Regal d’Al•là

Després d’un esgotador i calorós dia a la ciutat de Cochin, vaig agafar un autobús per anar cap a una ciutat veïna on viu la família que m’acull aquests dies. Tant de bo pugui arribar abans no es faci fosc i tingui temps de dutxar-me i descansar una mica, vaig pensar esperançat. Molts pobles i ciutats índies estan poc o gens il•luminades de nit i la dificultat per a fer o desfer un camí al vespre es multiplica de manera considerable, així que sempre és millor arribar als llocs amb llum natural. El fet és que, no només vaig arribar quan ja era fosc, sinó que l’autobús va parar al mig d’una carretera i va fer baixar tothom. “Però aquesta no és la parada!”, em vaig queixar. “Tots a baix”, va ser la única resposta. Així que, de sobte, em vaig trobar tot sol al mig del no res i a les fosques, en una carretera desconeguda, i sense saber ni tan sols si anar cap a l’esquerra o cap a la dreta. Amb un grau considerable de desesperació vaig decidir, simplement, caminar.

Després d’uns vint minuts a pas lleuger vaig arribar al que semblava els afores de la ciutat. Un dels primers establiments que vaig veure, a peu de carretera, va ser un kebab, un dels típic establiments turcs d’entrepans de carn rostida. Malgrat el neguit de la situació en la que em trobava, no vaig poder evitar fer una ullada a les delicioses graelles de pollastre i de carn rostida. El cambrer em va demanar: “què vols?”. Li vaig respondre: “tot té molt bon aspecte però em sembla que no tinc prous diners, així que res”. Quan vaig girar cua per marxar, em va cridar de nou: “torna aquí i no et preocupis pels diners”. “De veritat, no en porto prou”, vaig insistir, tot ensenyant-li les poques rúpies que duia al moneder. I ell, picant-me l’ullet em va dir: “és gratis!”. A l’agafar el deliciós entrepà de carn rostida, li vaig dir “gràcies, l’acceptaré com un regal d’Al•là”. “Hamdulillà”, va respondre, “lloat sigui Al•là”.