“Evidentment. Infinitament més feliç!”, em respon Alfredo, el meu company d’habitació, quan li pregunto si és més feliç des de que coneix a Amma. I és que aquest ex empresari basc de cinquanta-cinc anys ha passat de portar una vida “normal”, de treballador i de pare de família, a la plena realització a nivell espiritual, segons diu ell mateix. Des de fa cinc anys, i malgrat la incredulitat de la seva dona i fills, s’aixeca cada dia a les cinc del matí per a fer meditació, recitar els mil noms d’Amma (una pregària similar al rosari cristià, però fent referència a Amma) i cantar les oracions hindús corresponents, en sànscrit. A part d’això, acompanya a Amma cada cop que viatja per Espanya i ara, per primer cop a la seva vida, ha viatjat a l’estranger, per passar un mes a l’ashram d’Índia.“Què és Amma pels seus seguidors? Una líder espiritual, una mena de profetessa o una divinitat?”, li pregunto amb curiositat.
“És una persona enviada per Déu al món per revelar-nos un missatge i un ensenyament diví”.
“I per a tu, Alfredo, què significa Amma?”, m’atreveixo a interpel•lar-lo directament.
“Ella és la persona més important a la meva vida”, em contesta sense dubtar-ho ni un segon.
Ell, al igual que molta de la gent d’aquí, porta a sobre tot el “merchandising” d’Amma que està a la venda: samarretes, bossa bandolera, carpeta, agenda i el rellotge amb la imatge d’Amma. Fins i tot, ha comprat la nina d’Amma que fa servir en la meditació per “focalitzar” la ment, és a dir, per fixar el pensament en un objecte concret a fi de no distreure’s. (Però, en veu baixa, us diré que també dorm amb ella.)En un altre moment de conversa, li pregunto amb certa malícia: “Alfredo, estaries disposat a fer qualsevol cosa que ella et demanés?”.
La seva resposta em desconcerta encara més: “Ella és divina i ho sap tot. Ens coneix tan bé que mai ens demanaria res que estigui per sobre de les nostres capacitats”.
It is said that English is one of the easiest languages to learn. Maybe it’s true. The grammar it’s not quite complicated and verbs are pretty easy. In spite of it I make a lot of mistakes when I try to speak English, and the mistakes sometimes can mislead and provoke funny confusions. Here you have three amusing ones.
I’ve had the chance of accompany a little group of theatre in a performance. One of the members is the person who is hosting me and sheltering me the last days in his Ayurvedic centre. He and five companions form a modest group which plays some simple performances. Most of the plays in India have a clearly pedagogical purpose. In this case, for example, the performance teachs the audience about the importance of a safe driving: don’t speak on the phone while driving and use helmet while riding a bike. They make to smile children and adults, just with a drum and some disguises.
He tingut l’oportunitat d’acompanyar un petit grup de teatre en una de les seves actuacions. Un dels seus integrants és l’home que durant uns dies m’ha acollit i m’ha deixat dormir al seu negoci. Ell amb cinc amics seus formen aquest modest grup que interpreta senzilles obres i fa somriure a petits i a grans, simplement amb un tambor i quatre disfresses. La majoria de les actuacions de petita escala a l’Índia tenen un caràcter fortament pedagògic. En aquest cas, pretenien conscienciar al seu auditori de la importància de la conducció segura: dur el casc en la moto, no conduir si s’ha begut alcohol i evitar parlar per mòbil mentre es circula. Com veieu, malgrat les diferències culturals, el nostre país va a la par en aquest tema.
Cada matí, el peixater instal•la la seva parada al mateix lloc de la carretera. Com podeu veure, no es tracta d’una gran peixateria al mercat, sinó d’uns pals que aguantes unes fustes i un plàstic que fa de tendal. I envoltat d’aquest privilegiat escenari de palmeres, el peixater es passa les hores esperant que algú li compri els peixos que, de matinada, ha aconseguit aplegar. Així d’humil i simple és la vida per a moltes persones a l’Índia.
Aquest senyor és un sabater i la pila de calçat que té al davant podríem dir que és com aquells “cementiris” de cotxes on els mecànics van a buscar la peça concreta que els falta i de la que ja no fabriquen recanvis. M’admira veure com aquí s’aprofita i es reutilitza tot. A qui se li acudiria, per exemple, portar a reparar un paraigües trencat o unes xancletes velles al nostre país? A l’Índia, en canvi, es duen a un dels centenars de sabaters que, com el de la fotografia, hi ha asseguts al carrer. Amb una mica de paciència, agulla i fil, i algun pedaç d’un altre calçat, les xancletes o el paraigües tenen una nova oportunitat!
Diuen que l’anglès és una de les llengües més fàcils d’aprendre. Potser és cert. La gramàtica no és res de l’altre món i la conjugació dels verbs sembla que tampoc té massa dificultat. Això no treu, però, que faci un munt d’errades quan intento comunicar-me en anglès, algunes de les quals provoquen confusions curioses o divertides. Us explico tres d’elles.
