Un Nadal diferent

Comencem el dia de Nadal agafant un autobús fins a un poble on un conegut ens ha convidat a passar alguns dies amb la seva família. Després de viatjar durant unes quantes hores arribem al lloc en qüestió. Es tracta de quatre cases ruïnoses al bell mig del no res, amb algunes vaques, camells i micos deambulant pels carrers. Ens consolem pensant que potser l'acollida serà excel·lent i compensarà les incomoditats del viatge i la duresa de l'entorn. Però quan truquem per dir que ja hem arribat, ens trobem amb la sorpresa de que no hi ha ningú a casa i estaran fora tota la setmana. Després d'uns minuts de confusió decidim tornar a la mateixa ciutat d'on venim. Mentre esperem l'autobús, a un cantó de la carretera polsegosa, fem el nostre solitari i auster àpat de Nadal: formatge, pà de motlle i una mica d'aigua.

A mitja tarda som de nou a la ciutat. Per tal d'arribar més ràpid a l'hotel i poder descansar decidim fer auto-stop. Un motorista s'ofereix amablement a apropar-nos al lloc on anem. Quan ens adonem, la moto està sortint de la ciutat i en direcció oposada a on havíem d'anar. Li demanem que pari i ens baixem. Com que no ens podem entendre bé, no acabem de saber cap a on ens portava ni amb quina intenció. El cas és que ara som molt més lluny de l'hotel i ens queda una bona estona de camí. Quan finalment arribem a l'hotel, gairebé entrada la nit, estem esgotats de cansament. Allà, però, ens diuen que l'amo fa una festa de Nadal i ens està esperant. Decidim afegir-nos uns minuts per veure de què es tracta. La festa no podia ser més insípida i trista. L'amo amb tres amics seus beuen whisky al voltant d'una taula. Ens conviden a afegir-nos i beure amb ells, i aquesta és tota la festa. Ja deuen portar estona de "celebració" perquè alguns d'ells arrosseguen les paraules sospitosament i quan proven de desplaçar-se ho fan sense massa equilibri. Per altra banda, un d'ells prova de petonejar-nos, entre glop i glop de whisky, mentre repeteix "Spain, I love Spain".

Mai m'han fet el pes les festes de Nadal, tan carregades de convencionalismes i de consumisme. No m'agrada que la pressió social dicti amb qui s'ha de passar tal dia, què s'ha de menjar o què s'ha de regalar. Sempre he estat més partidari de viure Nadals diferents o alternatius. Però avui, en el més profund del meu interior, crec que hauria preferit un Nadal tradicional.

Son profunda (II)

Fixeu-vos en l'escena de la fotografia. Un senyor va a obrir el seu cotxe però es troba un d'aquests homes-marmota indi dormint a la roda del seu vehicle. Fixeu-vos en com deu ser d'incòmoda aquesta postura per dormir. Escenes de son profunda com aquesta no em deixen de cridar l'atenció. Podria tractar-se d'un atac de cor o d'una ganivetada a l'esquena però no ho és. Sembla que es tracta d'una simple becaina, ja que quan el propietari del vehicle el prova de despertar, l'home obre els ulls, s'aixeca i marxa a un altre lloc per continuar amb la migdiada. Potser al bell mig del carrer o a sobre d'una bicicleta, que són dos dels llocs més populars per dormir.

Sleepy men

Look at the photograph. A man was going to open his car door but he found one of these sleepy Indian men resting next to one of his wheels. Look at the uncomfortable position of the body. This kind of deep-sleeping scenes are still surprising to me. It seemed to be a heart attack or a back stab but it wasn't. It was just a simple nap since the driver tryed to wake him up and the sleepy man opened his eyes slowly, got up and went to another place to continue his nap. Maybe he went to lay on the middle of the street or on a bicycle, which seem to be two of the most popular places to have a rest.

Porcs

Aquesta és la època de fer la matança del porc en aquells pobles d'Espanya on encara perdura la tradició de fer-la d'una manera, diguem-ne, manual i artesana. És un esdeveniment entre interessant i macabre on s'apleguen familiars, veïns i coneguts, per contemplar la ganivetada mortal i participar en l'elaboració dels embotits.

A l'Índia també hi ha porcs però no matances ni embotits. Els porcs aquí són bastant diferents. No són rosats ni viuen en granjes sinó que són negres, peluts i la seva funció és fer d'escombriaires. Podríem dir que són els precursors de les nostres modernes plantes de tractament dels residus orgànics. Es passegen pels afores dels pobles i les ciutats, entre les escombraries, menjant tot allò que troben. Per fer-nos una idea, per als indis són com per a nosaltres les rates que viuen a les clavegueres de moltes ciutats europees. Evidentment, no se'ls mata ni se'ls menja i si a un indi li diguessim que nosaltres mengem la seva carn segurament posaria cara de fàstic. Però quina cara posariem nosaltres si algú ens convidés a tastar salsitxes de rata?

Pigs

Now it is the time for killing the pigs in the Spanish towns where people still kill them in the handmade way. The slaughter of the pigs is a bloody feast half interesting and half disgusting where relatives, neighbours and acquitainces join to watch the deadly stab. Everyone helps in the work of preparing the meat.

