Motivacions primàries

Hi ha qui diu que la Índia no existeix sinó que son, simplement, vint-i-dos països agrupats. I realment és així. Us imagineu considerar tota Europa com un únic país? Quina bestiesa! Doncs no és molt diferent de la realitat de l’Índia, que és un mosaïc ben diferent de gents, de climes, de llengues, de maneres de vestir i de menjar. Dharamsala, per exemple, és un lloc absolutament diferent d’Amritsar. Aquí la majoria de la gent és d’origen tibetà. Les seves cares són més rodones, els ulls allargats, les pells morenes i curtides. Podríem dir que és gent més “de pagès”. El menjar tibetà és molt bo, poc especiat i gens picant. I sobre el clima, per a que us feu una idea, us puc dir que avui he hagut de dormir amb tota la roba que porto, posada una sobre a sobre de l’altra, i ben tapat amb una manta!

La majoria de gent que ve a Dharamsala ho fa simplement per turisme o també molts per cultivar una dimensió més espiritual, ja que aquí hi ha molts monestirs budistes, centres de meditació i de ioga. Us he de confessar que la meva motivació per venir ha estat molt més primària. Ni espiritualitat ni turisme. Jo he vingut bàsicament pel menjar. Poder menjar durant un parell o tres de dies momos (una mena de raviolis tibetans), tukpa (sopa de verdures amb pasta tibetana), te tibetà (salat i amb mantega) o pizza ha estat un regal del cel. A l’Índia, però, qualsevol indret turístic significa automàticament dues coses: per una banda, una sobre explotació de botigues de records, restaurants, cafeteries, hotels o llocs d’accés a Internet i, per altra banda, un bon grapat de pidolaires que fan l’agost amb els viatgers més “bondadosos”. Avui, per exemple, m’ha sorprès veure en un restaurant una parella de gent gran sopant amb dos infants del carrer, bruts i amb les robes fetes uns parracs. Per sort o per desgràcia, a mi encara no se m’ha desvetllat aquesta dimensió caritativa. Jo segueixo amb unes motivacions molt més primàries: acontentar el meu estòmac i aconseguir els preus més baixos a les botigues.