Indian recipe

Some of you told me of learning some Indian recipes to cook them when I’ll come back. Here you are the first one. His is one of the most popular and delicious snacks for the Indian people (not for me), and it’s called puri. It’s really easy to prepare and for sure you have all the ingredients at home.

Take a handful of cereals or cornflakes, those we usually eat with milk for breakfast, and put them in a bowl. Add yoghurt, some spoonfuls of ketchup, a bit of salt and a lot of spicy. Mix up and it’s ready to serve. If it really tastes nasty and repugnant, it means you did it well and you would become a good Indian cook.

Yesterday I went with my host to taste some Indian snacks. Puri was the first one. But at night I couldn’t sleep at all. I spent all the night going to the toilet. Today my host suggests me to go again to eat some Indian snacks but I think I won’t taste it anymore. Once was more than enough and now my stomach needs a respite with urgency.

Recepta índia

Alguns de vosaltres m’heu dit que aprengui receptes de cuina índia per poder-les preparar i compartir a la tornada. Doncs vet aquí la primera. Es tracta d’un dels snacks o aperitius més populars i deliciosos per als indis (que no per a mi), anomenat puri. És realment fàcil de preparar i ben segur que teniu tots els ingredients a casa.

Preneu un grapat de cereals, tipus Kellogs, d’aquells que acostumem a menjar per esmorzar amb la llet, i poseu-los en un bol. Afegiu-ne un iogurt, unes quantes cullerades de ketchup, una mica de sal i força picant. Barregeu-lo bé i ja estarà llest per servir. Si el resultat té un gust realment desagradable i repugnant significa que heu encertat a la primera i que teniu bona mà per a la cuina índia.

Ahir, el meu amfitrió em va portar a tastar diferents plats de menjar india i aquest va ser el primer. Aquesta nit no he pogut dormir, fent visites constants al lavabo. Però millor us estalvio els detalls. També els he estalviat al meu amfitrió quan avui m’ha preguntat si volia tornar a fer un altre aperitiu indi. Simplement li he dit que potser millor un altre dia.

Com veieu, la fotografia no és de puri, sinó d'un venedor de fruita al carrer. Com a anècdota us explico que després d'ensenyar-li al protagonista de la image com havia sortit a la foto, m'ha agafat la càmera per ensenyar-li, tot orgullós, a mig carrer. Però, tornant al puri, si algú de vosaltres us decidiu a fer-ho, si us plau, no em deixeu amb la intriga i digueu-me si us ha agradat!

The harvest of the rice

I always felt curiosity to know how the rice grows. Sometimes I’ve seen the fields in Delta de l’Ebre, but I couldn’t imagine how those little plants grow up and become grains of rice.

These days in India I have the chance to see it because now it’s the time of the harvest and there are lots of rice plantations around the place where I am staying. The rice plant is very similar to the wheat and in the top there are the grains of rice. Sometimes the plants give way because they have a lot of weight in the top.

This morning I was walking next to the road and I’ve seen some people mowing the rice. They hit the plants to fall down the grains of rice. I approach them quietly to take some pictures. When they realized I was there, they stopped working suddenly and started to run towards me, just to see the pictures. Then I turned the camera and I took some nice pictures of us. It was a nice moment but I realized they really do a hard work. They work all the day for very few money and maybe the only moment of rest they have during the day is when a foreigner approaches them to take some pictures.

La collita de l'arròs

Sempre havia tingut curiositat per conèixer d’on prové l’arròs. Més d’un cop havia vist els camps inundats del Delta de l’Ebre, però no em feia la idea de com aquelles petites plantetes ofegades es transformaven després en grans d’arròs.

Aquests dies a l’Índia he tingut l’oportunitat de comprovar-ho, ja que ara és el temps de la collita i hi ha grans plantacions als voltants de la ciutat on sóc. La planta de l’arròs és molt semblant al blat. Creix com una espiga i a l’extrem superior apareix el que es transformarà en grans d’arròs. Sovint les espigues tomben pel seu propi pes, de tan carregades que estan.