In India there are also many pigs but neither slaughters nor cured meat. The pigs you can see here are black and hairy, and they work as dustmen. We could say pigs are walking Indian dustbins. They walk around the streets, specially in the outskirts, and they eat as much garbidge as they can. They have the same function that rats have in some European cities. Obviouslly, Indians neither kill nor eat them. If we explained to an Indian that we eat and we like cured pork meat, he'll put a nasty expresion. But which would be our reaction if someone invites us to eat, for example, rat sausages?

Viatge als inferns (I)

Dues de les millors pel·lícules que he vist sobre l'Índia són "Slumdog Millionaire" y "Born into brothels", aquesta última traduïda al castellà com "Los niños del barrio rojo". La primera s'articula al voltant del concurs de televisió "¿Quiere usted ser millonario?" i tracta d'un barri de xavoles de Mumbai i la segona, sobre un barri de prostitutes de Calcuta. Em vaig quedar amb la curiositat de visitar aquestes dues realitats índies tan complexes i sòrdides. Penso que fer-se una idea d'un país significa conèixer els seus tresors però també saber com són seus inferns.

Després de descobrir que a Delhi també existeix una gran "red light area" o zona de bordells, decideixo atansar-m'hi un capvespre. Es tracta d'un carrer comercial de la part antiga de la ciutat, aparentment com qualsevol altre: brut, fosc, amb algunes construccions mig en ruïnes i amb gent pidolant i dormint pel terra. Als baixos dels edificis hi ha tota mena de comerços, des de pintures fins a recanvis per a automòbils. Ningú no diria que les portes obertes que hi ha entre botiga i botiga donen pas als inferns. Potser alguna cosa estranya es pot intuïr per la gran quantitat d'homes que entren i surten d'allà. Entro per una de les portes on unes estretes escales enfilen cap als pisos superiors. A cada nivell hi ha un replà que dóna a dues o tres estances amb les portes també obertes. Trec el cap a la primera d'elles: es tracta del primer dels inferns que veig. Entre quaranta i cinquanta noies, totes elles d'aparença molt jove i amb trets orientals, probablement nepaleses, estan assegudes pel terra o en cadires. Malgrat el maquillatge que duen, el seu aspecte és trist i descuidat. Tenen la mirada perduda, fumen, escupen a terra i no somriuen ni fan cap gest per cridar l'atenció de les desenes d'homes que constantment entren i surten. De tant en tant, algun dels homes s'apropa a una de les noies, li posa a la mà dos bitllets de cent rúpies i entren plegats a una de les minúscules habitacions que hi ha al voltant de l'estança. De les parets penjen imatges de déus hindús adornats amb llums i flors, i versos del Coràn. Entro a l'infern del costat i veig exactament el mateix, però l'escena és encara més kafkiana: al mig de la sala hi ha dues cabres menjant herba i tres gossos malaltissos dormint. Un brahaman prega davant la imatge d'un déu i crema incens com a ofrena. Alguns venedors ambulants entren i surten oferint a crits els productes que carreguen al cap en grans cistells: pomes, roba, melons, dolços... Al segon i al tercer pis els inferns es repeteixen, igual que a cadascuna de les altres escales paral·leles.

Al baixar de nou al carrer, de sobte, m'he trobat arraconat per uns homes que m'han amenaçat amb un pal i, amb força, m'han robat els diners que portava a sobre. Per sort, he pogut sortir il·lès i recuperar el passaport. M'ha vingut al cap la cançó de Melendi: "¿pá qué te metes?". És el preu que he hagut de pagar per voler visitar els inferns. Crec que enlloc de conèixer els slums de Mumbai tornaré a mirar la pel·lícula.

Viatge als inferns (II)

Com li podríem dir? Curiositat, risc, estupidesa? El fet és que avui, un dia després del desencontre amb els inferns, he volgut tornar de nou al carrer dels bordells. Ho he volgut fer, bàsicament, per fotografiar el lloc, però aquest cop a plena llum del dia i ja sense curiositat per entrar-hi. El carrer és ple a vessar d'activitat. Hi ha gent que camina, camions que carreguen i descarreguen material, cotxes, rickshaws i animals que van amunt i avall sense parar. A la llum del dia, les estretes escales que pujen entre els negocis es veuen fins i tot més brutes i sòrdides que a la fosca. No pocs homes les pujen i les baixen, entre els quals alguns pidolaires i venedors ambulants.

Des de l'altre costat del carrer, les façanes es veuen alegres i vistoses, com les qualsevol edifici de la ciutat. Hi ha roba penjada, enormes reclams comercials i esquirols corrent pels arbres i pels balcons. El muetzí crida a l'oració des d'una mesquita propera. De tant en tant algunes noies treuen el cap i miren per les finestres enreixades de les seves presons quotidianes.

A Torí, Itàlia, vaig poder veure una tapa del clavegueram que, segons diu la llegenda, és una de les entrades a l'infern que hi ha a la Terra. Potser ara ja en conec una altra.

Arbres amb potes

Des de la distància semblen arbres en moviment. Un grapat de branques amb fulles verdes i un tronc que avancen a pas lleuger entre les persones i els cotxes del carrer. Quan es van apropant es pot veure que el tronc són, en realitat, unes cames i que uns braços aguanten el feix de branques. Es tracta de dones que carreguen branques per donar d'aliment als animals. Els misteri dels arbres que caminen ja està resolt!

