Trenta padrins cantaires

Sembla difícil de creure que, al final d’aquest camí polsegós de menys d’un metre i mig d’amplada, s’arribi a algun indret habitat. Però després de recórrer-lo durant alguns kilòmetres, trobem una pedra amb un nom escrit: Dampetla. Es tracta del nom del poblat on anem, en el que viuen unes trenta famílies. Els nens corren descalços pels carrers i les vaques i búfales jeuen gandules sota l’ombra dels arbres. El paisatge és gairebé desèrtic i un sol de justícia fa que el termòmetre s’enlairi prop dels 40 graus.

El vehicle ens deixa just al davant de la casa de la família, on els pares i altres familiars esperen impacients la visita. Al baixar del cotxe, no veig cap nena que corri a saludar-me ni a donar-me la benvinguda, tal com fan altres infants apadrinats amb els seus espònsors. Però de sobte descobreixo uns ulls enormes que em miren des de darrera de la falda de la mare, amb una barreja de curiositat i temor. És la Lakshmi que s’amaga dels nouvinguts. M’apropo a ella i la saludo mentre l’abraço tendrament. Immediatament, la seva cara es transforma en un rictus de temor i arrenca a plorar a llàgrima viva, tot corrents a amagar-se de nou darrera la mare.

Ens fan passar a dins de casa seva. “Sobretot has d’entrar posant primer el peu dret!”, em recorda el meu acompanyant. I és que això és senyal de bona sort a l’Índia. L’habitatge té una única estança, d’uns tres metres quadrats, i en aquest petit espai, la família menja, dorm i guarda totes les seves pertinences. Seiem al terra, on tot just cabem les set persones protagonistes del dia: la Lakshmi i els seus pares, el mestre del poblat, les dues persones que m’acompanyen i jo mateix. Els explico que formo part d’un gran grup d’amics cantaires vinculats a una escola de Catalunya. Li dic a la nena: “Lakshmi, tu no tens un o dos padrins com els altres nens, sinó més de trenta! Ets l’única nena del món amb tants padrins!”. Els seu pare, en sentir-ho, somriu amb satisfacció.

Demano permís per jugar amb els nens que s’amunteguen curiosos a la porta de la casa. Com que la Lakshmi ara està amagada al darrera de la cortina, penso que potser serà la manera d’aconseguir que se li passi una mica la por. A la canalla se’ls il•lumina la cara quan trec una barra de color i els començo a pintar la cara i també a inflar alguns globus. Els adults es miren entre ells, estranyats de que hagi trencat el “protocol”, tot asseient-me al terra entre els infants. Demano als nens que m’ajudin a dibuixar i pintar un cartell per saludar els amics d’Espanya. Tots s’engresquen ràpidament i llavors ella apareix amb timidesa, empesa pel mestre. Encara a contracor, participa pintant el dibuix i escrivint el seu nom i també una salutació en telugu, la seva llengua.

Tot seguit visitem l’escola. Al poblat n’hi ha dues, una de pública i una altra de la FVF. Tots els nens van a l’escola pública, en horari de matí, però també assisteixen a la de la Fundació, pel matí de 6 a 8, i per la tarda de 4 a 6. Tenen dues classes i també dos professors, tot un luxe per la quarantena d’alumnes que són, sobretot tenint en compte que en algunes escoles índies la ràtio pot arribar als setanta o vuitanta infants. A l’aula, la canalla seu a terra i les úniques eines pedagògiques de què disposen són quaderns, llapis i una pissarra. La Lakshmi, ara un pèl més relaxada i segura, juntament amb les seves companyes, ens canta una cançó.

Abans de marxar, el pare de la nena em ve a buscar, m’agafa la mà i, mirant-me als ulls, em diu: “saluda i dóna les gràcies de part meva a cadascú dels trenta companys teus”. M’emocionen aquestes paraules i m’emociona també que hagi recordat el detall del número de padrins cantaires que abans li havia dit a la nena. Així que, gràcies a la màgia d’Internet, us faig arribar, embolicades entre aquestes línies i aquestes fotografies, l’abraçada tendra i el record agraït de la família. Ben segur que la imatge abstracta de trenta padrins cantaires quedarà, a partir d’ara, dins dels quatre metres quadrats de casa seva.