Malson

Podria haver-ho sospitat quan a l’estació de trens se’m va apropar un senyor per oferir-me una habitació, tot dient-me: “tot just per passar aquesta nit i demà ja trobaràs alguna cosa millor”. No és la millor manera de vendre un producte, vaig pensar. De totes maneres, com que les onze de la nit no és el moment òptim per buscar allotjament i el preu que m’oferia era gairebé la meitat dels altres, vaig acceptar sense pensar-m’ho massa. Així que vaig pujar a la seva moto que va conduir pels afores de la ciutat. Després de dos dies i mig d’un interminable viatge en tren, qualsevol lloc on poder estirar-me i descansar m’estarà bé, em vaig dir. Però estava ben equivocat. L’habitació que m’ensenyà era una estança llòbrega, humida i insalubre. Malgrat tot, vaig estirar el meu llençol en un dels llits i em vaig disposar a dormir. Al cap de pocs minuts em vaig despertar amb fortes picors per tot el cos. A l’encendre la llum, vaig veure dotzenes de puces corrent i saltant alegrement pel llençol i pel meu cos, ja força envermellit per les picades. Durant una bona estona vaig provar diferents tècniques, com intentar dormir directament al terra o fer una matança indiscriminada de puces, però res va funcionar: el nombre de puces no parava de créixer així com les vermellors i picors del meu cos. A la una de la matinada vaig donar per acabat el meu descans nocturn. Vaig decidir que podia aprofitar la nit per fer una primera visita a la ciutat però a l’obrir la porta de l’habitació em vaig trobar amb un altre típic espectacle indi: els passadissos estaven plens de gent dormint al terra. Vaig aconseguir arribar al replà de l’escala, saltant per sobre dels cossos, just quan un altre hoste pujava les escales amb clars símptomes d’embriaguesa. Llavors vaig decidir tornar a l’habitació i esperar que el dia claregés. I aquí estic encara, escrivint aquestes línies i escoltant música. I acompanyat de les puces, és clar. Tinc entès que hi ha qui les ensinistra. Hauria estat el moment ideal per a intentar-ho!