Walking trees

They seem to be walking trees from the distance. Some branches with green leaves and a short trunk move forwards among the people and the cars in the street. When they come near you, you can see a couple of legs and arms holding up the foliage. They are just women who carry some branches to feed the animals. The mistery of the walking trees is already solved!

A trip to the hells (I)

The two best movies I've ever seen about India are "Slumdog Millionaire" and "Born into brothels". The first one is about the famous TV contest "Do you want to be a millionaire?" and deals with a slum in Mumbai. The second movie is about the prostitutes and their children who live in the red-light district in Kolkatta. Since I saw the films I always kept the curiosity of visiting those complex and dark Indian realities. Moreover, I think that to know a country means to visit its treasures but also to know how its hells are.

After discovering that there is also a big red-light district in Delhi I decided to go there one evening to have a look. The place was a market street in the old city, like any other street: dirty, dark, disatrous, with some baggers and people sleeping on the pavement. In the ground floor of the buildings there were all kind of shops and nobody could say that the dirty doors between a shop and the next one were the entrances to the hells. Maybe you could think that something strange was happening because plenty of men went in and out through those doors. I decided to enter and explore by myself and I went up the narrow smelly stairs. In the first floor there were two or three open doors. I went in the first hell: there were about fifty young girls, with an Estern face look, probably from Nepal, sitting down on the floor or on some chairs. Although they had put some make-up they looked sad and careless. They were absent-minded and smoked, and they were spitting to the floor. They neither smile nor did any gesture to attract the dozens of men who went in and out all the time. Sometimes, a man approached to a girl, gave her some money and they went into a tiny dark room for a few minutes.

Then I went in the next room and I could see the same but even more surrealist: in the middle of the place there were two goats eating grass and some unhealthy dogs sleeping. A Brahaman was praying in front of some Hindu gods and offering them some incense. Some street sellers were going in and out shouting and trying to sell different things: clothes, fruits, sweets... On the second and on the third floors there were similar scenes, and the same in every of the following buildings.

When I went back to the street, I suddently was sorrounded by a small group of men who threatened me with a stick and they stole all my money. Fortunately, I could keep my passport and I wasn't injured. This was the price I payed to discover the hells. Now I'm seriously thinking of watching the movie again instead of visiting the slums in Mumbai.

A trip to the hells (II)

How can I call it? Curiosity, risk, foolishness? The thing is that today, the day after the unfortunate experience in the hells, I wanted to go back to the brothels street. I wanted to do it basically to take some pictures of the area, but this time with daylight. The street was full of activity. There were lots of people walking, loading and unloading trucks. There were also cars, rickshaws and animals going up and down the street. With daylight the narrow stairs among the shops seemed even dirtier and nastier than in the darkness. Many men went upstairs and downstairs also at that time.

From the other side of the street, the front of the buildings look colourful and bright, like any other building in the city. There are clothes hanging, huge advertisements and posters, and squirrels jumping on the trees and on the balconies. One can hear the chant calling the muslims to the prayer from a mosque nearby.

In Torino, Italy, I could see a lid of a gutter that it is said to be one of the few entrances to the hell that there are in the Earth. Maybe now I already know another one of them.

Impossible avorrir-se

"El viaje a la India es un reto, una aventura en la que el viajero se verá enfrentado a sí mismo, pues la India actúa a menudo como un espejo. Un viaje a la India no puede defraudar. Puede horrorizar o apasionar y a menudo provoca una mezcla de estos dos sentimientos. Para mucha gente, la India es un país pobre, sucio e incómodo, para otros es un país maravilloso donde todo es posible. Pero en cualquier caso, hay algo que se puede garantizar a todo viajero que visite el país: no se va a aburrir".

Álvaro Enterría: "La India por dentro"

Boredom not allowed

Travelling to India is a challenge, an adventure which the traveller will be confronted oneself since India often works as a mirror. A trip to India can't disappoint you. It can be horrifying or exciting, and very often provokes both feelings. For many people India is a poor, dirty and uncomfortable country, for others is an astonishing country where everything is possible. In any case, I can assure you won't feel boring visiting the country.

Sikhs again

Sikhs always have had a very strong identity. In the seventies appeared an extremist group who fought to get an independent Sikh nation. Indira Gandhi, at the beginning, supported them just to make the moderate Sikhs less powerful as political opponents. But those radical Sikhs became stronger and started to claim their aims in a violent way, making terrorist attacks and murders. In 1984 they decided to shut themselves down in the Temple with plenty of weapons and ammunition. Indira Gandhi ordered the Army to oust them. Then it happened a cruel battle in which hundreds of Sikhs and Indian soldiers were killed. The Temple was also half-destroyed. Some weeks later Indira Gandhi was assassinated by her Sikhs bodyguards. Narinderjit, my host, who is one of the most peaceable people I've known, admitted: "I'd also kill anybody who tried to damage the Golden Temple".

Indian wisdom

Maurice Frydman, a Polish man who lived for many years in India told Gandhi: "When I come back from Poland to the Indian rural life, it seems I'm going to a different world, where everything is stagnant". And Gandhi answered him: "Yes, if you only watch the surface. But if you start to talk to the people you will listen lots of wisdom through their lips".

