Fa pocs dies vaig visitar un hospital. Sortosament, no per cap qüestió personal, sinó per la pura curiositat que em caracteritza. A la porta estava anunciat en un cartell ben gran: “Aquí es troba l’únic Museu d’Oftalmologia del país”, així que no podia deixar passar l’oportunitat de conèixer-lo. Esperava trobar una col•lecció d’ulls envasats en pots de formol o quelcom per l’estil, però el cas és que ningú va ser capaç de dir-me concretament on es trobava aquest museu. Amb l’excusa d’intentar cercar-lo, em vaig passejar per les diferents plantes i, d’aquesta manera, em vaig poder fer una idea de quin ambient es respira a un hospital indi.
La impressió general que em va provocar va ser de tristesa i deixadesa. Imagino que els hospitals públics del nostre país als anys cinquanta o seixanta no devien ser gaire diferents. Llargs passadissos en penombra, sòrdides habitacions amb desenes de llits alineats l’un al costat de l’altre, portes i finestres enreixades, infermeres amb còfia i una fortor a desinfectant per tot arreu. Com que es tractava d’un hospital oftalmològic, la majoria de pacients duien un ull tapat amb un pedaç de roba lligat al cap amb un cordill, cosa que feia l’escena encara més patètica i anacrònica. En una de les sales vaig poder captar aquesta perla fotogràfica. Fixeu-vos en cada detall: la infermera concentrada posant la injecció, les aprenents observant l’escena a un costat i, a l’altre, la resta de pacients mirant encuriosits. Però, sobretot, no us perdeu la cara del pobre pacient, que és tot un poema al patiment!
Fa pocs dies vaig visitar un hospital. Sortosament, no per cap qüestió personal, sinó per la pura curiositat que em caracteritza. A la porta estava anunciat en un cartell ben gran: “Aquí es troba l’únic Museu d’Oftalmologia del país”, així que no podia deixar passar l’oportunitat de conèixer-lo. Esperava trobar una col•lecció d’ulls envasats en pots de formol o quelcom per l’estil, però el cas és que ningú va ser capaç de dir-me concretament on es trobava aquest museu. Amb l’excusa d’intentar cercar-lo, em vaig passejar per les diferents plantes i, d’aquesta manera, em vaig poder fer una idea de quin ambient es respira a un hospital indi.
La impressió general que em va provocar va ser de tristesa i deixadesa. Imagino que els hospitals públics del nostre país als anys cinquanta o seixanta no devien ser gaire diferents. Llargs passadissos en penombra, sòrdides habitacions amb desenes de llits alineats l’un al costat de l’altre, portes i finestres enreixades, infermeres amb còfia i una fortor a desinfectant per tot arreu. Com que es tractava d’un hospital oftalmològic, la majoria de pacients duien un ull tapat amb un pedaç de roba lligat al cap amb un cordill, cosa que feia l’escena encara més patètica i anacrònica. En una de les sales vaig poder captar aquesta perla fotogràfica. Fixeu-vos en cada detall: la infermera concentrada posant la injecció, les aprenents observant l’escena a un costat i, a l’altre, la resta de pacients mirant encuriosits. Però, sobretot, no us perdeu la cara del pobre pacient, que és tot un poema al patiment!
No hay comentarios:
Publicar un comentario