Aquest matí, tot caminant per la vora de la carretera, he vist jornalers treballant en la sega. Cullen grans feixos que després colpegen contra una superfície dura per desprendre’n els grans. M’hi he atansat amb sigil per fotografiar-los. De sobte, quan m’han vist han deixat immediatament la feina i han corregut cap a mi. Tot ells s’han col·locat darrera meu intentant mirar a través del visor de la càmera. Òbviament, a la pantalla ja no hi eren. Però llavors he girat la càmera i m’he fotografiat amb ells, provocant la sorpresa i l’alegria de tothom. Per mi ha estat un moment divertit. Suposo que també per a ells. Però, més enllà de l’anècdota, m’ha semblat dur pensar que per a ells potser ha estat l’únic moment divertit d’un dia ple de treball i de monotonia.

Freunde um die Welt

I’ve met some people from around the world while I’m staying in Amritsar, like a English couple travelling by bike or two Sweedish girls. But the last three days who I’ve shared most of my time with are two young German guys, basically because their perfect Spanish.

Karl and Fred, two young boys from Hamburg and Berlin, the first one 20 years old and the second one 23. Both of them are a common kind of travellers in India, not far from the European hippies of the 60’s. Their travel is Bohemian, whitout having nothing definite neither a objective neither a route neither previous information about the country. But they´re open to living any kind of adventures and new experiences, even with drugs.

With them, in spite of we’re doing a very different kind of travel, we’ve shared the last days some of the daily adventures you can experience in India, like doing hitch-hiking, having lunch in the Golden Temple or ridding a motorbike four people together. They’re some of the daily pleasures India can offer to you. And of course, all of them are for free.

Companys d'arreu del món

Durant els dies que porto allotjat a Amritsar he coincidit amb alguns altres viatgers, com dues noies d’Estocolm i una parella anglesa. Però amb qui més m’he relacionat aquests tres darrers dies ha estat amb dos nois alemanys, bàsicament pel seu espanyol perfecte.

Karl i Fred, dos noiets joves d’Hamburg i Berlín respectivament, l’un amb 20 anys i l’altre amb 23 acabats de fer. Tots dos representen un tipus de turisme encara molt popular a l’Índia i no molt diferents als hippies europeus que hi anaven als anys 60. El seu és un viatge bohemi, sense un objectiu ni un destí concret i sense un coneixement previ del país (em deien que la seva única guia de viatge són les dues pàgines de la Wikipèdia que parlen sobre l’Índia). Oberts, això sí, a tot tipus d’aventures i noves experiències, incloses les drogues.

Amb ells dos, tot i no compartir massa la filosofia del viatge, hem passat els darrers dies plegats, i hem viscut algunes aventures quotidianes, com fer autoestop, viatjar quatre persones en una motocicleta (òbviament, sense casc) o menjar al Golden Temple. Aquests són alguns dels plaers gratuïts i quotidians que pot oferir l’Índia.

Zwischen Löwen und Prinzessinnen

Narinderjit Singh is my host in Amritsar. He’s a 45 years old man, native from Peshewar, in Pakistan, and his religion is the sikhism. When India and Pakistan were broken in 1947 he and his family had to run away from his home town to Punjab. There, in the city of Amritsar, his parents bought a farm and were working growing the rice and breeding the animals. Now I’m staying at the same farm which was converted in a cosy hostel with 12 rooms and two swimming pools where everybody who knocks his door is welcomed. I asked Narinderjit why he’s hosting everybody without any charge and he answered he do it for two reasons. The first one is because he doesn’t mind it and hosting people doesn’t take any effort for him. The second one is because his religion. Sikh people think God visits them being a foreigner or a traveller. He do it just to prove their kindness and generosity. Then, for them to have guests at home is a blessing of God.

The sikhism was bornt in the XVI century in the Indian region of Punjab. Guru Nanak, his holy man, was a hindu but he had many influences from the Islam. For that reason, the wanted to combine the better part of both religions. Moreover sikh people, in their origins, were warriors and nowadays they still keep some of those warrior reminds in their five characteristic symbols: their never cut their hair neither their beard, they always carry a dagger, a comb and a bracelet and they wear a special underpants. All sikh men have the name of Singh which means lion and all women have the name of kaur which means princess.

To take for a walk in the city of Amritsar, spacially around the Golden Temple, the holiest place for them, is a beatiful spectacle and for sure it’s the only place in the world where you can experience the daily and colourful privilege of walking freely among lions and princesses.