Children games

Definitely, the games that Indian children have are quite simple. Look at the photograph: for the boys, the cars and trains, handmade with wood and coloured with felt-tip pens. For the girls, the beds also handmade with wood and ropes. So neither talkative dolls taking feeding bottle, crying and peeing nor remote-controlled modern cars. But on the other hand, the daily pastimes they have are the most realistic ones. Boys have to help their parents with the work in the fields or with the business and girls have to take care of the younger brothers and sisters. Can anybody imagine a more realistic pastime?

Civil works

One of the favourite pastimes in India is to watch and comment the public works. Even some people take out chairs to the street just to enjoy the spectacle more comfortably and with the best view. So everyone can become civil engineer for some minutes, hours or days. The price is not too high: just to come back home covered of dust.

Saviesa índia

Maurice Frydman, un polaco que vivió mucho tiempo en la India, hablaba así con Gandhi: "Cuando vuelvo del trajín de Occidente a las masas rurales de la India, me parece que voy a un mundo totalmente diferente, en el que reina el estancamiento". A lo que Gandhi respondió: "Sí, mientras mires en la superficie. Pero en cuantro trabes conversación con las personas y empieces a hablar verás que la sabíduría fluye de sus labios".

Álvaro Enterría: "La India por dentro"

Obres públiques

Igual que a qualsevol ciutat del nostre país, a l'Índia un dels passatemps més populars és mirar i comentar les obres. Hi ha qui, fins i tot, treu unes cadires al carrer i gaudeix de l'espectacle des de primera línia. I és que tots, per uns minuts, hores o dies, ens podem convertir en enginyers d'obres públiques. El preu que s'ha de pagar no és massa alt: tornar a casa arrebossats amb un dit de pols.

Més sobre els sijs

Els sijs sempre han tingut una personalitat i una identitat pròpia molt marcada. A la dècada dels 70 va aparèixer un grup extremista que reclamava una nació sij independent. Indira Gandhi els va recolzar en un principi, per interès partidista, ja que així restava força als sijs moderats, que suposaven una alternativa al seu Partit del Congrés. Però aquests extremistes sijs poc a poc van anar prenent més força i realitzant accions terroristes, com assassinats i atemptats, fins que el 1984 es van atrinxerar al Temple de l'or. Indira Gandhi decidí enviar l'exèrcit per desallotjar el Temple. A la batalla van morir centenars de persones i el Temple va quedar parcialment destruït. Poques setmanes després, Indira Gandhi va ser assassinada pels seus propis guardaespatlles sijs. En Narinderjit, l'home que m'acull, que és la persona més pacífica i tranquil·la que conec, algun cop m'ha confessat: "jo també mataria per defensar el Temple de l'or".

Joguines

Definitivament, les joguines que tenen els nens aquí són força simples. Fixeu-vos: per als nens uns cotxes i uns trens fets amb fustes i pintats amb rotuladors i per a les nenes uns llits fets també amb fustes i cordills. Així que res de nines que parlen, ploren, prenen biberó i fan pipí o cotxes de carreres dirigits per control remot o jocs de realitat virtual. Però segons com ho mirem, els passatemps quotidians de molts nens indis són encara més realistes que els jocs occidentals: els nens han d'ajudar el pare en la feina del camp o al negoci i les nenes han de cuidar dels germanets més petits. Algú pot imaginar jocs més realistes que aquests?

Indian kindness

An Indian woman, who was sitting down behind me in the bus, asked me in English what was my country. I was surprised because here are men who usually ask questions. I answered her that I came from Spain and she told me in a perfect accent that she also spoke Spanish. This woman, called Anita, lived for a long time in Mexico since her father has worked for the Indian embassy. Anita was really glad to refresh her Spanish and she invited us to have lunch at her home the next day and meeting her family.

We accepted invitation with willingness and the next day we reached the house punctual. We were surprised since they offered us to join them in a wedding feast which they have been invited. In fact, the wedding day was the previous day but here it's common to celebrate a meal after the wedding day with neighbours, acquaintances and all the people who want join them. The meal is in the traditional style, it means, people eat sitting down on the floor in a long lines and just using their hands. The food consists in rice and some vegetables and pulses that are served in some leaves on the floor.

The food was enough to be stuffed all the day and the family was really kind with us. In India you can meet lots of kind and interesting people such as Anita and her family but you must be alive to distinguish them of curious or unscrupulous people. You can meet both ones and others wherever. Sitting down behind you in the bus, for example.

Àpat tradicional

Una dona índia, que està asseguda al meu darrera a l'autobús, em pregunta en anglès quin és el meu país. Em crida l'atenció perquè aquí els que fan les preguntes solen ser els homes. Al contestar-li que vinc d'Espanya em respon, amb un castellà perfecte, dient-me que ella també parla espanyol. Aquesta dona, de nom Anita, va viure durant molts anys a Mèxic, ja que el seu pare treballà per a l'ambaixada índia. Es mostra encantada de poder refrescar el seu espanyol i ens convida, a mi i a la meva amiga, a dinar a casa seva l'endemà i a conèixer la seva família.

