for a walk around there or I just sit down for a while. Also I eat there almost everyday. You know, lentils soup, rice and chapati. It's like my daily afternoon snack.

6 pm. At this time here is already dark and it means it's time to come back home. Otherwise it was too dark and I couldn't see the path to the house.

8 pm. I write or read for a while. Before sleeping I have some dinner. I usually eat tomatoes, carrots or some fruits, which are ones of the cheapest and most common food here. And then I go to bed because tomorrow at 4 am. a new day stars!

Compres

A l'Índia, igual que passa en molts altres països, cal negociar el preu de la majoria de les coses abans de comprar-les, ja que no existeix un preu fix. Això no passa als supermercats, òbviament, o a les parades de fruites i verdures del mercat però sí, en canvi, a les botigues de roba o amb la majoria de venedors del carrer. La primera quantitat que diu el venedor sol ser dues o tres vegades superior al preu real, per allò de "si cola, cola". Llavors cal obrir uns ulls com taronges i posar cara d'ensurt abans de començar a girar cua. Immediatament, el venedor reduirà el seu preu a la meitat. Després, es produeix un inevitable tira i afluixa fins arribar a una quantitat convenient per a tots dos. Però malgrat fer això, de vegades em quedo amb el dubte de si m'he apropat al preu just o he pagat de més pel simple fet de ser estranger. Per això m'he inventat un nou sistema que sembla més eficaç. Quan vull comprar alguna cosa m'espero pacientment al costat del venedor fins que alguna persona del país ho compra. Llavors agafo allò que vull i, sense preguntar el preu, pago la mateixa quantitat de diners que l'altre ha pagat. Així de fàcil. I de moment ha funcionat!

Per cert, el que hi ha just darrera meu a la fotografia és un d'aquells horribles vestits fets de bitllets que duen els nuvis el dia del casament!

Nenes

De tant en tant es troben algunes notícies tristes als diaris indis, com casos de nenes abandonades pels seus pares. I és que les filles són, en molts casos, pijor rebudes per les famílies índies degut, sobre tot, a la gran despesa que suposa casar una filla. A més a més, la dona és la que, habitualment, marxa de casa i se'n va a viure amb la família del nuvi quan es casa. La filla, per tant, no pot continuar amb els negocis familiars o treballar al camp. A molts estats indis està prohibit realitzar ecografies a la mare gestant per conèixer el sexe de la criatura, per evitar així possibles avortaments en cas de tractar-se de femelles. A algunes clíniques d'Amritsar, per exemple, he llegit cartells anunciant: "Aquí no es fan ecografies".

Necessitats

Una de les coses que més m'agrada de l'Índia és que pots fer pipí (i fins i tot necessitats majors) allà on et vingui en gana. No passa com a molts països europeus que cal pagar per fer servir els lavabos públics o has de demanar tímidament a l'amo d'algun restaurant si et deixa fer-los servir. Aquí, qualsevol cantonada, racó, paret, arbre o cotxe fa el servei en cas de necessitat. Sempre he pensat que a l'Índia es poden cobrir les necessitats bàsiques d'una manera la mar de fàcil i econòmica!

Es busquen núvies

A l'Índia, igual que a la majoria de cultures, una de les celebracions més importants són els matrimonis. Però hi ha una diferència molt gran respecte a les bodes dels països occidentals. I és que aquí s'entenen com una unió entre dues famílies més que entre dues persones, que és com ho entenem a Occident. És per això que trobar la parella adequada és una responsabilitat que recau, sobre tot, en els pares. També existeixen el que ells anomenen "matrimonis per amor" però la majoria (potser el 80%) encara són "arranged" matrimonis, és a dir, organitzats per les famílies. Sembla ser que abans era el barber qui feia el paper d'intermediari. Ara són els propis pares qui busquen candidates entre els veïns i amics, a través d'agències matrimonials, d'internet o d'anuncis al diari. És divertit llegir els caps de setmana la secció de "Matrimonials" als diaris. Es tracta de tres o quatre pàgines plenes "d'ofertes" i "demandes" de nois i noies. La majoria d'anuncis diuen quelcom semblant a això: "Es busca noia guapa, prima i amb estudis (convented educated). La casta no importa. Envieu currículum amb fotografia recent al següent correu". Els psicòlegs tindrien aquí un gran treball assessorant en la selecció de candidats. Llàstima que els astròlegs ja fa temps que cobreixen aquest camp.

