Cec a la platja

Quina sorpresa al trobar-me avui aquesta escena! Un home cec, acompanyat de la seva dona, caminant per una platja deserta a les vuit del matí i demanant caritat. En apropar-se a mi, la dona m’ha mirat desafiant i ha introduït ràpidament la seva ma dreta entre els plecs del seu sari a l’alçada del pit, com si fes el gest d’anar a treure una arma. El que ha tret, però, ha estat un paper plastificat en el que es podia llegir: “Certificat de discapacitat”. L’escena m’ha semblat tan surrealista i dramàtica que els he donat almoina i m’he quedat amb la boca oberta una bona estona.

Nen amb camell

Aquest infant deu haver quedat fascinat al trobar-se, de cop, aquests dos animals a la platja. Ben segur que l’aigua, les onades i la seva pilota, han quedat en un segon pla al costat de la majestuositat i els colors d’aquest camell. El nen l’ha mirat per un cantó i per l’altre, amb una barreja de por i curiositat. Finalment, ha estat prou valent com per atansar-se a ell i oferir-li la seva pilota. El camell l’ha mirat amb indiferència durant uns segons i ha continuat amb la mirada fixa en l’horitzó.

Aventura per mil

Si algú pensa que el meu viatge és una gran aventura, us puc dir que és una aventura relativa. O, per dir-ho d’una altra manera, hi ha aventures que són molt més grans que la meva. Per exemple, la d’aquests viatgers de la fotografia: dues parelles alemanyes amb canalla petita que viatgen en dues velles furgonetes Mercedes. No sé quan de temps porten viatjant ni quines deuen ser les seves previsions, però el simple fet d’haver arribat des del seu país fins a la costa oest de l’Índia amb aquests vehicles crec que és, aproximadament, la meva aventura multiplicada per mil.

Convidat invisible

L’estat de Goa té el percentatge de població cristiana més gran del país. A moltes cases i comerços es poden veure imatges de Crist, de la Verge o d’alguns sants. La majoria d’aquests quadres solen ser d’un formidable mal gust i força semblants a les que es poden trobar als basars dels “xinos” de les nostres ciutats: imatges plenes de colors, amb expressions dramàtiques i amb llumetes que fan pampallugues. Avui, però, he vist un missatge cristià que m’ha fascinat per la seva simplicitat, discreció i profunditat. Diu així: “Crist és el cap d’aquesta casa. El convidat invisible a cada àpat. Qui escolta en silenci cada conversa”. Que així sigui.

Guardià de somnis

L’Índia, ho he dit mil cops, és un país de contrastos. Però a les grans ciutat com Mumbai, amb prop de divuit milions d’habitants, és on aquests contrastos adquireixen unes dimensions encara més impactants i sorprenents. Aquí es poden trobar grans centres comercials de més de cinc plantes dedicats exclusivament a la decoració de la llar i també multitud de persones dormint al terra, desposeïts absolutament de tot. L’home de la fotografia potser té la sort de comptar amb aquest amic fidel, que vigila que ningú destorbi els seus somnis.

Destí Mumbai

L’onze de juliol de 2006 al voltant de les set de la tarda van esclatar una sèrie de bombes en cadena a diferents trens locals de Mumbai, amb uns deu minuts de diferència entre cada explosió. Van morir més de dues-centes persones. Per la brutalitat de les deflagracions, no va ser possible recuperar ni identificar tots els cadàvers. Va ser una atemptat terrorista molt semblant al de l’onze de març a Madrid, tant pel nombre de víctimes, com pel modus operandi com per l’autoria de barbàrie. Aquell mateix dia, uns vint minuts abans de la tragèdia, Imma i jo viatjàvem en un d’aquells trens que es dirigia a l’ infern. Vam baixar a l’estació d’Andheri, al nord-oest de la ciutat, i quan vam arribar a la casa on ens allotjàvem, una mitja hora després, la televisió ja donava a conèixer la desgràcia.

