Viatge als inferns (I)

Dues de les millors pel·lícules que he vist sobre l'Índia són "Slumdog Millionaire" y "Born into brothels", aquesta última traduïda al castellà com "Los niños del barrio rojo". La primera s'articula al voltant del concurs de televisió "¿Quiere usted ser millonario?" i tracta d'un barri de xavoles de Mumbai i la segona, sobre un barri de prostitutes de Calcuta. Em vaig quedar amb la curiositat de visitar aquestes dues realitats índies tan complexes i sòrdides. Penso que fer-se una idea d'un país significa conèixer els seus tresors però també saber com són seus inferns.

Després de descobrir que a Delhi també existeix una gran "red light area" o zona de bordells, decideixo atansar-m'hi un capvespre. Es tracta d'un carrer comercial de la part antiga de la ciutat, aparentment com qualsevol altre: brut, fosc, amb algunes construccions mig en ruïnes i amb gent pidolant i dormint pel terra. Als baixos dels edificis hi ha tota mena de comerços, des de pintures fins a recanvis per a automòbils. Ningú no diria que les portes obertes que hi ha entre botiga i botiga donen pas als inferns. Potser alguna cosa estranya es pot intuïr per la gran quantitat d'homes que entren i surten d'allà. Entro per una de les portes on unes estretes escales enfilen cap als pisos superiors. A cada nivell hi ha un replà que dóna a dues o tres estances amb les portes també obertes. Trec el cap a la primera d'elles: es tracta del primer dels inferns que veig. Entre quaranta i cinquanta noies, totes elles d'aparença molt jove i amb trets orientals, probablement nepaleses, estan assegudes pel terra o en cadires. Malgrat el maquillatge que duen, el seu aspecte és trist i descuidat. Tenen la mirada perduda, fumen, escupen a terra i no somriuen ni fan cap gest per cridar l'atenció de les desenes d'homes que constantment entren i surten. De tant en tant, algun dels homes s'apropa a una de les noies, li posa a la mà dos bitllets de cent rúpies i entren plegats a una de les minúscules habitacions que hi ha al voltant de l'estança. De les parets penjen imatges de déus hindús adornats amb llums i flors, i versos del Coràn. Entro a l'infern del costat i veig exactament el mateix, però l'escena és encara més kafkiana: al mig de la sala hi ha dues cabres menjant herba i tres gossos malaltissos dormint. Un brahaman prega davant la imatge d'un déu i crema incens com a ofrena. Alguns venedors ambulants entren i surten oferint a crits els productes que carreguen al cap en grans cistells: pomes, roba, melons, dolços... Al segon i al tercer pis els inferns es repeteixen, igual que a cadascuna de les altres escales paral·leles.

Al baixar de nou al carrer, de sobte, m'he trobat arraconat per uns homes que m'han amenaçat amb un pal i, amb força, m'han robat els diners que portava a sobre. Per sort, he pogut sortir il·lès i recuperar el passaport. M'ha vingut al cap la cançó de Melendi: "¿pá qué te metes?". És el preu que he hagut de pagar per voler visitar els inferns. Crec que enlloc de conèixer els slums de Mumbai tornaré a mirar la pel·lícula.