In memoriam

Viatjant per l’Índia, molts són els curiosos que se m’apropen per preguntar-me el meu nom, de quin país vinc i si m’agrada la ciutat. Aquestes preguntes, i per aquest ordre, són les que, habitualment, se solen fer als estrangers. La veritat és que acaba sent un diàleg estúpid i avorrit i, tot sovint, ja no en faig cas i no responc. Però aquest senyor em va captivar des del primer moment. No em va preguntar quin era el meu país sinó de quin país diria que era ell, i amb un somriure d’orella a orella. Això em va desconcertar i em va fer somriure. Dos minuts després, compartíem un te asseguts al carrer. El senyor, en qüestió, és en realitat indi, però se sent orgullós de la seva pell clara i els seus cabells blancs, i la gent li diu que no sembla indi. D’aquí la seva pregunta inicial.

Em va fer pensar en el meu “Tío Colomán”. Potser per la seva loquacitat, per les seves celles poblades, pels pèls del nas, pel seus somriure, per la seva mirada transparent o per tot plegat una mica. Així que, des d’aquest racó del món, tinc un record simpàtic i emocionat pel Tío Colomán, allà on es trobi.