De somni

En algun correu m'heu escrit alguna cosa com que estic fent un viatge "de somni". Mai se m'acudiria descriure-ho així! Més aviat penso que aquestes darreres setmanes s'assemblen més a un recés ignacià. D'aquells que duren tot un mes sencer i es fan en rigorós silenci. La major part del dia la passo gairebé tot sol. Com ja sabeu, dedico el temps a coses quotidianes com anar a la ciutat, assistir a classe, fer quatre compres, menjar alguna cosa (cada dia el mateix) i tornar cap a casa. Cap a les set del vespre, gairebé cada dia sóc a l'habitació. Sovint sense electricitat, sense cap llibre interessant per llegir, sense calefacció, sense televisió i, òbviament, sense Internet. Així que aquest viatge "de somni" és molts cops una experiència d'austeritat. En aquests casos m'animaria llegint el primer missatge del blog, aquell escrit d'Antonio Gala, on diu que "sentireu de tant en tant l'enyorança de la llar...". Llàstima que ara no puc mirar internet per saber què més diu!

Per cert, parlant de somnis, a la fotografia podeu comprovar que a l'Índia qualsevol lloc pot ser bo per fer una migdiada i convertir-se en en un lloc "de somni".

Horari

4 am. El meu dia comença habitualment a les 4 de la matinada, quan encenen els altaveus d'un temple proper al lloc on visc i, a tot volum, reciten i canten pregàries fins a les 8 del matí.

9 am. Afortunadament, aconsegueixo tornar a a agafar la son abans de sentir la salmòdia sencera i puc dormir una mica més fins a les 9. A aquesta hora m'aixeco, em dutxo (si és que hi ha aigua calenta) i prenc un te. De vegades, si tinc pà o Kellogs, puc mullar-hi alguna cosa.

11 am. Cap a mig matí vaig cap a la ciutat. Això vol dir que he de caminar uns 3 km. fins a la carretera principal i allà fer autoestop o agafar un rickshaw fins a la ciutat, que està a 10 km. Tot el trajecte em porta, si tinc sort, una hora aproximadament.

12 am. De dotze a dues, més o menys, faig classe d'anglès. Estil indi: cadascú arriba quan vol, s'afegeix al que estiguin fent en aquell moment i marxa quan vol.

3 pm. Menjo un plat de noodles. Els noodles són una mena de fideus orientals amb verdures, força bons i molt econòmics. El senyor, que ja em coneix, em somriu quan em veu arribar i, sense preguntar-me, els comença a preparar.

4 pm. Faig un volt per la ciutat, aprofito per mirar Internet, fer compres al mercat o fer algunes fotografies.

5 pm. Vaig al Temple de l'or. Faig un volt o m'assec una estona. També menjo allà gairebé cada dia. Podríem dir que és el meu berenar. Ja sabeu, menú indi: llenties, arròs i pà.

6 pm. A aquesta hora ja és fosc i vol dir que cal tornar a casa. Si no, difícilment trobaré el camí de tornada, especialment els dies que no hi ha lluna

8 pm. Escric una estona o llegeixo. Abans de dormir sopo una mica. Habitualment tomàquets, pastanagues, ous i llet, que són alguns dels productes més populars i econòmics a l'Índia. I poca cosa més hi ha per fer, així que a dormir. Fins a les 4 que tornarà a començar un nou dia!

Estels

Al capvespre, el cel de la majoria de ciutats i pobles de l'Índia s'omple d'estels. No dels que brillen al firmament sinó dels que fan volar els nens amb una corda. Però no us penseu que són com els que trobem a les platges del nostre país: ergonòmics, ultralleugers, aerodinàmics i amb dues o tres cordes per manejar-los. No, els d'aquí són definitivament més simples. Estan fets amb un parell de mitges canyes i amb una peça de paper lleuger que, si no m'equivoco, és d'aquell que en diuen de seda. A moltes botigues en venen i estic segur que són d'allò més econòmics. Petits i grans se'ls veu feliços jugant amb ells. M'agrada mirar al capvespre les teulades i els terrats plens de gent fent volar estels. És com un moment màgic.

