Pidolaires (I)

Crida l’atenció la gran quantitat de pidolaires amb diferents tipus de discapacitats físiques o psíquiques que es veuen als carrers de l’Índia, especialment a les grans ciutats. Cecs, coixos, discapacitats intel·lectuals, persones sense cames o sense braços. Alguns van arrossegant-se pel terra, altres en una mena de carretons amb rodes i molts caminen sense rumb pel carrer. Els que no hi veuen sovint van acompanyats d’algun nen que els fa de pigall. Potser la proporció d’aquestes persones és la mateixa que a Occident, però als països europeus disposen de recursos residencials i ocupacionals on viuen d’una manera digna i no estem tan acostumats a veure’ls pel carrer. Aquí, en canvi, estan per tot arreu i sovint en unes condicions infrahumanes. Hi ha qui m’ha dit que a l’Índia també existeixen residències públiques d’aquest tipus però que molts d’ells prefereixen estar al carrer demanant almoina, ja que al final del dia es poden treure uns quants calerons. Jo dubto que sigui així.

Em resulta especialment curiós els nens que acompanyen les persones cegues. Alguns no tenen més de quatre o cinc anys. La seva curta edat i potser la manca de motivació no els fa les persones més adients per fer de pigall i no paren massa compte als milers d’obstacles que es troben als carrers indis com forats al terra, excrements d’animals, vaques o clavegueres obertes. Pel pobre cec el recorregut per la ciutat es converteix en una quotidiana cursa d’obstacles en mans d’algun petit infant maldestre.