Potser alguns, els que tingueu bona memòria o sigueu apassionats de la lectura, recordareu el nom de Bhopal associat al gravíssim accident químic que va succeir vint-i-cinc anys enrere. Els fets van ser realment tràgics i penso que val la pena de conèixer-los. Els que vulgueu saber més, trobareu un munt d’informació a Internet: hi ha interessants articles, documentals i fotografies, i també us recomano el magnífic llibre “Era mitjanit a Bhopal”, escrit per Dominique Lapierre juntament amb el periodista Javier Moro. Però permeteu-me que us faci cinc cèntims de la història.
Als anys 70, la tercera major empresa química dels Estats Units, la Union Carbide, va decidir construir una gran fàbrica de pesticides al cor de l’Índia. En aquells anys, la demanda d’aquests productes per a l’agricultura era molt important en tot el país. Així van començar a produir l’anomenat “Sevin”, un pesticida de gran èxit, ja que no era gens nociu per a la salut dels humans ni dels animals. Però paradoxalment, la seva fabricació es feia a partir d’alguns dels elements més tòxics, com l’Isocianat de metil (MIC). Aquest químic reacciona d’una manera especialment virulenta amb el contacte amb l’aigua i aquesta reacció provoca gasos mortalment tòxics com el cianur. Per a que us feu una idea de la perillositat d’aquest producte, us diré que a molts països està prohibit el seu emmagatzematge i només es pot transportar en quantitats no superiors als 200 litres. Però a la fàbrica Union Carbide de Bhopal van construir tres cisternes per emmagatzemar fins a 120 tones de MIC!
Després d’un gran èxit inicial amb la comercialització del pesticida, als anys 80, l’Índia va patir uns anys de greus sequeres. Això vol dir que les collites van minvar considerablement i, per tant, també la venda de pesticides. La fàbrica, doncs, va experimentar un significatiu descens en els guanys i es va veure obligada a fer el que avui en dirien un pla de viabilitat, és a dir, reduir despeses, tot acomiadant treballadors i congelant-los els sous (atenció aquí a la separació de paraules). Una de les decisions menys intel•ligents que es van prendre en aquell moment va ser la de desactivar les mesures de seguretat de la fàbrica, diuen que per estalviar la ridícula quantitat de 40 dòlars diaris.
La tragèdia es va desencadenat la mitjanit del 2 al 3 de desembre de 1984, quan uns treballadors es disposaven a netejar amb aigua a pressió el que pensaven que eren cisternes buides. Però, en realitat, una d’aquestes cisternes contenia 42 tones de MIC. Podeu imaginar el que va passar. La reacció va produir un mortífer gas que es va escampar per tota la ciutat i va matar 25000 persones. Diuen que aquest gas és 500 vegades més tòxic que el que van fer servir els nazis als camps d’extermini. Més de mig milió de persones van patir seqüeles i, des de llavors, s’ha incrementat en un 10% les malformacions i problemàtiques greus que pateixen els nadons.
Vaig voler veure el que queda de la fàbrica, abandonada des de que succeí l’accident. A la porta principal hi havia dos guàrdies de seguretat per impedir el pas a l’interior del recinte, ja que representa que està “precintat” fins que se celebri el judici i està “absolutament prohibit” entrar-hi sense una sèrie de permisos oficials. Però caminant al voltant del mur exterior, vaig descobrir alguns forats per on la gent entrava i sortia, així que vaig decidir fer-hi una ullada. Un cop a dins, em vaig quedar veritablement sorprès al descobrir l’activitat humana que hi havia allà: canalla corrents, joves jugant a criquet, dones estenent roba, homes recollint llenya, persones fent les seves necessitats i, fins i tot, ramats de cabres i vaques pasturant amb tota tranquil•litat.
Vaig poder passejar llargament entre cisternes i canonades oxidades, observat de prop pels ulls curiosos dels infants. Penso que el lloc seria l’escenari perfecte per a una pel•lícula de terror. Vaig sentir emoció de trobar-me allà i, al mateix temps, indignació i ràbia. Es diu que hi ha encara unes 300 tones de productes tòxics enterrades a la fàbrica i en un estudi que va fer Greenpeace l’any 1999 va concloure que l’aigua dels voltants conté 680 vegades més el màxim permès de substàncies nocives per a l’organisme. Per altra banda, Warren Anderson, qui va ser director de la fàbrica, va ser empresonat acusat d’homicidi per negligència però va ser posat en llibertat poc després sota la ridícula fiança de 25000 rúpies (uns 400 euros!). I vint-i-cinc anys després encara no s’ha celebrat el judici. Com diu Amnistia Internacional, Bhopal és una burla als Drets Humans. He volgut compartir amb vosaltres aquestes línies i aquestes fotografies per denunciar i donar a conèixer la trista història de Bhopal. Aquest és avui el meu granet de sorra en la difícil lluita pels Drets Humans.