Avui, quatre anys després, he tornat a pujar en un comboi d’aquella mateixa línia. M’ha fet pensat en allò que s’anomena de tantes maneres diferents, depenent de la fe o la superstició de cadascú: destí, voluntat de Déu, casualitat, causalitat, predestinació o, simplement, sort, loteria o atzar. Alguns creuen que tot el que ens ha de passar està escrit i altres pensen que ho anem construint amb les nostres infinites tries quotidianes. Jo, la veritat, no sé què creure, però m’agrada pensar que som lliures per a dissenyar les nostres pròpies vides, tenint en compte, òbviament, que hi ha multitud de factors desconeguts i riscs que no podem ni podrem mai controlar. Però em vénen al cap mil preguntes. A mi no em tocava morir aquell onze de juliol de 2006 a les set de la tarda? Els tocava als que van agafar el tren vint minuts més tard? I si m’hagués entretingut fent algunes fotografies o prenent un cafè i hagués agafat el tren vint minuts més tard, llavors m’hagués tocat morir? Vaig tenir sort o va ser una casualitat? Cal acceptar que el futur és i sempre serà un misteri. Cal fer-se plans però tenint en compte que el destí, la fatalitat, la sort, Déu, l’atzar o l’absolut (diguem-li com més ens agradi) és qui té la darrera i definitiva paraula. Això és part de la grandesa i de la misèria de la condició humana. De moment, sé que el meu darrer destí ha estat Mumbai. El següent, ja es veurà.

Sigui benèvol

Fa poc, he tornat a veure una pel•lícula que m’ha captivat totes les vegades que la he vist. Es tracta d’”Àngels i dimonis”, de la novel•la homònima de Dan Brown. Aquest cop, m’ha cridat l’atenció la darrera escena, en la que un cardenal del Vaticà demana al protagonista: “Professor, quan escrigui sobre nosaltres, si us plau, sigui benèvol”. I em fa preguntar-me si jo també hauré estat prou benèvol en escriure sobre l’Índia. En realitat, em pregunto, més aviat, si no hauré estat massa benèvol al ressaltar exclusivament la part positiva del país: els somriures, les postes de sol, l’amistat, les extravagàncies i la bondat de la gent. On he deixat les pudors, la misèria, la brutícia i la mesquinesa? El positiu i el negatiu és l’Índia és part d’un complex trencaclosques de llums i d’ombres, i d’aquest mateix clarobscur de misèries i grandeses estan formats tots els països del món i estem formades totes les persones de la terra. En tot cas, m’agradaria haver estat benèvol, però en la seva justa mesura.

Pare indi

Trobar de nou en Narinderjit ha estat un regal per a mi. És una gran persona amb un gran cor. En una ocasió em va dir: ara ets com un fill per a mi, així que pots tornar aquí sempre que ho vulguis. Potser aquesta és una de les frases més boniques que m’han dit mai. Així que li he fet cas i he tornat a visitar-lo. M’ha agradat tornar a caminar pels carrers d'Amritsar que, durant dos mesos, vaig caminar a diari. M’ha agradat tornar a comprar fruita i verdura al mercat del carrer. M’ha agradat tornar al Temple de l’Or, que per a mi és un dels llocs més fascinants del món. Però m’ha agradat, especialment, abraçar de nou el meu pare indi.

Barça arreu

Si hi ha alguna cosa per la que els catalans som coneguts arreu del món no és pels embotits ni pel pa amb tomàquet ni per les sardanes sinó pel Barça. Més d’un cop m’he sorprès veient a infants o adults amb una samarreta blaugrana, en els llocs més recòndits del planeta. L’últim ha estat a la platja d’un poblet de pescadors de la costa índia, on he trobat aquest noiet lluint els colors blau i grana al seu cosset menut. No m’ha degut entendre quan m’he apropat a ell i li he explicat que jo vinc de la ciutat d’on és el Barça. Però quan he tret la càmera per fotografiar-lo, ha posat la seva millor cara i després ha rigut veient-se a la pantalla. Els seus companys de joc també s’han atansat i no han acabat de comprendre per què només tenia interès en un d'ells, així que he hagut de fotografiar- los a tots. Hem passat una estona divertida, però ben segur que el protagonista de la fotografia s’ha quedat amb la curiositat de per què la seva samarreta havia despertat tanta curiositat en mi.