Història d'un lleó

Narinderjit Singh és la persona que aquests dies m’acull a casa seva. És un home d’uns 45 anys, natural de Peshewar, al Pakistan, i de religió sij. Durant la Partició entre l’Índia i el Pakistan, el 1947, va haver de marxar de la seva terra natal amb la seva família i traslladar-se al Punjab. Allà, a la ciutat d’Amritsar, els seus pares van comprar una granja i van dedicar-se al cultiu de la terra i a la cria d’animals. En aquella mateixa granja és on ara estic allotjat. Ara, però, està convertida en una acollidora casa de 12 habitacions i dues piscines on tothom qui truca és benvingut. Quan li pregunto per què ho fa, això d’acollir gent d’una manera altruista, em diu que és bàsicament per dos motius. Per una banda, perquè té espai suficient a casa seva i no li suposa cap despesa ni molèstia. Per altra banda, els sijs creuen que Déu els visita en els viatgers que truquen a la seva porta i ho fa per comprobar la seva bondad i generositat. Així doncs, cada viatger és per a ells una visita divina de la que se senten orgullosos. És també per aquest motiu que a tots els temples sijs s’ofereix menjar i allotjament gratuït.

La religió sij va nèixer el s. XVI a la regió índia del Punjab. El seu fundador, el Gurú Nanak, era un hindú però va estar molt influenciat per l’islam i, per això, va voler unir en la seva doctrina el millor de l’una i de l’altra. Els sijs no fan diferència de castes o sexe, i posen èmfasi en la honradesa, el treball i en ajudar els altres membres de la comunitat. La majoria de sijs, en el seus origen, eren persones provinents de castes guerreres i durant el s. XVI i posteriors van lluitar ferotgement contra tots aquells que anaven en contra de la seva religió.

Avui en dia encara conserven molts records d’aquest origen guerrer entre els cinc símbols que els caracteritzen: no tallar-se mai els cabells ni la barba (que porten recollits en un turbant), una pinta que porten amagada entre els cabells, un petit sable o daga, un braçalet metàl·lic i uns calçotets especials. A part d’això, tots els homes de religió sij porten el nom de Singh, que significa lleó i les dones kaur, que significa princesa.

Passejar per la ciutat d’Amritsar, i especialment pels voltants del seu temple sagrat o Golden Temple, és un veritable espectacle, una quotidiana i multicolor experiència. I segurament és l’únic lloc al món on es tenir el privilegi de passejar lliurement entre lleons i princeses.

Roommate

This morning I woke up with the pleasant feeling of someone scratching my hair. A few seconds later I ask myself: but who is scratching me? And then I sit up suddenly, hitting my head with the top of the bed. Then, a rat came flown from my head to the middle of the bed. Both of us felt frightened each other and she ran away as quickly as she could. But I felt really worried and uncomfortable thinking about my new and unpleasant roommate.

I saw her a few minuts later, at the top of the wardrobe, looking at me with unfriendly look. Maybe she’s taken offence for having to share the room with a new guest. Anyway I feel we didn’t get on well each other and we won’t be good friends. But maybe I should to get used to share my room with her. Maybe now I should get a new habits like to knock the door before enter or to keep tidy all my stuff when I leave.

It reminded me of something I read once about the rat bite which is the second one most toxic, after the human bite, which is the most one. I hope we’ll be agreed and we won’t need to fight each other with teeth.

The awakening of the city

At five o’clock in the morning the city starts to wake up. After some time you can see the sunrise. The streets are starting to heap with people at that time. Many people are going to work on foot, by biclycle, by car or by motorbike. You can see also people walking next to the main roads, children wearing white shirt and tie going to school, and cows walking among the cars and the rickshaws. For a foreigner is a amazing scene.

But for me the most beautiful view at that time is from the roofs. From a high roof you can see the daily spectacle of the terraces and the houses. You can see the people still sleeping out in the open, people waking up, women combing their hair in front a little mirror, people carring the water, lighting fire o preparing tea. I always thought the best spectacles in every country are those that are for free, those that you don’t need a ticket. You just need look at the right place with curiousity and open eyes.

Companya d'habitació (I)

Aquest matí m’he despertat amb l’agradable sensació de que algú m’estava gratant el cap. Als pocs segons de sentir el plaer d’unes ungles entre els meus cabells se m'ha acudit pensar qui m'ho estava fent! I m’he incorporat de sobte, colpejant-me el cap amb el capçal del llit. Immediatament, una rata ha volat des de el meu cap i ha caigut a sobre el llit. Tots dos ens hem endut un bon ensurt. Ella ha fugit ràpidament i jo no he pogut més que restar immòbil pensant en l’inesperada companya d’habitació amb qui sembla que he compartit llit.