Bodes (II)

Segueixo amb Álvaro Enterría: "Las bodas son una oportunidad de mostrar la condición social de las familias. Todos intentarán quedar lo mejor posible, haciendo auténticos derroches en ocasiones. Uno de los misterios de la India es la evidente desproporción entre los sueldos de la gente y las grandes cantidades de dinero que se manejan cuando la ocasión lo requiere. Bodas y fiestas de todo tipo son ocasión para despilfarrar el dinero. Se tenga o no se tenga, cuando se celebra algo hay que gastar fastuosamente, sino el honor de la familia se vería comprometido".

En Narinderjit, l'home que m'acull, podríem dir que és de classe social mitja-alta, però potser més aviat tirant a alta, per exntendre'ns. Fa poc em va explicar que al casament de la seva filla van convidar 1500 persones i els va costar 8 milions de rúpies. Això són 120000 euros. Xifres tan altes jo encara no les entenc en euros. Em faig més la idea pensant que es tracta d'uns 20 milions de pessetes! Tractant-se de l'Índia us asseguro que és una veritable barbaritat! Per cert, el de la dreta de la fotografia, aquell que està pujat a cavall, a sota d'un paraigües, amb un vestit fet amb bitllets i amb una cortina a la cara és el nuvi! I els de l'esquerra són els amics del nuvi, els que van "algo achispados" segons la descripció d'Enterría.

Bodes (I)

Durant aquests dies he vist molts casaments. Diuen que ara és el millor moment per celebrar-los, ja que han acabat les collites i no fa ni massa fred ni massa calor. Álvaro Enterría, al seu llibre, descriu exactament l'escena que acostumo a trobar pels carrers: "Al atardecer, el novio, vestido con traje típico, montado a caballo, en carro o en elefante se dirige acompañado de multitud de familiares y amigos a casa de la novia. (Faig un parèntesi per explicar que a les ciutats el grup va directament al restaurant, on es troben amb la núvia, els seus familiars i amics.) Este grupo se llama barat y avanza lentamente acompañado de una banda de instrumentos de viento y percusión que profieren horrorosos ruidos al son de los cuales bailan los amigos y familiares del novio, algunos algo achispados. Les acompaña un grupo de jornaleros que llevan sobre sus cabezas extravagantes juegos de luces de colores". Us puc assegurar que l'escena és tal com es descriu i és d'allò més divertida.

Plaer solitari (II)

Sempre he pensat que les coses es valoren quan no es tenen o, en tot cas, quan es deixen de tenir. Ara em reafirmo en aquest pensament. Quan anem a comprar al super i podem triar qualsevol dels articles que omplen els prestatges o quan obrim la nevera i la trobem plena, no acostumem a pensar que en som d'afortunats tenint tot això. Des d'aquí, però, les coses es veuen força diferents. I no ho dic perquè passi gana, que no en passo ni molt menys. Menjo bé i força. Però la varietat i la quantitat de menjar que tenim al nostre país no existeix a tot arreu. Des d'aquesta banda del món pren més sentit allò de que no és més ric qui en té més sinó qui més valora allò que té. Avui jo em sento ric sopant una llauna de sardines i uns tomàquets amanits amb oli d'oliva!

Taula per vuitanta mil!

Una de les coses més increïbles del Temple de l'or és que diàriament es dóna menjar gratuïtament per a tothom que ho vulgui. Evidentment, no es tracta de bacallà amb samfaina ni de costelles de xai, però sí d'arròs, llenties, verdures i pà, que és el que habitualment es menja a l'Índia. Al menjador del Temple la gent s'asseu al terra, en llargues fileres, amb una safata i una cullera. Desenes de voluntaris passen constantment repartint el menjar. És difícil dir el nombre de persones que mengen allà cada dia. A la guia de viatges diu que són unes quaranta mil, però la gent d'aquí m'ha dit que es tracta d'entre setanta i vuitanta mil. Durant tot el dia, centenars de voluntaris pelen i tallen tones de verdures, renten milers de plats, cuinen en immenses cassoles i reparteixen el menjar, l'aigua i el te. Us puc assegurar que l'organització és perfecta. I qui paga tot això?, potser us preguntareu. Doncs tot prové dels donatius que els fidels fan al Temple.