L'endemà ens presentem puntualment a l'hora convinguda i ens trobem amb la sorpresa de que ens ofereixen afegir-nos a una festa popular de casament a la qual ells estan convidats. En realitat, la boda es va celebrar el dia anterior, però aquí és tradició fer un àpat l'endemà del casament, on participen veïns, coneguts i tothom que es vulgui apuntar. Es menja a l'estil tradicional, és a dir, amb les mans, asseguts a terra en llargues fileres i amb les cames creuades. L'àpat consisteix en arròs i diferents tipus de llegums i verdures que se serveixen en fulles que, col·locades al terra, fan la funció de plats.

El menjar va ser abundant i la família, encantadora. A l'Índia es pot trobar molta gent generosa i interessant, com Anita i la seva família, però cal seu prou espavilat per distingir-los dels simples curiosos o aprofitats. Tant els uns com els altres es poden trobar a tot arreu. Per exemple, al seient del darrera a l'autobús.

Temple at night

I'm really amazed about the Golden Temple. A part from feeding daily about eighty thousand people they offer lodging for free to everybody who need it. More than two thousand people sleep every day in their equipments. There are also some rooms especially for foreigners. You only need to write down your name in a list and you get a bed for a maximum of three nights running.

Yesterday I wanted to experience how is a night at the Temple. Until midnight the movement didn't stop. A lot of people were walking around the Temple, praying, eating, working in the cleaning or in the cooking for the next day. At ten o'clock they did a procession with the holy book which also needs some rest. A part, about fifty priests were reading the holy book all the time, night and day, in fifty rooms or chapels.

Very early in the morning, everything is working again. The believers have their dips in the holy water and hundreds of people are already having breakfast. You know, lentils soup, rice and chapati. What is better to start the day with energy?

Nit al temple

No em deixa mai de sorprendre el Temple de l'or. A part de donar de menjar diàriament a vuitanta mil persones també ofereix allotjament gratuït per a aquells que ho necessiten. Més de dues mil persones dormen cada dia a les seves instal·lacions. A part, hi ha algunes habitacions reservades exclusivament per a visitants estrangers. Tan sols cal apuntar el nom en una llista per obtenir un llit durant un màxim de tres dies seguits.

Ahir vaig voler viure l'experiència de passar una nit al Temple. Fins gairebé mitjanit el moviment de gent va ser constant. Persones passejant al voltant del Temple, pregant, menjant o col·laborant en les tasques de neteja i cuina. A les deu del vespre fan una processó d'allò més solemne amb el llibre sagrat, que també ha de reposar durant la nit. A part, una cinquantena de sacerdots llegeixen dia i nit el llibre sagrat en cinquanta habitacions o capelles.

Ben d'hora al matí l'activitat torna a començar. A les set del matí, quan m'aixeco, els fidels ja porten estona pregant, banyant-se al llac sagrat o repartint esmorzars. Ja coneixeu el menú, oi?: llenties, arròs i pà. I què millor que això per començar el dia amb energia?

Malentesos (II)

A l'Índia és molt comú que algunes persones s'apropin encuriosides als estrangers, els donin la mà, els preguntin el nom, el país i, fins i tot, es vulguin fer fotografies amb ells, especialment quan l'estranger en qüestió és una dona jove i rossa. De vegades és divertit però, en altres ocasions, tantes salutacions acaben cansant una mica. Ahir, però, vaig rebre una de les salutacions més simpàtiques. Mentre passejava amb una altra persona, un noiet jove se'ns va apropar i, tot allargant-nos la mà, ens va somriure i ens va dir amb un to de disculpa "no English!". I és que la curiositat dels indis i la comunicació no verbal superen qualsevol barrera lingüística!

Malentesos (I)

-Can you tell me how can I reach the train station? (Em podria dir com anar a l'estació de trens?)

-What? (Què?)

-The train station...

-Sorry? (Com?)

-Tra-in, tre-in es-tei-xon, tre-in, xut-xut, piii-piiii, xuuuut...

-Ah! The train station! yes...

Em vaig quedar amb la curiositat de si és que em falta millorar la meva pronunciació o és que els indis necessiten algunes pistes de més per entendre les preguntes.

Linguistic barrier (II)

In India it's quite common that some people approach foreigners with curiosity and hold their hands, ask them for their name and country, and even sometimes they want to take some photographs, especially if the foreigner is a young blonde girl. Sometimes this is nice but other times so many greetings are boring and tedious. Yesterday, I had a very nice greeting. It happened while I was walking with a friend. A young guy approached us with a big smile and outstretching his arm greeted us telling us "no English!", just like a nice apology. The curiosity of Indians and the non verbal communication are stronger than any linguistic barrier.

Linguistic barrier (I)

-Can you tell me how can I reach the train station?

-What?

-The train station...

-Sorry?

-Tra-in, tre-in es-tei-xon, tre-in, xut-xut, piii-piiii, xuuuut...

-Ah! The train station! yes...

I wonder if I need improve my pronunciation or Indians need some more clues to understand the questions.

Vida rural

Tinc la oportunitat de tastar la vida rural índia quan em ve de gust, ja que a la casa on visc hi ha vaques, cavalls, búfales i cabres. Dos cops per dia, matí i vespre, es munyeixen les vaques. He volgut provar de munyir una vaca algun cop, però a part d'un petit filet de llet l'únic que he aconseguit és un cop de pota de l'enutjada vaca. Des de llavors tota la meva activitat rural es redueix a jugar de tant en tant amb les vedelles.