La he tornat a veure després, a sobre de l’armari, mirant-me amb esguard desafiant. Potser està ofesa per haver de compartir un espai que, fins ara, li pertanyia per complet. Sigui com sigui, no m’ha caigut bé. Però potser m’hi hauré d’acostumar i a partir d’ara hauré de seguir unes normes bàsiques de cortesia, com trucar a la porta abans d’entrar o deixar ben endreçada l’habitació abans de sortir.

He recordat que un cop vaig llegir que la mossegada de rata és la segona més tòxica i perillosa (curiosament, la primera és la d'un ésser humà). Espero que ens fem amics i no haguem d’arribar a les dents! Malauradament no he pogut fer-li una fotografia. De totes maneres, crec que no és massa fotogènica. La imatge és d'una escena habitual als carrers de Delhi.

Mitjons a New Delhi

La ciutat de Delhi es prepara per a dos esdeveniments importants que succeiran a finals de l’any 2010. El primer són els Jocs Olímpics de la Commonwealth i l’altre és la final de la Copa del món de criquet. És per això que la ciutat es troba en un estat doblement caòtic. Per una banda, perquè la ciutat és per sí mateixa caòtica i, per altra, per les diferents construccions que té a mig fer, com línies de metro, edificis i instal·lacions esportives que acolliran els milers de visitants que espera rebre.

Hi ha un barri, però que es manté al marge d’aquesta febre constructora i continua amb la seva caòtica rutina habitual. És el barri de Paharganj, la principal artèria comercial de la ciutat i el principal destí dels viatgers amb pocs recursos, ja que aquí és on es troben la majoria d’hostals i allotjaments econòmics. Amb tot, també s’ha fet notar un encariment dels preus. Per l’habitació on dormo avui he pagat 200 rúpies, poc més de 3 euros. Anys enrere era fàcil trobar-ne fins i tot per menys.

La fotografia amb els mitjons està feta al carrer principal o Main Bazar de Paharganj. En els poc més de cinc segons que he trigat a fer-la, vàries persones, índies, és clar, s’han apropat encuriosides. Dos d’ells s’han ofert a fer-me la foto, una altre ha rigut mentre em preguntava el per què de ftografiar-me amb els mitjons i, l’altre, amb posat d'entès en la matèria, m’ha dit: molt bona, aquesta fotografia! Els indis, la gran molèstia i al mateix temps l'encant d'aquest país!

El despertar de la ciutat

A les cinc de la matinada la ciutat comença a despertar. A aquesta hora el dia ja clareja i, poc després, surt el sol. Els carrers ja són plens de gent a aquesta hora. Gent que va a treballar a peu, en bicicleta, en cotxe o en moto, persones que caminen sense rumb per les vores de la carretera, gent que dorm al carrer tapada amb un llençol, infants que van a l’escola en una mena de gàbies tirades per bicicletes, vaques i búfales que passegen entre els cotxes. L’espectacle és d’allò més divers i el viatger ho mira bocabadat.

Però el que més m’agrada és veure despertar la ciutat des d’una terrassa alta. Des d’allà es veu l’espectacle de totes les altres terrasses. Gent que dorm a la intempèrie, altres que es comencen a despertar, dones que es pentinen davant un petit mirall penjat a la paret, altres que agafen aigua, preparen te o encenen foc per començar a cuinar. Sempre he cregut que els millors espectacles, a qualsevol ciutat i qualsevol país del món, són aquelles que són gratuïtes, que no cal pagar entrada. Només saber mirar amb ulls vius i curiosos. A la Índia això és encara més cert.

Welcome to Delhi

Vaig aterrar a Delhi la matinada del 22 d’octubre després de fer unes hores d’escala a Kuwait. La primera impressió aquest cop ha estat ben diferent de la d’aquell primer de juliol del 2004, en que vaig viatjar per primer cop a terres índies. Aquella vegada la calor ens va colpejar a la cara en sortir de l’avió i, juntament amb aquella olor tan característica de l’Índia de la que parla Pier Paolo Pasolini al seu llibre "El olor de la Índia", l’aire es va fer immediatament irrespirable. A això es va afegir el caos que regnava llavors a l’aeroport: llargues cues per entregar una pila de papers a les finestretes i una munió de persones esperant a les portes de sortida, algunes per demanar diners, altres per oferir taxis, hotels o ves a saber què.