És difícil descriure-us la sensació d'estar allà enmig i viure tot allò. Tampoc cap de les fotografies que he fet fa justícia a la realitat. Jo hi vaig gairebé cada dia. M'agrada anar-hi. A més a més, el menjar és realment bo. Però per a mi no es tracta simplement de menjar gratis sinó que és com una mena de comunió. Estar allà, envoltat de milers de persones i tots menjant el mateix, és com participar del més íntim del poble indi i del la gent sij. I m'imagino que deu ser el més semblant a les primeres comunitats cristianes, tal i com les descriuen als Evangelis, quan diu que tots els cristians vivien com a germans, sense diferències, posant els bens en comú i compartint l'aliment.

El Temple de l'or

El Temple de l'or és, al meu parer, un dels llocs més fascinants de tota l'Índia. I tinc la sort de poder anar-hi cada dia, ja que es troba a Amritsar. Es tracta del santuari més sagrat dels sijs. Va ser construït al s. XVIII i des de llavors ha estat el cor de la religió sij. Va ser destruït en una batalla, després refet novament i l'any 1802 un maharaja va el va fer cobrir amb 750 kg. d'or massís. D'aquí prové el nom de Temple de l'or. Malgrat que milers de persones el visiten cada dia, a dins es respira un clima de pau i d'espiritualitat. Com a tots els temples sijs o hindús, cal descalçar-se i cobrir-se el cap abans d'entrar. Un cop a dins, la gent passeja, prega, es banya al llac artificial que envolta el Temple o fa la migdiada. Un nombrós grup de vigilants amb llargues barbes, uniforme i llança en mà, s'encarrega de que tot estigui en ordre. Però per a mi el més fascinant no està en l'or de les parets sinó en les persones que el visiten.

The biggest dining room

One of the most incredible things in Golden Temple is that daily they offer food to everybody who want to eat there. Obviously it isn't a fish cod in sauce neither grilled mutton but it´s a plate with some rice, lentils soup, some vegetables and chapati, that is the daily food in India. In the huge dining room people sit down on the floor, in long lines, having a spoon and a tray. Tens of volunteers distribute the food in buckets all the time. It's not easy to tell about the number of people who have lunch or dinner there every day. My guide book talks that is around forty thousand but here some people have told me that is between seventy and eighty thousand people. All the day, hundreds of volunteers cut and peel tons of different vegetables, wash thousands of trays, cook in huge casseroles and distribute food, water and tea. I can assure you that they have a perfect organisation. Maybe some of you are asking who is paying all the food. All is paid with the donations that believers make to the Temple.

Is not easy to describe the feeling I feel there. Neither any of the pictures can show faithfully the atmosphere you can experience there. I go almost every day. I really like going there. Moreover the food is quite good. But in my opinion it's not only an easy and cheap way to eat but for me is like a comunion. To be there, sourrounded with thousands of Indians sharing the same food, is for me like to share the Sikh and Indian soul. And I think it must be the most similar to the first Christian comunities, as they are described in the Gospel: all the Christians lived like brothers, sharing their goods and eating the same meal.

Golden Temple

Golden Temple is, in my opinion, one of the most fascinating places in all India. I feel lucky because I can visit it every day now that I'm living in Amritsar. The Temple is the holiest sanctuary for Sikhs. It was buit in the XVIII century and since then it has been the hearth of this religion. It was destroyed in a battle but after it was reconstructed and in 1802 a rich maharaja covered all its walls with 750 kg. of pure gold. Its name is because this. Even though it's daily visited by thousands of people, inside the Temple you can breathe a peaceful and spiritual atmosphere. As in all the Hindu and Sikh temples you must take off your shoes and cover your head before enter in. Once inside, people walk, pray, have a dip in the lake that sourround the Temple or just have a nap. A lot of guards wearing uniform, long beard and lances to take care everything in order. In my opinion, the most fascinating is not the gold of the walls but the people and the atmosphere.

Gods

India is, in my opinion, one of the best exemples of coexistence of different religions. Here, all the religions live together, most of the time in a peaceful way. Is not odd, for example, to find in a house or in a school the images of some Hindu gods beside of Jesus Chirst, Guru Nanak (the Sikhism founder) or Buddha. In the picture, for exemple, beside Jesus Christ is Vishnu, that one with six arms, which is one of the most pupular Hindu gods. I think this peaceful coexistence is the best way of having different religions because of all the gods, wherever they are, for sure they are close friends.