Temples oberts

M’agraden els temples hindús i sijs i també les mesquites. La majoria d’ells estan oberts dia i nit, i la gent pot anar a pregar, però també a xerrar, a menjar, a dormir o, simplement, a seure i descansar. En ells no hi ha bancs ni cadires sinó catifes. En canvi les nostres esglésies acostumen a ser espais freds, atapeïts de bancs de fusta, i amb un horari, com si es tractés d’un comerç. Mentre els temples sijs, hindús o musulmans són llocs vius, les nostres esglésies són edificis morts, sense vida. I els líders eclesiàstics no sembla que tinguin en ment obrir les portes, treure els bancs i posar catifes.

Mosaic de colors

M’agrada aquesta fotografia. M’agrada el mosaic de colors i els plànols superposats de les imatges. Per una banda, la venedora de pòsters que xerra amb qui deu ser un bon amic. Darrera d’ells, desenes d’imatges amb infants, déus hindús i líders religiosos donen forma a un teló d’allò més variat i pintoresc. En un primer pla, un conductor de rickshaw busca amb la mirada potencials clients a qui portar. Us dic un secret? Potser no podreu ampliar prou la imatge, però el conductor de rickshaw porta tatuada a seva la mà aquella cosa que tots necessitem per a ser feliços.

Destraler

Em pregunto per a què fan servir alguns dels instruments que duen els sadhus. No sé si són únicament elements simbòlics o si, efectivament, tenen alguna utilitat pràctica per a ells. M’ha cridat l’atenció especialment l’home de la destral. Quan m’he atansat a ell tot encuriosit i he assenyalat amb el dit la destral, ell m’ha somrigut i ha fet el gest de lluitar i tallar caps. No vull creure que aquest sadhu destraler hagi decapitat mai ningú.

Mirades que parlen

M’agrada fotografiar mirades. Però no qualsevol mirada sinó aquelles que tenen alguna cosa a dir. M’ha agradat especialment l’esguard d’aquesta persona. Als seus ulls he llegit transparència, saviesa, paciència i potser també patiment. Ha estat una mirada amb veu pròpia.

Bany alternatiu

També aquests infant gaudeixen del bany a les aigües sagrades del riu Ganges, però d’una manera, diguem-ne, més espontània. Mentre la majoria de pelegrins s’amunteguen en el mateix lloc per a banyar-se, ells han sabut trobar el lloc ideal per a jugar, saltar, nedar, riure i, per què no, rebre igualment la benedicció immortal de les aigües santes. Quin tresor la saviesa innocent dels infants!

Cinturó perpetu

Si us fixeu en els dos personatges del centre de la fotografia, veureu que duen una mena de cinturó estrany i gruixut. Es tracta d’una peça circular de fusta col•locada al voltant de la cintura i unida amb metall i claus. És com un cinturó perpetu, ja que no es pot treure de cap manera, a part de tallant la fusta. No aconsegueixo imaginar per a què ho deuen portar. Serà com un cinturó de castedat o simplement un element estètic? O potser una mena de cilici per fer penitència? I si fos una estratègia per a no engreixar-se més del compte i mantenir la línia?

Divertits

Pel que sembla, el petit de la família està d’allò més ben integrat entre els seus companys adults. Tots ells riuen i fan broma mentre miren una pel•lícula de Bollywood a la televisió. Els sadhus infants, al contrari del que podríem imaginar, semblen contents i alegres participant amb la resta de la colla. Per què ha de ser avorrit ser sadhu?

Val la pena

El senyor sadhu amb ratlles carabassa i punts vermells al front mostra orgullós els seus cabells de gairebé un parell de metres. El seu company el mira amb un esguard entre envejós i avorrit. Es diu que molts d’ells són persones que viuen sols, a les muntanyes i només baixen a les ciutats en ocasions especials com aquestes trobades. És una llàstima la barrera idiomàtica, ja que és impossible saber més de les seves vides i de per què viuen de la manera com viuen. Però el simple fet de veure’ls, intercanviar uns somriures i unes mirades, ja val la pena.