Rural life

I have the chance of taking part in the Indian rural life whenever I want since I'm living on a small farm with some horses, cows, buffalos and goats. They milk the cows twice per day. Sometimes I've tried to milk the cows but I've just been kicked away. Since then all my rural activity is reduced to playing sometimes with the calves.

Gods-children

Religion in India is an important daily affair. All the Hindus know and pray to the most popular gods. Not all of them since Hinduism has more than 330 milions of gods! Even some shops and business have the name of gods. Is not wonder that you can find many "Shiva travels", "Vishnu guest house" or "Ganesh carriers", for example. Oddly you can also see kids disguised as gods. Sometimes they are beggaring down the streets and sometimes in the temples, sitting down in thrones and performing any important god role. The ones in the temple usually recive money and reverences but the ones in the street many times are just thrown out and kicked.

Nens-déu

A l'Índia, la religió i la relació amb els déus és un afer quotidià. Gairebé tots els fidels hindús coneixen i preguen als principals déus. No a tots, ja que el panteó hindú està format per més de 330 milions de divinitats! Molts comerços tenen noms de déus. És força freqüent trobar, per exemple, "Viatges Shiva", "Hotels Vishnu" o "Transports Ganesh". Tampoc és estrany veure, de tant en tant, infants disfressats de déus. Alguns volten pels carrers, pildolant diners, i altres estan als temples, asseguts en una trona i interpretant la figura d'algun déu important. Els nens-déu dels temples acostumen a rebre diners i reverències, però els nens-déu dels carrers tot sovint reben una puntada de peu al cul.

Escola rural

Una de les escenes més delicioses que he contemplat darrerament ha estat la d'una petita escola al bell mig del no res. Va ser mentre caminava des de MacLeod Ganj, el poble on resideix el Dalai Lama, fins a Dharamsala, la ciutat més propera. Però no per la carretera principal sinó per un caminet de muntanya, enmig de boscos i pobles diminuts. Allà al fons, vaig albirar un grupet de nens fent classe a l'aire lliure, al costat del que devia ser una escoleta i amb un paisatge sublim de fons. Una escena per quedar-se bocabadat una bona estona.

Temple divertit

De tots els temples hindús que he visitat podria dir que aquest és el més divertit. Es diu Mata Temple i està dedicat a una santa amb ulleres anomenada Lal Devi. Els visitants han de seguir un recorregut per una sèrie de laberíntics passadissos i tunels, alguns d'ells foscos, altres estrets i altres amb un pam d'aigua. Hi ha multituds de déus per tot arreu i campanes que els fidels fan sonar constantment. Per fer-vos una idea, imagineu una barreja entre la sala dels miralls del Tibidabo, les coves de Collbató i el Museu del ninot de València.

En un racó de la sala principal d'aquest mateix temple hi ha un gurú ajagut a sobre d'uns coixins i envoltat de desenes de persones que l'adoren, li toquen els peus i li fan massatges a les cames. A l'apropar-me per saludar-lo em va cridar i em va fer seure al seu costat. Durant una bona estona em va estar ensenyant postures de ioga i parlant-me en hindi sobre coses que òbviament no vaig entendre. Em va donar te i menjar. Ens vam acomiadar amb una abraçada, una fotografia i una bendició.

De tornada cap a casa vaig passar per l'estació de trens per consultar uns horaris. Allà, una parella de policies em va cridar. Què deu passar ara, em vaig preguntar. A l'arribar al seu costat em van saludar amb una reverència i em van tocar els peus en senyal de respecte. Encara em pregunto per què. Potser per les corones de flors i la pintura al cap que el gurú em va posar. Sigui com sigui, la Índia no deixa mai de sorprendre. Ni un sol dia sense alguna sorpresa!

Funny temple

I visited the funniest Hindu temple I've ever seen. It's called Mata Temple and it's dedicated to Lal Devi, a woman saint who wore glasses. Inside, visitors and pilgrims must walk in a circuit with lots of passages and tunnels, some of them narrow, some of them dark and in some of them you must walk through water. There were a lot of gods everywhere and also bells that pilgrims were ringing all the time.

In a corner of the main hall of the Temple there was a guru laying on some pillows, surrounded with dozens of people, especially women, who adored him, massaging his feet and touching him with reverence. He, in return, blessed the people and gave them some sweets. I also approached him but when he saw me, he made me sit down beside him, on the pillows. For a long time he was showing me some postures of yoga and talking to me in a very energetic way about some subjects that I couldn't understand at all. He also gave me some tea and food. He sent me on my way with a hug, a photograph and a blessing.

On my way home I went to the station just to check the trains schedule. There, a couple of policemen sitting in a corner called me. What's the matter now, I wondered. When I reached them, they greeted me with reverence and touched my feet as a sign of respect. I'm still asking myself why. Maybe it was because of the garlands of flowers that the guru had put on me. Anyway, India doesn't stop to surprise you. Every simple day you can get any funny surprise just walking down the street.

Rural school

One of the most beautiful scenes I've seen in the last few days was a tiny school in the middle of nowhere. It was while I was walking from MacLeod Ganj, the village where the Dalai Lama has residence, to Dharamsala, the nearest city. I wasn't walking along the main road but on a path among forests and small villages. From there, I could see in the distance a small group of children attending class in the open air, beside a tiny building that must have been the school, with an incredible landscape in the background. A scene to marvel at for a long time.

