Després de viatjar durant cinc mesos per l’Índia, arribar a la Fundació Vicenç Ferrer (FVF) és el més semblant a assolir el paradís. Aquí acullen a qualsevol visitant que s’apropi a la Fundació, sigui o no col•laborador, durant uns quatre o cinc dies. Ningú diria que això sigui Índia, ja que tots els treballadors indis parlen un castellà més que correcte. Per altra banda, n’hi ha més de vint-i-cinc voluntaris catalans, i la cantina, gratuïta i oberta tot el dia, està assortida amb una gran varietat de fruites, begudes fresques i menjars indis i occidentals. Si, a més a més, us dic que hi ha torradora per poder fer pa amb tomàquet i que tot es pot amanir amb un bon raig d’oli d’oliva, us podreu imaginar que això també és el paradís gastronòmic. Penso que si algú viatja a l’Índia i només visita la FVF, la imatge que s’endurà del país serà tan distorsionada (positivament) com algú que viatgi a Espanya i només visiti Port Aventura.
Per totes les persones visitants que s’apropen la FVF, s’organitza un programa que inclou recorreguts per diferents projectes, una entrevista o xerrada amb l’Anna Ferrer, que és la vídua d’en Vicenç Ferrer i l’actual directora, i també una visita a la sepultura del “Father” Ferrer. Les xifres escrites en els fulletons i les memòries sempre són números abstractes però, en aquestes visites, un s’adona de l’abast real dels projectes. Tres hospitals generals, 14 clíniques rurals, 27.000 cases construïdes, 136.000 infants apadrinats i un llarguíssim etcètera de projectes, que signifiquen un canvi radical en la fesomia d’aquesta empobrida regió índia. Però, a més a més de cobrir les necessitats bàsiques, penso que hi ha algunes iniciatives amb una gran sensibilitat humana i innovació pedagògica, com escoles inclusives i internats on la meitat són infants invidents que comparteixen vida i classes amb infants sense discapacitat.
Una de les imatges més sorprenents i tendres és el bany dels nadons de pocs dies. Són les àvies les encarregades de fer el ritual de col•locar el nadó a sobre de les seves cames i fregar-lo enèrgicament amb aigua i sabó. Curiosament, els plors aguts i penetrants dels petits desapareixen als pocs segons de començar a rebre el massatge. Dóna ganes de provar-ho!
Després de viatjar durant cinc mesos per l’Índia, arribar a la Fundació Vicenç Ferrer (FVF) és el més semblant a assolir el paradís. Aquí acullen a qualsevol visitant que s’apropi a la Fundació, sigui o no col•laborador, durant uns quatre o cinc dies. Ningú diria que això sigui Índia, ja que tots els treballadors indis parlen un castellà més que correcte. Per altra banda, n’hi ha més de vint-i-cinc voluntaris catalans, i la cantina, gratuïta i oberta tot el dia, està assortida amb una gran varietat de fruites, begudes fresques i menjars indis i occidentals. Si, a més a més, us dic que hi ha torradora per poder fer pa amb tomàquet i que tot es pot amanir amb un bon raig d’oli d’oliva, us podreu imaginar que això també és el paradís gastronòmic. Penso que si algú viatja a l’Índia i només visita la FVF, la imatge que s’endurà del país serà tan distorsionada (positivament) com algú que viatgi a Espanya i només visiti Port Aventura.
Una de les imatges més sorprenents i tendres és el bany dels nadons de pocs dies. Són les àvies les encarregades de fer el ritual de col•locar el nadó a sobre de les seves cames i fregar-lo enèrgicament amb aigua i sabó. Curiosament, els plors aguts i penetrants dels petits desapareixen als pocs segons de començar a rebre el massatge. Dóna ganes de provar-ho! 
No hay comentarios:
Publicar un comentario