Aquest cop l’aeroport és més modern i tot està molt ben organitzat. A la porta de sortida, sota un acollidor cartell que dóna la benvinguda a Delhi, esperen, amb ordre i sense assaltar els viatgers, els encarregats dels taxis de prepagament i, fins i tot, hi ha agències de cotxes de lloguer. A la porta exterior, sense possibilitat de confusió, espera l’autobús que porta al centre de la ciutat. Fins aquí ningú diria que haguessis arribat a la Índia!

Als semàfors els reconeixereu

Tot sovint m’agrada preguntar als amics d’altres països que ens visiten què és allò que més els ha sorprès o que han trobat més curiós del nostre país. Així ho he fet també amb els dos amics coneguts a Catalunya i retrobats aquests dies a Alemanya. A un li va cridat l’atenció la realitat de les Autonomies espanyoles, especialment Catalunya i Euskadi, i va poder desfer-se de la imatge d’una Espanya uniforme de toros, sangria i flamenc. A l’altre, en canvi, el que més li va sorprendre és que a Espanya no cal pagar per utilitzar els banys de diferents llocs públics. A Alemanya, en canvi, és habitual haver de pagar per utilitzar els lavabos a les estacions, museus, centres comercials o altres espais públics.

També jo m’he preguntat què és el que més m’ha cridat l’atenció d’Alemanya i dels alemanys, i vet aquí la meva resposta. Mentre a la resta del món els vianants ignoren la llum vermella dels semàfors i travessen el carrer si no passa cap cotxe, especialment a la nit, els alemanys són els únics que esperen pacientment fins que la llum canvia a verd. Una segona curiositat per a mi ha estat comprobar, in situ, l’esport nacional alemany, és a dir, el consum de cervesa. Especialment al vespre, en metros i autobusos és habitual veure un gran nombre de passatgers amb una cervesa a la mà. En aquest aspecte no són grans seguidors de la llei com ho són davant dels semàfors.

.

Viatjar és la millor manera de superar tòpics, estereotips i prejudicis. Fins ara, la primera imatge que em venia al cap quan sentia parlar d’alemanys era la de gent panxuda, freda i antipàtica, torrant-se l’esquena a les platges de la Costa Brava o envaint Mallorca. Ara sé que la realitat és molt més diversa,tot i que l'estereotip de bevedors de cervesa segueix en peu.

.

A la fotografia, el port d'Hamburg. No he pogut aconseguir-ne cap de l'espera als semàfors ni de l'esport nacional.

Crònica dels mitjons des de Berlín

He tingut l'oportunitat de conèixer Berlín acompanyat per un amic que viu allà. Ha estat només un cap de setmana, però suficient per fer-me una idea de la magnificència de la ciutat. Per a molts alemanys, i per a la majoria de berlinesos, és la ciutat més bonica de tota Alemanya. Per fer-nos una idea, serien els mateixos que dirien que Madrid és la ciutat espanyola més bonica, opinió que no comparteixo, per cert.

En tot cas, el que sí que és Berlín és molt gran. Amb més de 3,5 milions d'habitants és la ciutat alemanya més populosa i amb major extensió. A part d'això, compta amb una gran història i una multitud d'edificis importants, ambaixades i museus. Vaig poder visitar un d'ells, el que més em va cridar l'atenció, el Museu en memòria dels jueus europeus assassinats. En realitat el museu pròpiant dit és un espai subterrani on es mostren textos, documents i fotografies de l'holocaust i la persecució als jueus durant l'època nazi. Em va cridar l'atenció el respecte de la gent. Un silenci absolut regnava, mentre les persones llegien textos i contemplaven les imatges. Quan una parella va inicir una conversa en un to normal, una altra persona els va demanar respectuosament silenci.

A sobre del museu o centre d'informació, a l'aire lliure, hi ha un impressionant espai de gairebé 20000 metres quatrats, amb més de 2700 blocs de formigó d'unes 10 tones de pes cadascú. L'espai, que recorda un mausoleu o un cemetiri gegant, es pot recòrrer caminant. El Parlament alemany va decidir l'any 1999 crear un monument que no pugues passar desapercebut, i amb aquest gest pretenia reconèixer la responsabilitat històrica que l'Estat alemany té sobre el genocidi jueu. Certament podeu imaginar que no passa desapercebut.