Top ten

De tant en tant, trobo alguna persona i penso: aquest és dels més curiosos que he vist fins ara! Però l’endemà torno a trobar algú a qui col•loco de nou el primer en la llista “top ten” de personatges pintorescs. D’aquest senyor m’ha cridat l’atenció les coloraines i floritures del seu vestit, la seva cara pintada, les seves mans grans, fortes i plenes d’anells, el seu bigoti orgullós apuntant enlaire, però sobretot, la seva mirada, resignada i nostàlgica.

Nens sadhus

Una de les sorpreses que m’he endut ha estat veure nens sadhus. Havia conegut infants fent de monjos budistes, ja que a partir dels vuit anys algunes famílies envien els seus fills als monestirs, però no m’hagués imaginat mai conèixer canalla fent de sadhus. El fet és que he trobat nois d’uns vuit o deu anys, amb llargs cabells i rastes, amb la cara pintada de cendres, semi despullats i portant una vida nòmada amb els seus companys adults. El més curiós és que semblen plenament feliços. I per què no? Potser seria un bon aprenentatge per a moltes criatures mimades del nostre país.

Cecs

Fins ara, havia trobat cecs acompanyats de nens fent-los de pigall. Sempre he pensat que ser cec a l’Índia és una de les pitjors sorts que pot tenir una persona. Les ciutat índies són plenes de mil obstacles diferents i el trànsit boig i anàrquic no afavoreix gaire els moviments dels cecs. Tenir un bon pigall és el millor regal que pot desitjar una persona invident. Només s’ha de preocupar de parar la mà o cantar pregàries mentre l’infant dirigeix les seves passes. Però què passa si un cec guia un altre cec? O més recargolat encara: què passa si tres cecs es guien entre sí? Alguns podríeu pensar que això és impossible. En aquesta fotografia teniu la prova de que és possible. A l’Índia gairebé tot és possible!

Nus

Penso que la nuesa és una de les grans paradoxes índies. Tot i que es tracta d’un país molt prudent amb el tabú del cos, accepta perfectament que hi hagi sadhus completament nus. La gent no aparta la mirada al veure’ls, ni posa el crit al cel, ans al contrari, tothom es relaciona amb ells amb respecte i normalitat, els veneren i els consideren com persones santes que cerquen la il•luminació. Per què ens sorprèn tant la nuesa? Potser mai ens hem parat a pensar que, a sota de la roba, tots estem nus?

Objectiu aghori

És molta la gent curiosa que es pot trobar en aquest esdeveniment de la Kumbh Mela. De fet, si ho definís com una trobada de gent estranya, penso que seria d’allò més encertat. Però hi ha uns personatges que tenia especial interès per conèixer, ja que havia llegit coses al·lucinants sobre ells. Són els anomenats sadhus aghoris, una secta de monjos hindús que viuen prop dels crematoris de cadàvers i, segons es diu, practiquen el canibalisme, menjant restes del cossos humans. A part d’això, diuen que aprofiten les restes d’ossos per fer instruments de música i bols per menjar o per guardar coses. La gent els tem i respecta d’una manera especial i busca les seves benediccions.

Passejant entre la multitud, em va cridar l’atenció veure el que semblava un crani penjant del coll d’un personatge pintoresc. Vaig veure que parlava amb una persona i, després de beneir-lo, li demanava dues-centes rúpies. El senyor les hi va pagar tot resignat i obedient. Llavors vaig anar cap a ell i li vaig dir:
M'agradaria parlar amb tu, però jo no et pagaré res.
Em va mirar amb cara de confusió i em va dir en anglès: -Dues-centes.
-No, no et pagaré res, però voldria parlar amb tu i fotografiar-te. Ets un sadhu aghori?