Companya d'habitació (III)

Avui he tingut una nova companya d'habitació. Aquest cop, però, no es tracta d'una rata ni d'una granota ni de cap altre animal sinó d'una simpàtica noieta anglesa que està viatjant, com jo, durant alguns mesos pel sudest asiàtic. Ens vam trobar a Amritsar fa uns dies i, malgrat que de vegades no ens aconseguim comprendre, ens hem entés prou bé com per decidir viatjar plegats durant alguns dies a Dharamsala. Aquí, el 10 de desembre fan un festival tibetà per recordar que tal dia com avui fa alguns anys el Dalai Lama va rebre el Premi Nobel de la Pau. A més a més, els tibetans conmemoren enguany els cinquanta anys d'exili a Índia. Així que, per segona vegada en menys d'un mes, he viatjat a aquest encantador poble però aquest cop amb un temps molt bo i ben acompanyat. Els incondicionals d'aquests escrits segur que ja heu reconegut al fons de les fotografies la residència del Dalai Lama.

Roommate again

Today I have a new rommate. This time it's neither a frog nor a rat nor any unpleasant animal but a nice English girl who is travelling for a long time, like me. We met each other some days ago in Amritsar and, although sometimes we can't understand each other entirely, we got on enough well to decide to travel together to Dharamsala. Here, on the 10th of December, a Tibetan festival is celebrated to commemorate that the Nobel Peace Prize was conceded to Dalai Lama some years ago. Moreover Tibetans commemorate the fifty years of exile in India. So, for second time in less than a month, I've travelled to this charming village in the mountains but this time having better weather and good company.

Prohibit

Com podeu veure, els indis quan es posen a prohibir coses sovint es passen una mica. Què es deu poder fer en aquest parc si tots els jocs als que ells acostumen a jugar estan prohibits? Però a part d'algunes excepcions concretes, com aquesta, crec que són més partidaris del lema del maig del 68: "prohibit prohibir".

Rata voladora

Quan els infants no tenen amb que jugar, han d'inventar passatemps i jocs amb els que passar l'estona. De vegades es tracta de jocs ingenus, com fer rodar una roda amb un pal o fer volar estels, però de vegades els passatemps són una mica desagradables. El nen de la fotografia, per exemple, juga amb una rata que ha caçat i lligat per la cua a un pal (fixeu-vos a l'esquerra), com si d'una canya de pescar es tractés. Els infants més petits fugen amb por al veure la rata voladora acostant-se als seus caps. El pescador de rates deu ser l'únic que gaudeix amb el joc perquè a la rata tampoc li deu fer cap gràcia.

Flying rat

When children haven't got any games to play they have to create them. Sometimes they invent nice ones such as wheeling a circle with a stick or flying kites but sometimes they make ones which are a little bit disgusting. The boy in the picture, for example, is playing with a rat he caught and he tied by the tail to a stick, like a fishing rod. The younger children run away and scream frightened when the flying rat approaches to their faces. The rat fisherman must be the only one who is enjoying the game because, for sure, the rat is not having too much fun either.

Tresor amagat

Cada dia passo per davant d'un petit carreró estret que dóna a un espai obert. Sovint veig molta gent que entra i surt d'allà. Avui m'he decidit a entrar-hi i he descobert un tresoret, un pedaç d'història índia, tràgica i heroïca al mateix temps. Resulta que l'any 1919 els anglesos van aprovar una llei anomenada Rowlatt Act, segons la qual les autòritats podien empresonar aquells indis sospitosos d'anar contra el règim britànic. Òbviament va haver moltes protestes i manifestacions. El 13 d'abril de 1919 uns cinc mil indis es manifestàven a un lloc anomenat Jallianwala Bagh, un parc molt proper al Golden Temple, quan un general britànic va donar l'ordre a l'exèrcit d'obrir foc contra els manifestants. Unes 1500 persones van morir assassinades. Gandhi va respondre amb el seu programa de desobediència civil, sense violència però amb fermesa, anunciant que "mai no cooperaria amb aquest govern diabòlic". Sembla que l'excel·lent pel·lícula "Gandhi" relata amb fidelitat, entre altres, aquest tràgic esdeveniment històric.

Aquest indret és ara un parc en memòria d'aquells indis assassinats quan intentàven defensar la llibertat del seu país. Encara es poden veure els forats de les bales a alguns dels murs. Molta gent va allà a passejar, llegir o relaxar-se. La persona que jau a l'esquerra de la fotografia, per exemple, no és encara un dels indis assassinats sinó algú que fa la migdiada, una activitat d'allò més popular a l'Índia. El parc és un petit oasi enmig del xivarri de la ciutat. Un tresor amagat al final d'un carreró estret.