I’ve wondered if gestures are universal. I’ve wondered if hands movements or face expressions mean the same in different cultures or in far away countries. I think the answer is as easy as ambiguous: some gestures or grimaces mean the same and some of them not. Indians, usually, are very expressive people but I realize not all the gestures are common with ours. You can perfectly understand baggers asking you for money, when they outstretch their hands or point out their mouths and stomachs. But, on the other hand, for example, the shopkeeper in the photograph is not asking the man if he wants three kilos of fruits but he’s doing an Indian popular gesture which means something similar to “what do you want?” or “what’s the matter?” The man is answering with the same hands movement. You can read in it whatever you want.
Si no fos per les palmeres i la brutícia de les aigües, en les que suren ampolles i bosses senceres d’escombra-ries, algú podria pensar que aquesta ciutat és Venècia però, en realitat, es tracta del poble d’Alleppey, a la regió de Kerala. Al igual que Venècia o San Petersburg, Alleppey està travessat per nombrosos canals. Alguns d’ells són més estrets i només permeten el pas de petites canoes però d’altres són grans i els naveguen Ferrys enormes i luxoses cases vaixell. Per creuar els canals es pot fer a través dels ponts però també hi ha barquers que, per unes poques rúpies, travessen constantment en canoa, d’un cantó a l’altre, als llocs més concorreguts. L’indret, malgrat la deixadesa pròpia de qualsevol ciutat índia, té el seu encant. El problema és el mateix que a qualsevol lloc turístic: no pots caminar tres passes seguides sense que algú et pregunti “senyor, no voldria pas un passeig en barca?”.
Les espècies són una part imprescindible de la cuina índia. Són importants a tot el país, però diuen que a Kerala és son es cultiven les de major qualitat i, per tant, encara en fa un major ús d’elles. De fet, es diu que Cristòfor Colom va arribar a Amèrica quan, el que en realitat pretenia era trobar una ruta més curta cap a la costa de Kerala, on poder aconseguir pebre i safrà. I és que aquí és pot, trobar, entre altres, anís, pebre, vainilla, cardamom, mostassa, comí, clau i “massala”, que és una combinació de quinze espècies diferents, que es fa servir en la majoria de plats de carn i peix. Cada parada d’espècies del carrer és un esclat de colors i d’olors, un veritable espectacle per a la vista i l’olfacte.
La policia encarregada de regular el trànsit en aquesta regió fa servir uns aparells d’una certa sofisticació per tractar-se de l’Índia. Fixeu-vos en el senyal de STOP que duu el policia a la mà. I és que no calen multes ni semàfors ni radars per aconseguir una circulació fluïda. Simplement cal col•locar-se en el lloc adequat i tenir a la mà les paraules justes, ni una més ni una menys. Quina bona lliçó per a la vida!
Els àpats tradicionals a la regió de Kerala es fan de la següent manera: el plat és una fulla de palmera sobre la qual el cambrer va abocant els ingredients normals del thali o plat combinat indi. En primer lloc l’arròs i, al seu voltant, verdures, llenties i iogurt. Amb dits es barreja bé i cap a dins! Així és menja a les cases, però també als restaurants, com al de la fotografia. Tot i que menjar amb les mans i en una fulla pugui semblar incòmode, brut o poc higiènic, en realitat, no ho és pas. No cal dir que els “plats” es renten amb aigua abans de fer-los servir, són d’un únic ús i completament biodegradables. Amb una mica de pràctica, menjar amb els dits és fàcil i, fins i tot, divertit. I l’àpat és força econòmic: per 25 rúpies, uns 40 cèntims d’euro, es pot menjar i repetir totes les vegades que es vulgui, fins atipar-se. És clar, l’estalvi en coberts, plats i rentavaixelles s’ha de notar en el preu!
The traffic policemen in Kerala use the properly instruments for their work. Look at the STOP sign that the policeman is holding in his hand. There is not necessary radars neither fines nor traffic lights to get a flown traffic. The only important things are having the right words and standing in the right place. This is a good lesson for life!
Spices are integral part to any Indian dish. They’re important in all over the country but the region of Kerala still grows the best quality of the India’s favourite spices. It’s said that Christopher Columbus was actually looking for the pepper and saffron of Kerala’s coast when he stumbled on America. In any case, in Kerala, you can see many street shops with tidy heaps of different spices and the “masala”, that is a combination of more than sixteen spices. Every colourful spices street shop is a feast for your sight and your smell.
Aquesta seria una escena totalment increïble en la majoria d’estats indis, però no aquí, a l’estat de Kerala, on un alt percentatge de la població pertany al cristianisme i la pesca és una de les principals ocupacions. Així que no és estrany trobar esglésies, capelles, pòsters amb motius religiosos o monges. I per altra banda, és d’allò més comú veure gent pescant, venent peix al carrer, en petites parades o a sobre d’una bicicleta. Es tracta d’una vessant més de les mil índies.