En sentir la paraula “aghori”, se li va il•luminar la cara i va fer que sí amb el cap. Vaig preguntar-li d’on era i com es deia, però la única resposta per part seva era “dues-centes”. Em vaig adonar que aquestes eren les úniques paraules que sabia dir en anglès. Tant és. El meu objectiu de conèixer un sadhu caníbal aghori i fotografiar-me amb ell, l’havia acomplert. Em vaig acomiadar amb una encaixada, tot desitjant-li bona sort. Ell em va dir adéu saludant-me amb l'única paraula que sabia dir: “dues-centes”.

Mercat per mil

En un festival de proporcions tan grans com el que se celebra a Hariward la gentada que s’aplega és immensa. A part dels pelegrins i sadhus, vénen persones de tot arreu del país, turistes indis i estrangers, a més a més d'equips de televisió i periodistes. Cada carrer de la ciutat és una riuada humana. No trobo les paraules encertades per explicar-ho.

Imagineu un dissabte de mercat i multipliqueu-lo per mil. Potser és l’exemple gràfic més just que em ve al cap. També hi ha multitud de policies que intenten posar ordre i controlar, d’una manera més aviat maldestre, el trànsit humà. De vegades, els agents perden la paciència, i per evitar que la gent provoqui embussos, fan servir les primitives tècniques dels crits i les garrotades.

Conducció índia

Faig autoestop per anar dels afores al centre de la ciutat i em para un cotxe en el que viatgen dos joves. Òbviament, em fan les preguntes típiques que tots els indis fan a qualsevol estranger que troben: de quin país ets, quin és el teu nom i què penses de l'Índia i de la nostra ciutat. Aquests nois, però, semblen un pèl més espavilats i afegeixen dos o tres qüestions més al llistat. Em pregunten, per exemple, per les diferències entre el meu país i l’Índia.

Els explico que moltes coses són diferents. El menjar, la manera de vestir, el clima, el caràcter de la gent i, sense anar més lluny, la manera de conduir. Em diuen que ja s’havien adonat d’això últim ja que tots els estrangers se sorprenen de com es condueix a l’Índia.
-Estic segur que cap estranger seria capaç d’agafar un cotxe a l’Índia, em diu un d’ells.
-Doncs a mi m’encantaria provar-ho si tingués l’oportunitat, els contesto.
El conductor es gira i em pregunta: -Ho dius de veritat?
-Totalment, responc.
-Doncs ara és l’oportunitat, em diu mentre baixa del cotxe i em deixa lliure el seient del conductor.

Sense dubtar-ho ni un segon, arrenco el cotxe i començo a circular per la ciutat. No és pas fàcil conduir a l’Índia per diferents motius: en primer lloc, la conducció és una herència britànica, per tant, el conductor seu a la dreta i el canvi de marxes es fa amb la mà esquerra. Per altra banda, els carrers acostumen a estar plens de gent, animals i bicicletes que no s’aparten quan veuen venir els cotxes, ans al contrari, travessen en qualsevol moment i amb una parsimònia increïble. Així doncs, la conducció és com una mena de vídeo joc en el que cal anar esquivant constantment una variada gamma d’obstacles.

Quan encara no portava ni cent metres, el meu copilot em diu: -No, no ho has de fer així!
-Què és el que no faig bé, doncs?, li pregunto amb sorpresa.
-Has de fer sonar més el clàxon!
Malgrat tot, durant els meu deu minuts de glòria, tot circulant per la ciutat, no vaig provocar cap desgràcia, així que em puc considerar aprovat en conducció índia.

Immortal

Els pelegrins que vénen a banyar-se al Ganges busquen l’alliberació del cicle de les reencarnacions i la immortalitat de l’ànima. El riu Ganges és una deesa vivent i els dies propicis regala aquest do als creients que ho busquen. A part dels sadhus, milers de persones viatgen aquests dies a Hariward per a aconseguir el tresor immortal. També jo vaig voler unir-me als pelegrins en el bany ritual.

Amb peus de plom i expressió de terror, vaig entrar a les gèlides aigües, davant les cares de sorpresa dels indis que gaudien del bany sagrat. Després d’uns segons d’immersió em vaig donar per beneït i vaig sortir a assecar-me al sol. Em va quedar un dubte. La gent que renta roba al Ganges, esperarà que li duri per sempre?