Potser alguns, els que tingueu bona memòria o sigueu apassionats de la lectura, recordareu el nom de Bhopal associat al gravíssim accident químic que va succeir vint-i-cinc anys enrere. Els fets van ser realment tràgics i penso que val la pena de conèixer-los. Els que vulgueu saber més, trobareu un munt d’informació a Internet: hi ha interessants articles, documentals i fotografies, i també us recomano el magnífic llibre “Era mitjanit a Bhopal”, escrit per Dominique Lapierre juntament amb el periodista Javier Moro. Però permeteu-me que us faci cinc cèntims de la història.
Als anys 70, la tercera major empresa química dels Estats Units, la Union Carbide, va decidir construir una gran fàbrica de pesticides al cor de l’Índia. En aquells anys, la demanda d’aquests productes per a l’agricultura era molt important en tot el país. Així van començar a produir l’anomenat “Sevin”, un pesticida de gran èxit, ja que no era gens nociu per a la salut dels humans ni dels animals. Però paradoxalment, la seva fabricació es feia a partir d’alguns dels elements més tòxics, com l’Isocianat de metil (MIC). Aquest químic reacciona d’una manera especialment virulenta amb el contacte amb l’aigua i aquesta reacció provoca gasos mortalment tòxics com el cianur. Per a que us feu una idea de la perillositat d’aquest producte, us diré que a molts països està prohibit el seu emmagatzematge i només es pot transportar en quantitats no superiors als 200 litres. Però a la fàbrica Union Carbide de Bhopal van construir tres cisternes per emmagatzemar fins a 120 tones de MIC!
Després d’un gran èxit inicial amb la comercialització del pesticida, als anys 80, l’Índia va patir uns anys de greus sequeres. Això vol dir que les collites van minvar considerablement i, per tant, també la venda de pesticides. La fàbrica, doncs, va experimentar un significatiu descens en els guanys i es va veure obligada a fer el que avui en dirien un pla de viabilitat, és a dir, reduir despeses, tot acomiadant treballadors i congelant-los els sous (atenció aquí a la separació de paraules). Una de les decisions menys intel•ligents que es van prendre en aquell moment va ser la de desactivar les mesures de seguretat de la fàbrica, diuen que per estalviar la ridícula quantitat de 40 dòlars diaris. 
La tragèdia es va desencadenat la mitjanit del 2 al 3 de desembre de 1984, quan uns treballadors es disposaven a netejar amb aigua a pressió el que pensaven que eren cisternes buides. Però, en realitat, una d’aquestes cisternes contenia 42 tones de MIC. Podeu imaginar el que va passar. La reacció va produir un mortífer gas que es va escampar per tota la ciutat i va matar 25000 persones. Diuen que aquest gas és 500 vegades més tòxic que el que van fer servir els nazis als camps d’extermini. Més de mig milió de persones van patir seqüeles i, des de llavors, s’ha incrementat en un 10% les malformacions i problemàtiques greus que pateixen els nadons. 
Vaig voler veure el que queda de la fàbrica, abandonada des de que succeí l’accident. A la porta principal hi havia dos guàrdies de seguretat per impedir el pas a l’interior del recinte, ja que representa que està “precintat” fins que se celebri el judici i està “absolutament prohibit” entrar-hi sense una sèrie de permisos oficials. Però caminant al voltant del mur exterior, vaig descobrir alguns forats per on la gent entrava i sortia, així que vaig decidir fer-hi una ullada. Un cop a dins, em vaig quedar veritablement sorprès al descobrir l’activitat humana que hi havia allà: canalla corrents, joves jugant a criquet, dones estenent roba, homes recollint llenya, persones fent les seves necessitats i, fins i tot, ramats de cabres i vaques pasturant amb tota tranquil•litat. 
Vaig poder passejar llargament entre cisternes i canonades oxidades, observat de prop pels ulls curiosos dels infants. Penso que el lloc seria l’escenari perfecte per a una pel•lícula de terror. Vaig sentir emoció de trobar-me allà i, al mateix temps, indignació i ràbia. Es diu que hi ha encara unes 300 tones de productes tòxics enterrades a la fàbrica i en un estudi que va fer Greenpeace l’any 1999 va concloure que l’aigua dels voltants conté 680 vegades més el màxim permès de substàncies nocives per a l’organisme. Per altra banda, Warren Anderson, qui va ser director de la fàbrica, va ser empresonat acusat d’homicidi per negligència però va ser posat en llibertat poc després sota la ridícula fiança de 25000 rúpies (uns 400 euros!). I vint-i-cinc anys després encara no s’ha celebrat el judici. Com diu Amnistia Internacional, Bhopal és una burla als Drets Humans. He volgut compartir amb vosaltres aquestes línies i aquestes fotografies per denunciar i donar a conèixer la trista història de Bhopal. Aquest és avui el meu granet de sorra en la difícil lluita pels Drets Humans.
No hay comentarios:
Publicar un comentario