També em va agradar veure el Mur de Berlín. Encara es conserven restes d'aquesta construcció que va dividir no només Alemanya sinó el món sencer el dues ideologies oposades. Als voltants del Mur, dos informadors amb vestits de soldats alemanys ofereixen als turistes que ho desitgen la possibilitat de timbrar els seus passaports amb els set o vuit segells diferents que eren necessaris per a passar d'una part a l'altra del Mur.

Aquest cop els mitjons posen a la fotografia davant de la Porta de Brandemburg, monument situat a molt poca distància d'on antigament passava el Mur. Avui dia és l'emblema de la ciutat i símbol de la reunficació alemanya. En un següent missatge explicaré impressions personals de la gent i del país. Salut!

Mitjons de llana al port d'Hamburg

Fotografiar els mitjons de llana en indrets característics de cada ciutat s'està convertint en un ritual simpàtic del viatge. Aquest cop apareixen al port d'Hamburg, amb el Baumwall o passeig marítim de fons.

.

El port d'Hamburg és un dels més importants de tot el país i també de tot el món. La ciutat d'Hamburg es troba a poc més de 100 kilòmetres de distància del mar i la creuen dos rius, l'Elba i l'Alster. És per això que hi ha nombrosos canals que s'endinsen cap a les entranyes de la ciutat i una gran quantitat de ponts els travessen.

La "Gran Llibertat" d'Hamburg

Si hi ha algun lloc característic d'Hamburg i que no deixa indiferent a ningú aquest lloc és el barri de Sant Pauli. És una zona propera a la principal estació del port, Landungsbrücken, des d'on surten la majoria de vaixells turístics i de línies regulars que recorren el riu Elba.

St. Pauli és el "barri vermell" d'Hamburg. Sembla que té el seu origen en els mariners que arribaven a la ciutat i feien parada per comprar queviures i també sexe. Avui dia és un barri viu i multicultural, on comerços de döner i menjar turc conviuen frec a frec amb centenars de sales d'striptese i locals de prostitució. Grosse Freiheitstrasse o el carrer de la Gran Llibertat (a la fotografia) és un dels més característics i concorreguts. Un altre és Herbeitstrasse, on grans cartells a l'entrada del carrer adverteixen que "està prohibida l'entrada a menors de 18 anys i a les dones". Allà les prostitutes s'exhibeixen exhuberants en grans aparadors amb robes lleugeres i transparents, a l'estil d'Amsterdam o del Pigalle parisenc.

Però St. Pauli és també el barri dels Beatles, on van arribar l'any 1960 per probar si aquí tenien més èxit que al seu Liverpool natal. És aquí, doncs, on va començar la història del grup de rock més famós arreu del món. No puc acabar aquest escrit sense recordar una de les més famoses frases atribuïdes a John Lennon: "la vida és allò que ens passa mentre estem entretinguts fent plans".

Ara mateix em vull comprometre a intentar deixar de fer plans per estar realment atent a allò que em passa, que és la vida!

Hamburg, la ciutat okupada per les bicicletes

El dia 7 d'octubre vaig arribar a Hamburg. Per diferents motius, fins ara, no havia trobat el moment de visitar a fons la ciutat. Finalment ho he pogut fer i vet aquí les meves primeres impressions.

Hamburg és una ciutat gran. És la segona ciutat alemanya més poblada després de Berlín. Està entre Barcelona i Madrid, per fer-nos una idea simple. És una ciutat amb molts espais verds, grans parcs i boscos, on molta gent acostuma a passejar, fer esport i, sobretot, anar en bicicleta. Però Hamburg és, sobretot, un mosaic de barris diferents on cada barri, cada zona té la seva pròpia idiosincràsia i el seu propi estil. Hi ha una gran part de zones residencials (tipus Sarrià o Pedralbes); també hi ha una zona jove, rebel (tipus Gràcia), amb un important teixit associatiu i una gran presència de cases okupades, al voltant de les quals s'hi passegen joves amb estètiques ben curioses i alternatives. La fotografia és, justament, d'aquesta zona anomenada Sternschanze. Al centre de la imatge es pot veure una gran casa okupada.