Festival de rareses

Us comparteixo una altra de les imatges més curioses dels últims dies. Es tracta, òbviament, d'un sadhu participant en aquest festival de rareses. Aquest home té la característica d'un braç discapacitat, una mà immòbil i unes ungles llarguíssimes i recargolades. Amplieu la imatge per veure-ho amb detalls. Potser per la seva discapacitat té un especial èxit i la gent fa cua per a rebre la seva benedicció.

Escoltes

Els que venim del món de l’escoltisme, hem sentit molts cops això de que es tracta d’un moviment universal, és a dir, amb presència arreu del món. Aquí, a la Índia, m’he adonat d’aquesta realitat al trobar nois uniformats amb el fulard a ratlles, la camisa grisa, la flor de llis i altres insígnies. Em vaig apropar a aquest noi i li vaig dir que jo també havia estat escolta al meu país i que estava content de trobar-lo. Per la cara de confusió que va posar, suposo que no em va entendre en absolut. Però quan em vaig fer una foto amb ell i em vaig acomiadar amb una abraçada, se li va dibuixar un somriure al rostre que, ben segur, li va durar tot el dia.

Florista

Entre totes les persones d’estètica divertida i curiosa, no sabria amb quina quedar-me. Seria una tria molt difícil. Però si hagués de quedar-me amb una, potser seria aquesta: l’home de les flors. La veritat és que aquest personatge podria ser un primer premi dels Carnavals de Rio o de qualsevol festa de disfresses. A la imatge potser no s’aprecia en el seu conjunt, però us puc dir que el pom de flors li sobresurt uns dos o tres pams per sobre del cap. No es pot negar que és una manera ben alegre d’anar per la vida!

Beatles tour

Sense haver-ho pretès, m’adono que he fet un viatge paral•lel al dels Beatles. D’Anglaterra a la ciutat d’Hamburg i després a un ashram de l’Índia, a la localitat de Rishikesh, on ara mateix em trobo. A Hamburg sembla que van anar-hi buscant l’èxit que no van trobar al seu Liverpool natal. A Rishikesh, en canvi, els va portar la necessitat d’inspiració i aquella mena de corrent mística i espiritual que va dur fins aquí a milers de hippys durant la dècada dels anys seixanta. Concretament, els Beatles van passar un mes i mig a l’ashram de Maharishi Manesh Yogui l’any 68. Allò que semblen pallers a la fotografia són algunes de les cel•les de l’esmentat ashram.

Aquest personatge, Maharishi Manesh (no el de la fotografia!), va ser un religiós hindú que va crear un moviment anomenat “Meditació transcendental” (MT). La MT és una tècnica de relaxació i descans profund que serveix per a assolir la pau individual i mundial a través d’algunes tècniques de meditació i de la repetició del so “Om”. Aquesta tècnica va adquirir ràpidament una gran fama arreu del món gràcies a l’adhesió de personatges tan populars com The Beach Boys, els Beatles o el propi Clint Eastwood. Durant l’estada dels Beatles a l’ashram van compondre la majoria de cançons de l’anomenat Àlbum Blanc, un dels més coneguts de la seva discografia. Maharishi Manesh morí tot just fa un parell d’anys, després de perdre diferents judicis en els que s’acusava la MT de tractar-se d’una secta destructiva, amb la que es va enriquir d’una manera desorbitada. L’ashram va quedar abandonat fa prop de quinze anys i ara és un terreny gairebé selvàtic on, per unes poques rúpies, es pot convèncer els vigilants per a entrar i fer una ullada a l’habitació número 10, el lloc on diuen que van néixer les mítiques notes de “All you need is love”.