Índia és, sobre tot, un país de contrastos. I per a mostra aquest tren, l’anomenat “Palau sobre rodes”. No es tracta d’un tren normal de primera classe, sinó que és un veritable hotel de cinc estrelles sobre rails. Funciona a l’estil d’un creuer, és a dir, durant un nombre determinat de dies, el tren recorre diferents ciutats o estats indis i fa llargues parades per a poder visitar els principals indrets per on passa. Evidentment, jo ho hi he pujat. Bàsicament perquè l’accés als curiosos està bastant restringit i el cost d’un “creuer” en un d’aquests trens es mesura dòlars i en nombres de quatre xifres. Però sí que he tingut l’oportunitat de tafanejar per les finestretes d’un tren que vaig veure parat en una estació. Als vagons, a part de les habitacions i menjadors, es poden trobar serveis tan exòtics i impensables en un tren com gimnàs, saló de bellesa, perruqueria, sala de projeccions, biblioteca o sala de massatges. La majoria de les finestres tenen vidres foscos. Suposo que, en part, és per preservar la intimitat dels ocupants, però penso que també deu ser per evitar el shock que podrien patir els exquisits ulls dels viatgers al mirar per la finestra i veure els milions de barraques que s’estenen al llarg de les vies de tren índies.
Línia? Quina línia? De què deu ser aquesta línia verda? De la pobresa? De la dignitat? De la higiene? Del confort? De l’autoestima? Sigui del que sigui, aquesta pobra dona, com podeu veure, està per sota del llindar.
A les platges de Goa hi ha desenes de barques de pescadors com aquesta. Al capvespre, els pescadors hi fan cap per reparar les xarxes i deixar-ho tot enllestit per la feina de l’endemà. La seva jornada comença a les tres de la matinada, quan surten a pescar. Naveguen mar endins, llencen les xarxes, esperen vora una hora i tornen a terra cap a les nou del matí carregats amb tots els peixos que hagin pogut aplegar. Aquesta tarda els he demanat si els podia acompanyar i m’han dit que sí. Una estona després, però, m’ho he repensat. L’experiència podria ser d’allò més interessant, però a les tres de la matinada deu fer fred i humitat. A més a més, navegar dues o tres hores mar endins a les fosques en una canoa de fusta no inspira massa confiança, així que m’he desdit del meu propòsit. Sembla que avui m’he topat amb els límits de la meva curiositat i gosadia.
Goa em rep amb una sensació agredolça. Per una banda, sembla un lloc prou interessant per explorar amb calma, amb el seu clima tropical, els seus mercats de peix, les seves reminiscències portugueses i el seu cristianisme obsolet. Els portuguesos van arribar aquí l’any 1510 i es van fer amb el control de la regió i del comerç de les espècies. Trenta anys més tard van arribar els missioners jesuïtes, encapçalats per Sant Francesc Xavier, i van evangelitzar la població. Tot això resta palès avui dia en multitud de detalls, com desenes d’esglésies i capelles o comerços amb noms tan suggerents com “Transports Déu em crida”, “Bar Mariano” o “Venda de licors Senyor Jesús”.
Un cop més m’adono que l’Índia no és una sinó moltes i d’allò més diverses. Ningú diria que pertanyen al mateix país les muntanyes nevades de Dharamsala, els senyors amb turbant d’Amritsar, els barris de barraques de Delhi o Mumbai, o les platges amb palmeres i les cabanes dels pescadors de Goa. Però sí, es tracta del mateix país i ara tinc l’oportunitat de conèixer aquesta altra part del món, sense saber massa què fer amb el jersei, el calçat i la roba de màniga llarga. Qui m’ho hagués dit, que en ple mes de gener, estaria suant, amb màniga curta i amb xancletes. Com n’és, de sorprenent, la vida!
It is amazing to see the men climbing up the palm trees to pick the coconuts. They climb up quickly without any kind of protection, just embracing the trees with their arms and legs. The palms are sometimes more than fifteen and twenty meters high. I asked them if the coconuts could fall down and they answered yes, and if one of them knocks you, it can hurt you seriously and even kill you. What a bizarre way of die in this country, being assassinated by a coconut!
Goa’s biggest attraction is its beaches. The weather is always fine and hot, the sea water is lukewarm and clean, the sand is white and fine, and forests of palm trees cover hundreds of restaurants, fishermen bamboo huts, hotels, cafes and bungalows spread everywhere. You can see lots of people. Most of them are wealthy European tourists looking for relaxed holidays but there are also many laid-back travellers doing as little as possible. Now is the high season because is the “coldest weather”. But the next month, the temperature will start to increase and maybe then this paradise will turn into a hell.
Let’s play that game that consists of asking what is something useful for, and then to invent funny and odd answers. For instance, what is a pair of wool socks useful for, in an Indian beach, at more than thirty degrees?
