Nens (I)

Els nens indis semblen realment feliços. Encara conserven aquella alegria i espontaneïtat pròpies dels infants però que a molts països europeus està desapareixent. Al nostre país, els nens, tot sovint, són petits adults infeliços, preocupats pels deures, per lluir roba de marca i per tenir l’últim model de joc electrònic. A la Índia, en canvi, sobretot a les zones rurals, la canalla encara juga al carrer i s’ho passa bé amb poca cosa. Uns pals, unes pedres, una roda de bicicleta o un estel són suficients per esbossar un somriure i entretenir-se durant hores i hores.

Qualsevol novetat els desperta la curiositat i els fa obrir uns ulls enormes. Quan veuen un estranger, per exemple, el segueixen tot saludant-lo i assajant el seu limitat repertori de preguntes en anglès. Hi ha tres paraules, però, que gairebé tots coneixen a la perfecció: diners, caramels i bolígraf. De tant en tant, després de seguir a algun turista ingenu, els cau algun d’aquests regalets però si no, tant és, han tingut uns minuts d’entreteniment i diversió. A mi, aquesta part de demanar coses em sobra. Me’ls imagino com caça clients en potència, perseguint turistes per endur-se’n una comissió. De tant en tant, però, la seva espontaneïtat i imaginació superen tot allò previsible. Ahir, per exemple, vaig sentir una colleta d’infants que em seguien, parlant entre ells en veu baixa. De sobte, una nena se’m va acostar i em va preguntar: és cert que tu ets en Harry Potter?