Lladregots

Els micos són uns lladregots d’allò més professionals. Actuen amb dissimul, fent veure que miren el paisatge quan en realitat el que fan és avaluar les seves potencials víctimes. Quan algú passa amb qualsevol cosa que sembli una bossa de menjar, allarguen la mà i, en un tres i no res, la bossa ha canviat de propietari. Hi ha gent, però, que prefereix ser subjecte actiu d’una donació a ser víctima d’un robatori, i ofereix als micos part del seu aliment. Quan els micos tenen el menjar, pugen a un arbre i, des d’allà disfruten del paisatge mentre endrapen els plàtans o les crispetes.

Assecar roba

De vegades m’admira i m’enveja la paciència d’alguns indis. Quan renten els saris, per exemple, entre dues dones els agafen per les puntes i així esperen sense pressa que el vent i el sol els acaronin fins a deixar-los ben secs. El dia té moltes hores i el que quedi per fer avui pot esperar perfectament a demà. Jo també voldria ser capaç de saber esperar sense impaciències. Jo també voldria ser capaç d’esperar les respostes sense córrer a buscar-les. Jo també voldria ser capaç de tenir prou paciència per assecar la roba tot aguantant-la entre les meves mans!

Drying clothes

Sometimes I admire and envy the patience of some Indians. When women wash sarees, for example, they dry them holding them in their hands and letting the sun and the wind to caress them very softly. The day has many hours and if you have some unfinished work, for sure you can wait to do it tomorrow. I would like to have enough patience to dry the clothes while holding them in my hands.

Roots

Sometimes I find images so beautiful like this one. There are some very old trees with huge roots embracing strongly so curious surfaces such as this wall. Today I feel myself like that tree. Me, like the tree, I try to look for some stability, the proper place where to set up roots. On the other hand, I need to stand out and value the small nice things that happen in my daily life, like the small flower among the tangled roots of the tree.

Músic

En aquesta banda de música que acompanya una desfilada de sadhus sembla que el trompetista fa, al mateix temps, d’humorista i d’animador. Quan descansa de fer sonar l’instrument, assaja equilibris amb la trompeta al cap mentre es deixa fotografiar amb cares divertides. El policia, que no està per bromes, el convida a continuar caminant.

Lloc al món

De vegades trobo imatges tan espectaculars com aquesta. Arbres centenaris amb arrels enormes que s’abracen amb força a superfícies tan curioses com aquest mur vertical. Avui em sento plenament identificat amb aquest arbre que busca amb desesper una estabilitat que sent que li manca. Per altra banda, també jo necessito fer l’exercici de ressaltar amb color aquelles petites coses bones que em passen. Sense color, la flor hagués passat totalment desapercebuda entre tantes arrels que tracten de cercar, com jo, el seu lloc al món.

Lepra

Fa anys circulaven alguns acudits de mal gust sobre leprosos. Segurament, per a molts, aquelles bromes desafortunades serà l’únic coneixement que tindran d’aquesta dolència i de les seves víctimes. La realitat és que la lepra, aquesta malaltia infecciosa produïda per una bactèria, ha estat i encara és un estigma social i religiós en molts països. Actualment se sap que la possibilitat de contagi és gairebé nul•la. Es diu que caldria fins a un període de cinc anys de contacte per a que un malalt pogués contagiar a una persona sana amb predisposició per a emmalaltir. A més a més, des de mitjans del segle passat, hi ha tractaments mèdics per a la prevenció i guarició de la lepra. Però, durant segles, l’únic tractament ha estat la reclusió dels infectats en leproseries, és a dir, guetos allunyats dels nuclis de població. A moltes ciutats índies encara es poden veure aquestes colònies de leprosos. La majoria dels que hi habiten han perdut alguns membres (especialment mans o peus) a causa de la infecció, però molts conserven intactes la dignitat, la simpatia i el bon humor.

Si fos vaca

Els bous i les vaques estan tan ben integrades en aquest país que passegen tranquil•lament per carrers i carreteres, són alimentades per la gent, jeuen a descansar a qualsevol lloc sense ser molestades i, fins i tot, beuen de les fonts quan estan assedegades. Aquest país és el paradís per a les vaques! Jo, si fos vaca, sense dubte, em quedaria aquí.