Hidden treasure

Every day I walk past a narrow street that leads to an open park. Very often I can see many people going up and down the alley. Today I decided to go in and have a look and I discovered a little treasure, a tragic and heroic piece of Indian history. The event happened in 1919 when a law was approved which gave British autorities power to imprison Indians suspected of being disloyal to British rule. On 13th of April of 1919 about 5000 Indian were doing a demonstration against that law in a place called Jallianwala Bagh when a general ordered the soldiers to open fire on the people. About 1500 people were killed. Now that place is a peaceful park in the middle of the city, very close to the Golden Temple. It's also a memorial to remember those Indians killed when they tried to defend the freedom of their country. Still you can see the holes of bullets in some old walls. Many people go there to walk, have a nap, read or just relax. It's like an oasis in the heart of Amritsar. A hidden treasure at the end of a narrow alley.

Llengües

L'hindi és la llengua que es parla a l'Índia. Però a part de l'hindi, la constitució en reconeix disset més com a oficials: bengalí, assamès, gujarati, kannara, kashmiri, konkani, malayalam, manipuri, marathi, nepalí, oriya, panjabi, sànscrit, sindhi, tamil, tagulu i urdu. Però es diu que el nombre real de llengües (no dialectes) que es parlen a l'Índia és de 1500 aproximadament. Amb això us podeu fer una idea de la magnitud que suposa l'Índia. Gairebé tots els indis són políglotes. Poden parlar l'hindi, l'anglès, la llengua del seu estat i potser la d'alguns dels estats veïns. En Narinderjit, per exemple, parla hindi, anglès, panjabí i urdu. Els indis, quan parlen, acostumen a barrejar paraules d'una i altra llengua, especialment de l'hindi i l'anglès. Per exemple, una ampolla d'aigua en diuen "pani bottle" ("pani" és aigua en hindi i "bottle" ampolla en anglès). Aquell que va dir que l'Índia és un caos que funciona, aquí pot trobar un bon exemple.

Indian goodness

Eight years ago, a fifteen year old girl was going to be sold by her own family to a brothel in Delhi. While they were walking to the brothel she ran away and escaped from them. She hid in the first house that she found open and she asked for help from the first person she saw. That person thought the girl would be at risk of being killed if they found her and he decided to call relatives in Amritsar, to ask if they could help her. Since then, that girl who now is 23 years old, has lived in Narinderjit's house, the man who is hosting me. In return of having her at home, she does the cooking and the housework. The family love her like a daugther. They've even bought a house to give her as a dowry when she'll get married.

Álvaro Enterría, a Spanish writer who knows the country very well writes that "in India you can see the most horrifying scenes but also the most sublime ones". Here you have a perfect example of this.

Vaga

Avui passa un fet insòlit a la ciutat: tots els comerços estan tancats. I no perquè sigui diumenge ni festiu, no. Aquí la majoria de botigues obren cada dia, fins i tot diumenges. Però avui és dia de vaga. Fa un parell de dies, a Ludhiana, que és una ciutat propera a Amritsar, va morir una persona quan la policia intentava controlar una manifestació a cops de bastó. En senyal de protesta tot l'estat del Punjab avui fa vaga general. Només els venedors ambulants i els rickshaws treballen. Ells no tenen portes que tancar.

Bondat índia

Fa vuit anys, una nena de quinze anys anava a ser venuda per la seva pròpia família a un bordell de Delhi. De camí cap al bordell, però, la noia va arrencar a córrer i va fugir. Es va amagar, morta de por, a una casa que va trobar amb la porta oberta. Va explicar la seva situació a la primera persona que va veure i va demanar ajuda. Aquesta persona va pensar que la vida de la noia corria perill en cas de que la descobrissin i va decidir trucar a uns familiars d'Amritsar per mirar si la podien ajudar. Aquesta noia, que ara té 23 anys, viu des de llavors a casa d'en Narinderjit, l'home que m'acull (el de la fotografia). A canvi de tenir-la a casa, ella cuina i els fa les feines de la llar. Ells l'estimen com si fos una filla més. Fins i tot, li han comprat una casa a un poble proper que li donaran com a dot quan es casi. I és que, tal com diu Álvaro Enterría, "en la India se pueden contemplar las escenas más sublimes i las más espeluznantes". Vet aquí un bon exemple.

Índia rural

He tingut l'oportunitat de ser convidat a conèixer la casa d'una família que viu a un petit poble proper a on visc. La vida rural a l'Índia és molt diferent de la vida a les ciutats. Els homes passen el dia treballant al camp i les dones a casa, cuinant, rentant roba i tenint cura de la canalla. La majoria de cases tenen una única estança, on dormen els pares, els fills, les joves i els nets. Sortosament, gairebé sempre disposen d'un petit pati, que és on passen la major part del temps. A l'Índia, el 70% de la població encara viu al camp. Diuen que és un dels països amb el percentatge de població rural més alt.

Shopping

In India, like in other countries, you must resolve the price of things before buying them. It doesn't happen in the supermarkets, of course, neither in malls nor in fancy shops but it happens in most of clothes shops or street shops. If you ask for a price the first one that the seller will tell you will be two or three times the right one. But they try, just in case you pay it. But if you turn to go away, immediately the seller falls the price. Then, if you are really interested, you must discuss the price until you and the seller are both agree. Despite the bargaining, many times, I doubt about if I payed the right price or I payed more just for being a foreigner. For this reason I've invented a new buying method. When I want buying something I wait next to the seller until a local person comes and buys. Obviosuly I take notice of the amount he pays. Then I take that I want, and without any bargaining, I pay the same. Of course the seller can't say nothing.