D'Hamburg també sorprèn la gran quantitat de bicicletes que hi circulen. Absolutament tots els carrers tenen habilitat un carril-bici per on constantment passen mutitud d'elles. Bicicletes noves i velles, simples i tàndems, algunes carretejant petits carros amb un infant a dins o amb la compra del super o, fins i tot, algunes habilitades per a persones amb alguna discapacitat física. La majoria de la gent les fa servir per els seus desplaçaments quotidians i no només com a passatemps. Per això no és estrany veure homes encorbatats anant a la feina en bicicleta o les mares que recullen els infants a la sortida de l'escola en bicicleta.

Catalunya des de l'aire

Un dels privilegis de volar és poder veure els paisatges des del cel. Sovint no és fàcil, ja que un cop s'enlaira l'avió i travessa la densa capa de núvols, l'únic que es pot veure és blanc, com si d'un cotó espès es tractés.

.

Però, de tant en tant, t'hi trobes el regal d'un cel clar, sense núvols. Llavors ciutats diminutes, platges i boscos comencen a desfilar lentament sota la mirada distreta dels viatgers aeris. I si tens sort i la fortuna aquell dia et somriu, fins i tot pots tenir el doble privilegi de reconèixer algun paisatge familiar.

.

La fotografia està presa el dia 6 d'octubre, tot fent el trajecte de Girona a Londres. A la part inferior esquerra es pot apreciar la Vall de Núria. Tot just la col·loco ara que he descobert que les fotografies es poden veure ampliades simplement clicant a sobre d'elles. Gaudiu la Vall de Núria des d'aquesta perspectiva tan inusual!

Tardor

La tardor és una de les estacions més màgiques i entranyables de l'any. Els arbres adquireixen sovint una coloració gairebé surrealista, amb tonalitats marrons, vermelles i groguenques, creant una sensació de trobar-se al bell mig d'un conte de fades.

.
Fulles multicolors encatifen boscos, parcs i jardins. Però la caiguda de les fulles no és només un fet estètic sinó sobretot pràctic. D'aquesta manera, desfent-se d'allò que no els és imprescindible per a la supervivència, els arbres es preparen per a l'arribada del temps més difícil: l'hivern.
.

La tardor sovint ve associada a un sentiment de nostàlgia. Em pregunto si els arbres també senten nostàlgia per la pèrdua de les fulles, per la pèrdua de la bellesa o per la sensació de vulnerabiltat o de nuesa. Em pregunto si, pel contrari, senten lleugeresa de saber-se lliures d'una càrrega innecessària que els limitava i els treia forces. Em pregunto, simplement, si els arbres senten.

.

Crec que avui em sento així. Tardorenc.

.

La fotografia està presa a un dels molts boscos i espais verds que envolten Estocolm.

Mitjons de llana al Palau reial d'Estocolm

He tingut l'oportunitat de visitar Estocolm durant tres dies. Les guies de viatge i els llocs d'internet publiciten la ciutat com una de les més belles capitals europees. En realitat no em va semblar una ciutat especialment atractiva. No més que qualsevol altra capital europea, com Helsinki, Tallin o Budapest, per citar-ne alguna. Si haguès de definir-la amb dues paraules, les que més li escaurien serien cara i freda.

.

La temperatura mitja anual és de 7 graus centígrads. Durant els 3 dies de la meva estada allà, la temperatura realment va oscil·lar entre els 3 i els 7 graus, així que sembla que va ser un intèrval força representatiu. En quant a l'economia, una persona provinent del sud d'Europa s'arrisca a patir un atac de cor passejant pels supermercats o botigues i fent una ullada als preus. Tots ells amb nombres de dues i tres xifes! Ah!, és que a Suècia fan servir la corona (SEK), i l'equivalència amb l'euro és de 1 a 10, és a dir un euro són deu corones. Per tant, només cal còrrer la coma un espai cap a l'esquerra i fer el canvi a euros. Tot i això, l'atac de cor al supermercat està servit igualment, ara però amb coneixement de causa.

.

Estocolm està situada en un arxipèlag format per més de 40000 illes, algunes d'elles habitades i fins i tot algunes d'elles privades. La pròpia ciutat està fomada per d'aquestes illes. És per això que hi ha força ponts i canals, motiu pel qual és anomenada "la Venècia del nord". De fet, Gamla Stan, el barri antic, està situat en una illa comunicada per diferents ponts amb la resta de la ciutat.