Quatre gotes de màgia (I)

La ciutat de Hariward, al nord-oest de l’Índia, té aquests dies un aspecte ben estrany. Sembla una curiosa barreja entre un camp de refugiats i la Fira d’Abril de Sevilla. Per una banda, per tot arreu hi ha barraques i tendes de campanya. Qualsevol parc o qualsevol descampat (en un radi d'uns vint kilòmetres!) està actualment ple d’aquests refugis provisionals. N’hi ha a milers. La majoria d’ells són austers, fets amb pals, plàstics i roba, però n’hi ha alguns que tenen, fins i tot, electricitat i televisió. Per altra banda, arreu s’hi poden veure llums de colors llampeguejant, venedors ambulants i una multitud de pidolaires. L’ambient que es respira és agitat i festiu, com si es tractés d’una multicolor fira.

Però el més curiós de tot plegat són els personatges que habiten aquestes tendes i refugis. Són els sadhus, aquests homes sants ermitans que tant em fascinen, i que han vingut aquí de tots els racons dels país. I és que aquests dies se celebra aquí l’anomenada Kumbh Mela, un dels festivals religiosos més importants de l’Índia.

Conta la llegenda que, fa molts anys, els déus i els dimonis es van posar d’acord per fabricar un licor que els proporcionés la immortalitat. Quan el van tenir fet, un dels déus va distreure els dimonis i va escapar-se amb la marmita. Mentre volava pel cel amb el licor màgic, quatre gotes van caure sobre quatre ciutats índies. En record d’aquestes gotes màgiques, un gran festival té lloc, cada tres anys, en una d’aquestes quatre ciutats. Per tant, la trobada es repeteix a una mateixa ciutat cada dotze anys. Es diu que el festival de l’any 2001 va ser la concentració humana més gran del món, amb més de setanta milions de participants!

Quatre gotes de màgia (II)

Una de les activitats centrals del festival és el bany a les gèlides aigües del riu Ganges. Aquest riu, que és el més sagrat de l’Índia, neix a l’Himàlaia, no lluny d’aquí. Després de travessar el nord del país, el Ganges mor a prop de la ciutat de Kolkata (Calcuta). Però no qualsevol dia és apte per a bany ritual sinó que també això està determinat per l’astrologia. En aquest cas, els astres han determinat que el proper dia idoni per al bany purificador serà el quinze de març.

A l’espera d’aquesta jornada, el més entretingut és passejar entre les tendes dels sadhus i veure de quin peu calcen aquests curiosos personatges. Bé, això és un dir perquè ja veieu que molts d’ells ni calcen ni vesteixen absolutament res. I és que molts d’ells van completament nus, amb l’únic abric dels seus llarguíssims cabells i de les cendres amb les que es cobreixen el cos. Dediquen el temps a jeure, a fer rituals, a fumar haixix o a xerrar amb els visitants i curiosos que se’ls hi apropen.

“Puc seure aquí?”, pregunto a un dels que veig amb l’aspecte més extravagant. Em fa que sí amb el cap i deixa un lloc al seu costat. El fet de seure al cantó d’un home nu i cobert de cendres em produeix una certa incomoditat ja que, òbviament, és quelcom al que no estic habituat. Als pocs segons, però, treu un sobre de sota el coixí i comença a mostrar-me fotografies. En una d’elles apareix ell amb una corda lligada al penis i arrossegant un cotxe. I és que molts d’ells fan exercicis de mortificació amb els genitals per tal d’apaivagar els desigs. “Aquest ets tu realment?”, li pregunto amb sorpresa. Llavors s’aixeca parsimoniosament, pren el seu penis entre les mans i el comença a enroscar amb el seu trident. Quan la pell ja no es pot estirar més, mira la meva cara d’estupefacció i em diu amb orgull: “Veus el que sóc capaç de fer? Doncs fes-me una foto”.

Miro al meu voltant i em sento com si estigués a dins d’un documental de la televisió. Em produeix vertigen pensar en la xifra de pelegrins de l’any 2001. Setanta-cinc milions de persones és gairebé el doble dels habitants d’Espanya. Em fascina pensar el que han donat de sí quatre gotes de màgia.