.

Estocolm ha estat el millor lloc per estrenar els mitjons de llana, els quals apareixen a la fotografia amb el Palau Reial de fons, residència del rei Gustau de Suècia.

Mitjons de llana amb Westminster de fons

Londres em rep amb una pluja fina. Arribo el dia 6 i tinc el temps just per atansar-m'hi al centre, fer una passejada i visitar el barri de Westminster. Em faig una fotografia davant el Parlament i el Big Ben amb els mitjons de llana fets a mà per la tia Sofia, els quals espero que esdevinguin els primers mitjons viatgers de la història.

Em sorprèn l'amabilitat de la gent. Cada cop que paro per fullejar el mapa i assegurar-me que segueixo el camí correcte, alguna persona que passa també para i em pregunta si em cal ajuda. El mateix em succeeix quan intento fotografiar-me a mi mateix, amb una mà la càmara i a l'altra els mitjons. Vàries persones, fins i tot una parella de policies, s'ha ofert a fer-me a fotografia. No cal dir que em provoca certa vergonya la situació però estic segur que m'hi acabaré acostumant.

Recordo la frase del poeta anglès Samuel Johnson: "Quan s'està cansat de Londres és que s'està cansat de viure, ja que a Londres s'hi troba tot el que la vida pot oferir". Aquest vespres Londres m'ha ofert una remullada i una simpàtica passejada, però no dubto que en una altra ocasió m'oferirà molt més.

La gran aventura

Aquestes línies d'Antonio Gala, el gran mestre de les emocions i els sentiments, són les que millor expressen l'aiguabarreig interior que he sentit els dies previs a l'aventura que tot just fa dos dies, el 6 d'ocubre, vaig començar.

Amb elles, doncs, vull iniciar aquest blog, amb l'esperança que esdevingui un vehicle per a poder expressar-me i compartir el que vaig vivint amb la gent que m'estimo. Amb elles em desitjo i us desitjo a tots feliç aventura, sigui gran, petita, quotidiana o especial.

"Yo querría invitaros a emprender una urgente aventura. Una aventura secreta y extravertida a la vez; de la que no regreséis, o de la que regreséis más arrogantes y más humildes, más humanos por tanto. Una aventura y un viaje que hay que iniciar con las manos vacías, como si la decisión os hubiera cogido de repente, sin equipaje apenas para andar más ligeros. Un viaje que casi todos calificarán de inútil y de pérdida de tiempo, como si el tiempo fuese el oro verdadero.

Tendréis que dejar en la partida el lastre de creencias e ideas que hasta ahora se os dieron como incuestionables. Para avanzar por el camino del que os hablo estorba cualquier peso. Por supuesto que os asaltará el temor al vacío, al territorio insólito, a la ausencia de andaderas, de protección y de asesores. Pero tendréis de vuestra parte una intuición: la de que la aventura es imprescindible.

Derribad el muro que os tranquilizaba, y os limitaba al mismo tiempo, frente al mundo de fuera, peligroso y mayor. El pequeño universo que ese muro circunscribe no os basta ya: el que anheláis es más coloreado y más intrépido. La nueva ruta, indecisa, se concreta a medida que se hace, zigzaguea por más amplios campos. A simple vista no aparece, es un sino interior el que la marca: habéis de abandonaros a él. Y con todo, quizá os extraviéis. Bendito extravío, os digo.

Sentiréis el desgarro de volverle la espalda a vuestra costumbre, a vuestro horario confortable, a vuestros pequeños y cotidianos quehaceres y descansos. Sentiréis la amenaza de la soledad y del fracaso, y la tentación de abandonar la empresa, de tirar la toalla y de volver al punto de partida. No es fácil, ¡qué va a serlo! Pero debéis continuar. A pesar de que os repitan que volveréis con las orejas gachas. A pesar de que os tachen de ilusos y soñadores, como si la ilusión y los sueños no fuesen la más alta realidad, como si no estuviéramos hechos, en nuestra mejor parte, con la materia de la ilusión y los sueños.

Que la aventura personal supone riesgos es un hecho, que merece la pena también. ¿Para qué aguardar más? Levantaos y empezad la tarea."